LA MALALTIA MENTAL, MIRALL DE LA SOCIETAT

“Soc l’escena viva per la qual passen diversos actors representant diverses peces”

Fernando Pessoa

Livro do desassossego

El nostre temps somia amb la llibertat. N’ha fet el seu nou credo. Tothom ha de ser responsable i fer-se càrrec de si mateix. Com si la relació ideal amb els altres s’hagués de deslliurar de totes les limitacions institucionals –començant per la de la família. El subjecte, per ser realment lliure, ja no ha de pesar sobre ningú, excepte sobre ell mateix, a risc de ser esclafat pel seu propi pes. ¿Ens ha de sorprendre, en aquest context, que estem immersos en una cultura psi que ens ofereix mil i una receptes per gestionar totes les nostres relacions amb els altres –i en primer lloc amb cadascun de nosaltres, en la nostra singularitat?

A la feina, en la parella o simplement en el més pregon d’un mateix, la moda és ara la teràpia breu, eficaç, capaç de crear –o de recrear– un sentiment d’harmonia, o si més no de fer suportable per a cadascú la seva pròpia presència al món. Amb l’evolució meteòrica de la farmacologia, s’opera així una “democratització” de la malaltia mental, per la seva extensió a registres més rellevants per al manteniment correcte de la salut mental. Sens dubte, això ha contribuït a trencar les fronteres entre el malalt mental i el sa. No obstant això, perdura una inquietud en l’aproximació a aquesta delicada qüestió, com si cadascú, confrontat a la singularitat de l’altre que pateix psíquicament, temés vacil·lar en si mateix; com si el mirall de l’alienat recordés a l’assenyat la seva pròpia singularitat, la seva incapacitat per posseir-se plenament.

El malalt mental, per la imatge que reenvia a la persona normal, constitueix un formidable revelador del que anima –fa viure– la societat. Aquesta imatge, per descomptat, mai és neutra: és modulada per l’espectador, que dibuixa la frontera entre raó i desraó, entre normalitat i bogeria. És per això que la naturalesa del lligam social es pot llegir en la mirada centrada en aquest altre inquietant, que s’apropa –i de vegades traspassa– el límit del que es considera que constitueix la realitat social. Quan hom aborda el tema de la salut mental, s’està intentant esclarir millor l’estat de la nostra societat.

A Catalunya, hi ha una via per la qual la qüestió de la salut mental ha pogut sortir de l’ombra, de manera episòdica: la de la desinstitucionalització. Per descomptat, el problema que es planteja no és exclusiu de Catalunya. Forma part d’una dinàmica molt més àmplia, que abasta les democràcies liberals, i segueix sent irreductible als avenços de la psiquiatria –els progressos de la qual, sobretot pel que fa a les substàncies psicotròpiques, semblen, però, innegables. És vers l’evolució de la relació entre el subjecte i la societat que hem de girar per captar què passa en aquest moviment, que intenta, a la seva manera, resoldre un vell dilema: els subjectes amb malaltia mental s’han de mantenir separats, en institucions o integrats a la comunitat?

L’emblemàtica figura del “boig del poble” és suficient per recordar que, durant molt de temps, van romandre en la societat persones amb trastorns mentals, el que després ens pot semblar, retrospectivament, tolerant amb aquests marginats. El tancament d’aquestes persones en institucions psiquiàtriques, des del moment en què, a l’Occident modern del segle XVII, l’ésser humà es defineix com un ésser racional, ha pogut aparèixer com a conseqüència de l’exclusió del seu contrari per la raó. Des d’aquesta perspectiva, de la qual Michel Foucault continua sent el pioner, la societat moderna hauria treballat per tornar als seus marges tot allò que és diferent: la desinstitucionalització permetria, però, posar fi avui a aquesta raó intolerant, que practicaria l’exclusió.

Tanmateix, les coses no són tan senzilles. Tothom sap que no n’hi ha prou amb dir que el confinament no és una solució per resoldre el problema. La història de la institució psiquiàtrica també es pot llegir de manera diferent. El confinament dels malalts mentals només es pot entendre en el context del marc democràtic en què té lloc. De fet, és quan la societat comença a pensar-se com un espai democràtic que el “boig del poble” queda al marge; com si la seva singularitat esdevingués insuportable per als qui ara els agrada percebre’s a si mateixos com a iguals. L’exclusió del malalt no significaria, però, el seu rebuig de la humanitat, ja que, al contrari, se suposa que la institució és capaç de treballar aquest subjecte defectuós per fer-lo apte per tornar a la societat. Des d’aquesta perspectiva, l’internament no seria la marca de la intolerància sinó del seu exacte contrari.

Aquestes dues visions oposades del tractament de la malaltia mental en certa manera marquen el camp de possibilitats. Però, mentre la història ha sabut mostrar els límits terapèutics del confinament, el present ens mostra els de la desinstitucionalització, que no és necessàriament una garantia d’obertura i de tolerància. Els malalts mentals van ser privats abans de la seva llibertat: no és segur que ara imposar-la a tots els que pateixen sigui una millor solució. En qualsevol cas, veiem que aquesta avinguda està asfaltada de peculiaritats tecnocràtiques: ¿es pot parlar d’una reinserció real a la comunitat quan es requereix un exèrcit de funcionaris per fabricar el que sovint és només un succedani de lligam social travessat per una multitud de limitacions burocràtiques?

Això no vol dir de cap manera que s’hagi d’abandonar la desinstitucionalització, sinó una crida a la prudència. Quan totes les institucions –començant per l’Estat– s’han tornat sospitoses, potser és la idea fetitxe de la llibertat, vista com a absolut, la que s’hauria de repensar per sortir dels impassos actuals. Això, per descomptat, no aportaria cap resposta acabada als problemes observats en l’àmbit de la salut mental. Però això permetria, potser, evitar que la quimera de la llibertat no acabi fent de tots nosaltres uns exclosos d’aquest món...