DIETARI SETMANAL
El voraviu
Dietari setmanal de Joan Vall Clara amb il·lustracions de Jordi Soler
Ayuso no és burra
Arrimadas ja no es passeja com la reina dels mars i ho comença a semblar
Quan estigui al fons del pou com hi és ara Arrimadas, sabrem com de burra es manifesta Ayuso. Arrimadas, que s’apropa al cim de l’adversitat política, s’hi manifesta molt, de burra, com s’ha vist ara que prova de pouar aigua amb un cistell, que diria l’àvia Neus. Com pots ser tan sòmines d’obrir batalla pels 84.845 euros de sou del president Sánchez si tu en cobres 126.582, un 50% més? Ayuso, mentre totes li ponguin, no en tindrà res, de burra. Recordeu la Inés per Vic, Amer o Waterloo amb posat de reina dels mars? Semblava una altra, com Ayuso. Ha explicat eldiario.es que l’1 d’abril del 2020, aprofitant la legislació de l’estat d’emergència, la Comunitat de Madrid, sense encomanar-se a déu ni al diable, va comprar mascaretes per valor d’un milió i mig d’euros a Priviet Sportive SL. Que qui són? Amics. Només amics. Bons amics d’Ayuso i el seu germà. Amics i res més. Des de petits. Estiuegen tots al petit poble de Sotillo de la Adrada, on fan copes junts. Ni proveïdors de la comunitat, ni experts en el camp sanitari, ni res que diguis vet aquí. Ni tan sols ho toquen, això de la mascareta sanitària. Es dediquen a “confecció, fabricació i venda a l’engròs i al detall d’articles per al vestit i el tocat de senyor i senyora”. Així com a “l’explotació agrícola, forestal, ramadera o cinegètica de finques rústiques”. Un milió i mig d’euros és un 30% del que havien facturat el 2019. Que no són per a això els amics? Per als moments difícils?
Onada sis, dosi tres
Trampejarem el Nadal. Si no és abans de festes serà durant o després
Soc dels que volien pensar que la vida es començaria a normalitzar i que deixaríem de viure mediatitzats per la pandèmia. La traça i l’encert mostrats en la campanya de vacunació un cop hem tingut vacunes me n’havia anat convencent a poc a poc. Hem arribat on s’havia d’arribar més a la tardor que a l’estiu, però està molt bé. Molt! Una gran feina, la de la vacunació, tal com s’ha fet. El cas és que a hores d’ara fa la pinta que no n’hi haurà prou. Hem arribat als percentatges de vacunació que es volia, aquells en què ens havíem de trobar amb la immunitat de ramat i la normalització, però serà que no. Veurem com es trampeja el Nadal, però si no és abans de festes o durant les festes, serà després de festes. Onada sis. Dosi tres. Ja hi ha més d’un especialista que diu amb la boca ben oberta que l’eficiència de la vacunació cau a partir dels 180 dies. Serà només la tercera dosi? No anem a un panorama de dues punxades l’any? A les UCI hi ha vacunats (40%) i no vacunats (60%). Tots els indicadors remunten a l’alça i a Europa alguns països ja confinen els ciutadans a casa. Aquí es comença a parlar de l’onada sis. La brega està servida. Entrarem en un apartheid covid? Vacunats per aquí i no vacunats per allà? Amb passaport o voluntàriament? Amb control o sense? “Por lo civil o por lo militar”, com diu el fenomen del president de Cantàbria? Temo que el 2022 encara serà any covid i serà el tercer.
La marquesa bandarra
TV3 s’equivoca regalant quaranta-cinc minuts a Cayetana perquè insulti en castellà
Ras i curt. Aquesta dona és literalment el que l’àvia Neus en deia una parrasca (intel·lectual, és clar). Però aquesta és una accepció que no trobo a cap diccionari (malgrat que li vaig sentir manta vegades), i m’hi aproximo amb la idea de la marquesa bandarra. “Persona sense escrúpols capaç de qualsevol mala acció” (intel·lectual, és clar). La marquesa i diputada Cayetana Álvarez de Toledo no hi feia res, a TV3, dissabte a la nit presentant el seu llibre. Programant-la, algú es va passar de frenada. Ja està bé de fer el pallús. Perquè aquesta dona no surti a TV3 a fer propaganda del seu llibre, la llibertat d’expressió no se’n ressent, sinó al contrari, s’enforteix, que deu ser un dels objectius de la Corporació. Els quaranta-cinc minuts que se li van regalar perquè insultés dos milions i mig de ciutadans (com a mínim) haurien sigut els únics quaranta-cinc minuts que en aquell espai les televisions generalistes, privades i públiques, haurien operat en català. Què m’explica del pinganillo i de sentir-se estrangera a casa? De fora vingueren i de casa ens tragueren. Aquesta dona predica i recomana l’odi i l’extermini, dels quals acusa falsament els que no som de la seva corda nacional. La recepta textual que va donar és de tres punts. “1. Desplegar l’estat que s’ha replegat. 2. Deslegitimar el nacionalisme com a ideologia. 3. Enfortir la meitat constitucionalista amb pressupost i poder.” És evident que TV3 s’ha equivocat obrint-li càmera.
Va a tornajornals
Al final ha estat simple, pressupost per pressupost i a qui li piqui que es rasqui
Quan jo era marrec i fins i tot adolescent els tornajornals eren freqüents. Com ara “ajuda’m els set dies del veimar (a Calonge veimem, no veremem) i et vindré set dies a podar a l’hivern”. Tot tipus d’operacions íntegres dins la pagesia o transversals amb altres sectors i qualsevol tipus d’oficis. La transició, el progrés, la modernitat i la pressió fiscal van fer caure el model en desgràcia. Durant anys fins i tot se l’ha proscrit lligant-lo a l’economia submergida i al diner negre. Se l’ha desprestigiat tant com s’ha pogut i al final només ha perviscut en el sector primari i en economies marginals. Però vet aquí que dilluns al matí, per obra i gràcia de la classe política, el tornajornals treu el cap, al més alt nivell. Al final la clau (com ja vam insinuar fa cinc dies a “Negocieu, maleïts”) és “pressupost per pressupost”, que no és ben bé el “pressupost o pressupost” però fa la mateixa feina. Només falta que al tornajornals de pressupostos li construeixin el relat per redignificar l’ancestral pràctica. Potser en algun tractat d’economia circular o col·laborativa, de Next Generation o de transició ecològica. Tampoc és gaire important. Malgrat l’esverament que es respirava als “entorns”, els efectes col·laterals reals són menors. Tenen un nom, que és Ernest Maragall, i que a més d’estar molt amortitzat té una esquena prou ampla per a aquest sac i els que hagin de venir. El final és simple. Pressupost per pressupost i a qui li piqui, que es rasqui.
Dia de cagamanilles
ERC tenia el mànec de les tres paelles i ha volgut girar les tres truites
Ja en tenim tres. Via lliure als pressupostos a l’Ajuntament de Barcelona, a la Generalitat de Catalunya i al govern de l’Estat. Tres cartes fermes sobre la taula ha exhibit ERC! Uns verdaders cagamanilles, si juguéssim a la botifarra. Havien marxat de cap de setmana amb una sonora plantofada a Colau i al PSC que encara retruny al Saló de Cent, amb l’amenaça de plantar Sánchez per segona vegada i pendents de quines peces resultava menys groller moure a Catalunya de les diverses que donaven joc. A les vuit del matí de dilluns no hi havia res de res, i a les dues de la tarda de dimarts era tot tancat. Tres! Que gran, ERC! Deixem-nos de baralles de campanar i posem rumb al maig del 2023, que ens esperen les municipals! “Llegó el comandante y mandó parar”, que cantaven els barbuts de Cuba. Un cop d’efecte, certament. Tenen el mànec de les tres paelles i han volgut girar les tres truites. El personal venia amb massa orgues i encara haurien pres mal amb tantes tecles com es volien tocar. Cada dia, això sí, més semblants al de Madrid, més semblants al gran Pedro Sánchez. Toca centrar-se a aturar la pandèmia i en la recuperació econòmica. Avui el dubte és si el cop d’efecte (la cagada de manilles) es fa sabent el que es cou al TS del 25% de castellà a l’escola o si, per contra, la no acceptació del recurs és una resposta immediata d’agraïment a l’estabilitat de les grans institucions.
Reclamem-lo, el 25%!
No hi ha àmbit en què assegurar el 75% de català no sigui una millora
Mira quin embolic s’ha organitzat, ara que tenim els tres pressupostos desencallats. Hi vaig rumiar tot el dia, mentre escoltava les reaccions d’un i altre a la decisió del TS de no acceptar el recurs de cassació de la conselleria a la sentència del TSJC que obliga al 25% de castellà a l’escola. Com més hi rumies i més esfilagarses els fils, menys hi entens. He posat totes les dades sobre un suro vertical com fan en les sèries de crims, segrestos i desaparicions. Entre declaracions, denúncies, sentències, recursos i fotografies he redecorat vint metres quadrats de paret. Després de contemplar-los una vegada i una altra, moure’ls, reordenar-los i traçar moltes fletxes de seguiment i de relacions transversals, he arribat a la conclusió que més enllà de tot el que proposen fer en aquest cas concret tots els que ahir ja van xerrar, hem d’anar per reclamar aquest 25% de castellà urbi et orbi. Penseu per un moment el que hi guanyaríem en tots els àmbits. En tots. Un 75% de català en les sentències judicials seria una millora de 68 punts. En l’exhibició de cinema en sales comercials serien 72 punts. En el mateix model d’èxit de la immersió lingüística representaria, com ens van reconèixer l’altre dia, ben bé 30 punts de millora. En instal·lacions policials com les de Via Laietana, casernes diverses de la Guàrdia Civil i casernes militars, ves que no hi guanyéssim de cop 75 punts. Feu llista. No s’acaba. Reclamo el 25% de castellà!
És ferma. A complir
Un cop votat sí, enteneu que la cabra pels seus pecats porta els genolls pelats?
Si tingués edat i talent per als esports de risc em faria del PSOE (encara que hauria de pensar-me si directament a la federació madrilenya o via PSC). Quina planta! Quina sang freda! Quins pebrots! Ni el bo d’un spaghetti western de Sergio Leone no aguanta la parpella com aguanta la posició la formació de Pedro Sánchez. No aquest ministre o aquella ministra, no. Tot el gabinet en pes. Dur com una pedra. Immutable. Impertèrrit. Li plori el conseller d’Ensenyament, li plori el president de la Generalitat o li plori la comunitat educativa catalana en pes. Encara estaven calents els vots dels pressupostos i no s’han esperrucat ni se’ls ha mogut el serrell per contestar què és el que ens toca a la vista del pronunciament del Suprem sobre el 25% del TSJC. “Les sentències fermes s’han de complir i les heu de fer complir vosaltres.” Ells sí que en saben! Quina enveja! I ara amb què els pressionem? Si ja els hem donat tot el que volien. Si ja hem dit que sí als pressupostos. Fem rectificar Rufián i Bel com hem fet rectificar Maragall? Els diem que no ens aixecarem de la taula de diàleg si no ens fan costat amb el model d’èxit de la immersió lingüística? Els cridem a ells a la desobediència civil? Què faràs cabàs? Entens per què ens deia l’àvia Neus que és pels seus pecats que la cabra porta els genolls pelats? I ho veus clar que músic pagat no fa bon so? Doncs apa, que et moqui la iaia, que prou t’havíem avisat!