El voraviu

Som uns pàmfils. Sempre ho hem sigut. Escric pàmfils per no enfilar-me a la parra dels renecs i dels insults, que és el que mereixem i el que ve de gust en dies com els que vivim amb la llengua a Canet, amb la llengua al TSJC, amb la llengua en la negociació dels pressupostos i amb la llengua en les quotes de la llei de l’audiovisual. Un poema en paper d’estrassa. Un conte d’Edgar Allan Poe. La qualitat de pàmfil és la de càndid, babau, apàtic i lent a obrar, si ens atenim a les entrades del diccionari. Pàmfil és una bonica paraula sobre la qual l’àvia Neus ens posava contínuament sobre avís:“No sigueu pàmfils, no siguis pàmfil”, ens va encervellar una vegada i una altra. Però no hem fet cas. No ho hem après. Ho som, i molt. Per això ara ens hem de sentir que som segregacionistes i assetjadors per odi. Segregacionistes i assetjadors per odi! Per això ara ens hem de sentir que un nen de 5 anys de Canet és la Rosa Parks de la llengua castellana oprimida a Catalunya. Què m’expliquen si un imbècil descerebrat ha fet una piulada dient que s’ha d’aïllar el nen de Canet i apedregar casa seva! Tanta poli i no poden identificar-lo? Trigarem gaire més a adonar-nos que tant govern efectiu és d’una ineficiència manifesta amb les coses de menjar? Trigarem gaire més a adonar-nos de tanta negociació de no sabem gaire què i que ens les foten per davant i per darrere? No toca deixar de ser tan pàmfils?

No hi va haver miracle a Munic, i per més ferro fred que es piqui a partir d’ara, no està assegurat que les pedres floreixin. Han fet fora el Barça de la Champions i ja veurem si els anys a venir hi podran ni entrar. Com a mínim l’any vinent també seria un miracle que s’hi classifiqués. Ha de quedar quart en la lliga o guanyar la recopa aquesta a què han tornat. Tot són paraules majors per a un grup humà ara tan petit. Tan majors com que teníem el peu al coll a la pandèmia. A Munic no hi va haver miracle, i el final de la pandèmia gràcies a la vacunació era un miratge. Ningú dubta que la setena onada serà un fet, i ningú es mullaria ara per assegurar que serà setena i última. Hi ha pandèmia per a estona i veurem fins a quin punt ens ofega cada onada de cada variant. Bona part de la recuperació econòmica que es predicava per al 2022 s’haurà de fiar al 2023 i després ja ho veurem. Ara sí que anirem com els entrenadors de futbol dolents, partit a partit. Res garanteix, per més que els nostres estimats líders independentistes s’entreguin a Pedro Sánchez, que aquest sigui capaç de contenir la dreta extrema i l’extrema dreta. Imagineu! El Barça pels parracs, quart any de pandèmia, el PP i Vox a La Moncloa i els líders catalans fent autocrítica! No m’agrada predicar la mala anyada, però siguem feliços mentre puguem. Siguem feliços mentrestant. Barça, pandèmia, lideratge català i govern de l’Estat poden anar a pitjor.

En una bona entrevista que li varen fer l’Emili Bella i en Carles Sabaté i que publica El Punt Avui, el vicepresident del govern, Jordi Puigneró, diu, entre moltes altres coses, que l’estabilitat del govern està en risc i que això s’ha d’aclarir. Xarxes i mitjans han incidit en aquesta idea del risc de l’estabilitat del govern. Modestament crec que està més que aclarit i que aquí no hi ha inestabilitat a la vista per més que la CUP s’hagi fet l’estreta, el longuis o com n’hi vulgueu dir amb el pressupost. Com diria l’àvia Neus, la CUP s’ha de fer el boig per no pagar el metge. Encara que sigui amb efectes especials com al cinema, s’han de provocar moviments en l’autonomisme renovat que ens han instal·lat. Sacsejar una mica el cistell per veure si hi ha beines que s’esclovellen soles. Res més. De risc, d’inestabilitat, res, i el vicepresident ho sap, encara que li toqui preguntar-s’ho en veu alta. Aquí el risc vindrà el dia que ell mateix, Jordi Sànchez, Laura Borràs, Carles Puigdemont o qui tingui el botó del risc a Junts decideixi que ha arribat l’hora de prémer-lo, i jo diria que aquest dia no és a prop. La clau de l’estabilitat d’aquest govern no la té la CUP, la tenen els dos partits independentistes majoritaris. Mentre a ells dos els estigui bé el govern de coalició, hi haurà aritmètica parlamentària per sustentar-lo, sigui fix amb la CUP o variable amb els comuns o els socialistes. Amb els socialistes, sí, no us esvereu. Deixeu temps i madurarà.

Segueixo amb interès el professor Joan Manuel Tresserras des de l’any 1979. Jo era un soldat de lleva obligat a perdre el temps a Rota (Cadis) i cursava com podia tercer de ciències de la informació a Bellaterra, i ell es va incorporar com a docent a l’Autònoma, on ràpidament va ser punt de referència per a periodistes vocacionals com jo. Diumenge, en l’entrevista que Francesc Espiga publicava a El Punt Avui, vaig contrastar com el doctor Tresserras també ha levitat, com tants amics d’ERC, i des de la talaia que ocupen poden veure situacions que als que continuem a ras de terra ens passen per alt. “Socialment sí que suscita consens [el diàleg amb l’Estat] fins al punt que els que s’hi oposen tàcticament, que bàsicament són els de JuntsxCat, saben que no hi ha cap altra via.” Refotre, Tresserras! Que no és amb pa d’àngel, que ens fas combregar, que és amb rodes de molí! Accepto que tens calats els adversaris en la disputa per l’hegemonia independentista. Ja us ho fareu! Però que no hi ha cap altra via que el diàleg amb l’Estat? De quina via parles? De quin diàleg parles? I que hi ha un consens social a l’entorn d’aquesta via morta? Ho trobo molt fort, professor! A segons qui, en segons quines circumstàncies, se li ha d’acceptar pop com a animal de companyia. Però que tu em diguis que l’única via és el diàleg! Amb l’Estat espanyol! Que viu instal·lat en allò de la va matar perquè era seva! L’única, Tresserras? No us prova levitar. Torneu a posar els peus a terra.

Si no tingués l’edat que tinc i no tingués a l’esquena la història que hi tinc, o la pogués amagar de manera eficient, jo em presentaria voluntari als serveis de premsa, comunicació, relat o com n’hi diguin al PP dels que inventen els sermons de Pablo Casado. Ha de flipar tant, la feina, cada dia! Tu li fots llenya al mono com si fossis el guionista de la sèrie més boja del moment, però sabent que s’ho menjaran als telenotícies, als informatius de ràdio i a les seccions de política dels diaris de referència. I no cal fer allò que l’àvia Neus trobava tan reprovable de tirar la pedra i amagar la mà, perquè deia que pedra fora de la mà no se sap on va a parar. Aquí no hi ha problema per organitzar pedregades continuades i fins i tot cícliques. Aquí el que puja de valor és la lapidació pública. Sense miraments. Varen començar fa tres dies amb la cosa aquesta de l’“apartheid”, que els quadrava bé perquè els han dit que és molt lletja i molt dolenta, encara que no tingui res a veure amb un nen els pares del qual volen que li donin més classes en castellà i menys en català. Seguint amb l’idea de l’“apartheid”, fa dos dies ja veien el nen de Canet com la Rosa Parks de la llengua castellana oprimida a Catalunya. Ahir, Pablo Casado va reclamar a Sánchez el valor de J.F. Kennedy i que enviés l’exèrcit a Canet com el president nord-americà el va enviar a Mississipí perquè l’activista afroamericà James Meredith pogués entrar a la universitat. Punt.

Si no el varen poder seguir en directe, escoltin el vídeo a les xarxes, als mitjans o al canal Parlament. El conseller Gonzàlez-Cambray respon a una pregunta del diputat de la CUP Carles Riera. El que diu en un moment donat de la intervenció és clar, net, polit, concís, senzill, entenedor, conegut, compartit, científic, transversal, simple, precís, contrastat, ajustat, curt, verdader, bonic, esperat, necessari, pretès, requerit, cridat, progressista, republicà, anhelat, votat i engrescador: “El blindatge de la llengua catalana, aquesta protecció de la nostra cultura, no serà cent per cent efectiu fins que no tinguem un estat propi.” Doncs és això, conseller, és això. El que resulta estrany és que, sabent tan bé la teoria, dediquin tant de temps a pràctiques que no serveixen per a res i a voler fer-nos creure que serveixen per a tant. El que resulta estrany és que, sabent tan bé la teoria, no trobin la manera de posar a la pràctica amb eficiència des del govern del 52% això també tan simple que reclama l’escriptor i amic Joan-Lluís Lluís: que diguem prou, collons! Ja no sé si l’1-O del 2017 vàrem tocar el cel o vàrem baixar a l’infern. Entre tots plegats em farien parar boig, que diria l’àvia Neus. El que sé és que els espanyols ho tenen on volien. Altre cop massacrant la llengua. No hi donem més voltes. És això, Cambray, és això. Per salvar la llengua necessitem un estat. I ara l’Estat en el qual estem i pactem està contra la nostra llengua.

Segons dades de l’Observatori de la Producció Audiovisual (OPA), les produccions cinematogràfiques que es fan a l’Estat espanyol no arriben a les trescentes a l’any (just per sobre de les dues-centes produccions i una seixantena de coproduccions), i tenen un cost de mitjana, segons els anys, que va dels 3 milions d’euros per pel·lícula als 3,4 milions. És a dir, que només en el cinema estem parlant d’uns 800 milions d’euros a l’any. Els 15 milions anuals (l’1,88% de 800) que s’han esgarrapat per repartir entre tres (català, eusquera i gallec) no sembla que sigui gaire peix al cove. El pressupost de l’Estat espanyol per al 2022 marca una despesa de 458.970 milions d’euros. Tampoc semblaria que s’hagin esparracat massa per transaccionar-ne 15 (0,003%) a la producció audiovisual en català, eusquera i gallec. O sigui que amb els 15 milions d’euros de subvenció a la producció audiovisual que Gabriel Rufián ha fet suar als socialistes i amb què els socialistes han obtingut llum verda d’ERC al pressupost general en el tràmit del Senat, dona per fer una pel·lícula en català cada any i dues pel·lícules cada tres anys, si s’ha pactat equitat amb el gallec i l’eusquera. Vinga fer el paperina per no deixar clar allò que humanament és prou acceptable: aprovar el pressupost del Regne d’Espanya per part d’ERC és la torna dels indults.