Opinió

La República que bull

SAGRADA FAMÍLIA

Dimecres, a la basílica, un grapat d’autoritats republicanes es van deixar humiliar submisament

Aquesta temporada els pessebres de les llars catalanes venen enfarinats amb la caspa catòlica que neva amb profusió borrascosa arran de la inauguració de l’estrella monumental que encimbella una de les torres de la Sagrada Família de Barcelona. Un pinacle dedicat a la mare de Déu, també dita Verge Maria, com si ser verge i ser mare, en un marc mental de persones adultes, fos possible més enllà de l’àmbit de la ciència-ficció.

No voldria entrar a discutir l’estètica del temple barceloní, ni encara menys debatre sobre la fidelitat i el respecte a l’obra i la genialitat fora de dubte de Gaudí. És un tema massa seriós. El que sobta, en canvi, és veure com es riuen les gràcies a uns senyors més aviat granadots que es disfressen com personatges extrets del claustre de professors de l’escola de Harry Potter per dir bertranades de l’alçada d’un campanar i llançar sortilegis a l’hora d’encendre un llum que si no fos per la contribució de la ciència en general i de les companyies d’electricitat en particular no s’hauria encès ni s’hauria pogut enfilar fins on ara penja ni resant un milió de parenostres tots de genollons.

Sobta encara més veure com, per inaugurar aquest artefacte punxant que il·luminarà la catalana terra, s’hi van congregar, arrenglerats a la nau de la basílica, una bona colla d’autoritats civils obedients i respectuoses, que van assistir rialleres i felices a una celebració en què el màxim comandament capellanesc (optant per la tecnologia audiovisual en comptes d’aplicar el do de la ubiqüitat, no fos cas que fallés la connexió) se’ls va pixar a la boca de Roma estant, concretament a la llengua. Una humiliació lingüística que alguns dels nostres governants i manaies del Parlament van entomar amb una submissió només interrompuda per la sessió habitual de fotografia amb què els estimats càrrecs electes van compartir la seva joia a les xarxes socials. Com aquell que va a passar un dia a Disneyland, amb la diferència que els gestors del parc catòlic vindrien a sostenir que els equivalents seus a l’ànec Donald, Mickey Mouse i l’elefant Dumbo són reals.

De vegades penso què diria sobre aquestes autoritats republicanes missaires d’avui un republicà descregut d’abans com ho va ser un dels meus besavis, ferroviari tortosí. En ple franquisme i derrotat per les armes, s’asseia a prendre el sol a la plaça i, veient desfilar els parroquians que sortien de missa de dotze dominical, s’exclamava, sarcàstic: “Quanta llana!” Dècades després, és ben bé que molts companys de files han passat a formar part del ramat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)