Opinió

Tribuna republicana

Les noves bases de la nació

La gran qüestió és si sobre tota l’heterogeneïtat encara es pot parlar d’un sol poble
La brúixola nacional, a Catalunya, té com a estrella polar la llengua

En la presentació que vaig tenir l’honor de fer a Sabadell del darrer llibre de Rafel Nadal, Quan s’esborren les paraules, em va semblar interessant destacar el fet que la Catalunya de la infància de l’autor que s’hi descrivia –som de la mateixa edat– era molt més culturalment homogènia que l’actual. Vull dir que la Girona que descriu Nadal, l’ambient familiar i del carrer, tot i les grans diferències amb la meva Terrassa obrera i gris on tot girava al voltant de la indústria tèxtil, tenien enormes punts de contacte. Parlo dels estils de vida austers nascuts en la dura postguerra, del sacrifici pels fills, de la fidelitat a la paraula donada, del valor de la responsabilitat individual, de la feina ben feta, d’evitar els gestos ostentosos...

Tanmateix, la Catalunya actual –com arreu del nostre entorn geopolític– és infinitament més diversa i heterogènia. I no només pels diferents orígens globals de la seva població, que s’han sumat a aquella “Catalunya, un sol poble”, un eslògan que tenia al cap la incorporació de les migracions espanyoles a la nació catalana. Ara, a Catalunya, s’hi parlen unes tres-centes llegües diferents. I ara la diversitat i l’heterogeneïtat també van per edats, per gènere o per accés a la cultura digital, entre d’altres, heterogeneïtats que irrompen dins de cada grup ètnic –si és que encara té cap sentit parlar en aquests termes–, i dins de cada família, per comuns que siguin els seus orígens.

La gran qüestió és si sobre tota aquesta diversitat i heterogeneïtat encara es pot parlar d’un sol poble, o aspirar a ser una sola nació. I, si és que sí, saber quins serien els seus fonaments, més enllà de les afirmacions retòriques i voluntaristes que se’n vulguin fer. La pregunta és si, més que no pas apel·lant a un passat més homogeni, la nació es podria construir sobre un projecte futur. En un intent de resposta, fa 20 anys ja vaig suggerir que la nació ja no podia ser definida per uns elements constitutius essencials, per un contingut material, sinó que caldria entendre-la com una guia, com una “nació brúixola” (entre d’altres, a La nació brúixola, Avui, 2 de novembre del 2001). I a la vista d’aquests primers vint anys del segle XXI, em refermo en aquella idea.

És arran d’aquestes reflexions que trobo molt interessant recuperar un dels diàlegs entre Bruce Springsteen i Barack Obama recollits a Renegats. Born in the USA (2021). En un moment determinat, Springsteen demana a Obama què el va fer aspirar a la presidència dels Estats Units. I Obama recorda com va descobrir que, malgrat totes les diferències, que eren moltes, entre el seu origen afroamericà, els pares de la seva esposa, Michelle, del South Side de Chicago i una parella de pagesos d’Iowa –un territori que coneixia bé–, hi havia trets similars i, sobretot, somnis comuns. Que els uns i els altres creien que “hi ha algunes coses que hauríem de fer els uns pels altres”. I hi afegeix: “Veus aquests valors comuns i dius: «Si puc convèncer la gent de la ciutat i la gent de pagès, i la gent blanca i la gent negra i la gent hispana, si puc aconseguir que s’escoltin els uns als altres, es veuran i es reconeixeran els uns als altres, i llavors tindrem les bases per fer avançar realment el país.»”

Efectivament, la possibilitat de fer avançar el país, ara el nostre, també vindria d’aquesta capacitat d’autoreconeixement en un projecte, en la construcció d’un somni compartit. No seria tant en les similituds d’orígens, en la igualtat de condicions socials –als Estats Units, encara més heterogènies que aquí–, sinó en aquesta identitat de projecte, per dir-ho com Manuel Castells, o en la nació brúixola, que estableix un nord a partir del qual tots, des de la diversitat de camins que seguim, podem compartim una mateixa orientació, un mateix somni. I no hauríem de tenir gaires dubtes sobre el fet que la brúixola, a Catalunya, té com a estrella polar la llengua. I també considero una evidència que la nació, vistes les llargues circumstàncies històriques, no la podem aixecar dins d’un Estat que no tan sols no permet projectes nacionals paral·lels o alternatius, sinó que pretén anorrear-los. Ara, només ens calen lideratges, personals i col·lectius, que tinguin aquesta ambició. Perquè la majoria del poble ja ha fet saber que la té.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)