Opinió
SEGUINT ELS DINERS
El sistema de “seguir els diners” permetrà establir qui ha pagat pels serveis de Pegasus, que no són res més que activitats criminals
Des que van començar les revelacions sobre l’ús del sistema espia Pegasus, creat, comercialitzat i manejat per l’empresa israeliana NSO, a poc a poc es van coneixent diversos aspectes d’un instrument que, suposadament dissenyat per combatre el terrorisme i la gran delinqüència transnacional, s’ha estat usant per a l’espionatge polític d’opositors per part de règims i governs de dubtosa reputació.
Les peculiaritats d’aquest pervers sistema han anat quedant al descobert a partir de l’assassinat del periodista i dissident saudita Jamal Khashoggi –que Turquia assegura que es va produir al consolat de l’Aràbia Saudita a Istanbul–, i d’una querella presentada per Facebook en contra de l’empresa NSO. Tanmateix, l’ús delictiu d’aquest sistema ha estat rastrejat, acreditat i posat en evidència a partir del metòdic i pacient treball dels especialistes de Citizen Lab, que es defineix com “un laboratori interdisciplinari amb seu a l’escola Munk d’Afers Globals i Polítiques Públiques de la Universitat de Toronto”.
A la denúncia de Facebook, i a partir de la tasca del Citizen Lab, li han seguit les de Microsoft i, ara també Appel, empreses els productes i sistemes de les quals s’han vist afectats per les activitats criminals d’NSO.
El primer estat que s’ha pres de manera suficientment seriosa la investigació dels usos delictius d’aquest sistema d’espionatge ha estat Mèxic, on la fiscalia general va instar i va aconseguir la detenció de Juan Carlos García, empleat de l’empresa KBH, a través de la qual, actuant com a pantalla, a Mèxic s’operava amb aquest sistema d’espionatge polític. Segurament hi haurà més detinguts però, de moment, el més significatiu d’aquesta actuació judicial és el coneixement que s’ha tingut de com han operat per ocultar una dinàmica criminal que s’ha reproduït en diversos països, cap dels quals caracteritzat per ser una autèntica democràcia.
Aquest tipus d’entramats delictius són molt complexos d’investigar perquè, entre altres coses, es basen en estructures estatals o paraestatals que els permeten ocultar els seus moviments i, a més, perquè en molts casos l’investigat acaba sent qui té la funció d’investigar. Dit més clarament, si els que fan servir aquest sistema d’espionatge són “agències estatals” –com preconitza NSO– o “membres d’agències estatals” (clavegueres) –com creiem d’altres–, enxampar-los no serà senzill ni s’aconseguirà mitjançant mètodes ingenus d’investigació.
Justament per això, tal vegada, una de les millors vies per poder avançar en aquest tipus d’investigacions és fer servir el sistema de “seguir els diners” (follow the money), ja que permetrà establir qui, com i quant ha pagat per uns serveis que, com dic, no són res més que activitats criminals.
Fins ara, sabem que l’ús d’aquest sistema criminal d’espionatge té un preu molt elevat; d’una banda, hi ha uns costos d’instal·lació i després uns costos operatius, en funció del nombre d’aparells telefònics que s’infecten, la qual cosa permet aproximar el volum total de diners intervinguts a partir d’operacions matemàtiques bastant senzilles. Alguns mitjans que han investigat aquests delinqüents, indiquen que el cost d’instal·lació vorejaria els 600.000 euros i que, a partir d’aquesta xifra, s’haurien d’anar sumant els costos operatius, que variarien en funció dels aparells telefònics que es pretenguessin atacar. Aquests mitjans indiquen que les tarifes d’NSO serien, més o menys, uns 600.000 euros per cada deu IPhone atacats, uns 600.000 euros per cada deu equips tipus Android o 450.000 euros per cada cinc BlackBerry. Es tracta de xifres estimades, segurament molt a la baixa i, a més, per períodes de temps molt concrets. Ampliar el nombre d’objectius, com en qualsevol activitat comercial, representa uns costos a la baixa en funció del que seria una economia d’escala, per la qual cosa com més mòbils siguin espiats, més barat serà el cost unitari, però més alta serà la factura final… Una bona manera de promocionar l’espionatge massiu.
A partir d’aquestes dades ens podem fer una idea de les dimensions globals del cost total d’aquest espionatge il·legal, més aviat criminal, en qualsevol estat i dels beneficis que això ha generat per al creador d’un sistema tan pervers i il·lícit. Arribats a aquest punt, i usant com a mètode d’investigació el de “seguir els diners”, ens hem de preguntar per l’origen d’aquests diners, per si provenen o no de fons públics i per com se n’ha pogut ocultar la desviació cap a activitats criminals.
La resposta és senzilla, i per al cas d’Espanya –que sens dubte ha usat aquest sistema d’espionatge i ho ha fet de forma massiva–, seria que provenen dels anomenats fons reservats; no obstant això, pensar que aquests diners han sortit dels fons reservats sembla que ha de ser descartat per una raó tan senzilla com que l’ús de Pegasus ha costat molt més que la xifra global que aquesta partida implica dins dels pressupostos generals de l’Estat. Avui sabem que, tret que faci anys que ens enganyen –cosa que no es pot descartar–, el total de la partida pressupostària dedicada als fons reservats ascendeix a 30 milions d’euros i que el volum anual d’aquesta partida es fixa “de manera específica per a cada exercici econòmic en la llei de pressupostos generals de l’Estat” i, a més, que “només es poden consignar crèdits destinats a despeses reservades als ministeris d’Afers Exteriors, Justícia, Interior i Defensa”. És a dir, els 30 milions anuals es reparteixen entre quatre ministeris, amb la qual cosa costa molt creure que el cost derivat de l’ús de Pegasus provingui de l’esmentada partida pressupostària; per tant, el pas següent serà determinar, “seguint els diners”, d’on han sortit tots aquests milions d’euros que ha costat espiar tants ciutadans pel sol fet que uns, els de sempre, els consideren els seus enemics.
Més aviat que tard, “seguint els diners”, arribarem a respostes tan complexes com greus, que dubto molt que alguns estiguin en condicions d’assumir. En la vida, però, tot té explicació, i no han estat poques les ocasions en què, governs i agències estatals o paraestatals –patriotes de tots els tipus i països–, per fer allò que la llei no els permet han acudit a mecanismes de finançament que han estat tant o més delictius que les activitats que pretenien finançar. El temps ho dirà.
