LES DIFERÈNCIES SUMEN

El debat de la llengua fa dies que torna a estar damunt la taula i ha obligat el govern de la Generalitat a actuar després de constatar que els alumnes cada vegada fan servir menys el català a les escoles i als instituts, una situació que no ve d’ara. Fa temps que es denunciava aquesta realitat que s’ha anat imposant de manera lenta i sostinguda. Una tendència que ha anat a més, en part perquè a l’entorn digital per on es belluguen els nens i nenes i els nois i noies majoritàriament hi domina una sola llengua, la castellana. I després, quan surten de l’espai virtual a la realitat, la llengua vehicular i de relació, sovint, és a partir d’aquests models que han sentit per repetició a les xarxes. Que el català, com el noruec o el finès, sigui present a la xarxa i a les plataformes és necessari, però al nivell més bàsic, arran de carrer, a les escoles, molt em temo que les accions governamentals no reeixiran. Tot allò que suposa una imposició, una obligació, no té acceptació. Aquestes accions benintencionades només seran com aquells pegats que de petits posàvem a les rodes de la nostra bicicleta quan perdien vent. A la llarga, a la roda li sortien més forats, més fuites i els pegats no servien, i la roda l’acabaves llençant i canviant per una altra. Als joves, els acabarà passant el mateix. Canviaran el català pel castellà si no el senten i, sobretot, si no el veuen útil per relacionar-se. Aquests dies que als mitjans s’ha tornat a parlar de l’emergència climàtica a propòsit de la cimera de Glasgow, als informatius catalans compartia minuts amb la qüestió de la llengua, i no he pogut evitar comparar-ho. Sempre ens pensem que encara hi som a temps, tant per salvar el planeta com per salvar el català. Començo a pensar que hem fet tard, tant en una qüestió com en l’altra. I que malgrat aquesta funesta inèrcia, no deixarem de militar en el respecte al medi ambient ni de defensar que aquí vivim en català. Parlant d’ensenyament, crec si es fomentés el reconeixement cap a la diferència, es valoraria com cal una llengua, una manera de ser, de pensar o d’actuar que són diferents a la majoritària i que són igualment respectables i enriquidores. Les diferències no resten, al contrari, sumen.