Opinió
TRIBUNALS REBELS
Sempre insisteixo sobre aquest tema, però crec que és una de les claus a través de les quals s’expliquen moltes de les coses que succeeixen, dia a dia, a Espanya i que van generant una diferència abismal entre la manera com aquí s’interpreta el dret i com es fa a la resta d’Europa. Em refereixo a com es fa als països autènticament democràtics, països dels quals cada vegada estem més allunyats per raons que els qui en són responsables algun dia hauran d’explicar.
El dret, que per al que aquí m’interessa dir no és res més que una tècnica de resolució de conflictes, en funció de com s’interpreti donarà uns resultats o uns altres, i a l’Estat espanyol fa dècades que l’interpreten d’una manera que no ajuda gens a avançar cap a una consolidació democràtica que és l’etapa encara no assumida del procés de transició iniciat amb la mort de Franco. Molt al contrari, veiem com és, justament, aquesta errònia i antidemocràtica interpretació del dret la que va llastrant el procés democratitzador i d’integració en una Unió Europea on aquestes pràctiques cada vegada es comprenen i es toleren menys.
En realitat, aquestes pràctiques són justament les que ens van allunyant, a poc a poc però irremeiablement, d’un entorn que seria el port més segur on aixoplugar-nos davant el ressorgiment del feixisme, davant un nou empoderament dels qui, amb un menyspreu absolut pels drets humans, han regit els destins de l’Estat durant dècades. En els últims anys, quan els sectors més rancis i reaccionaris s’han sentit, un cop més, suficientment forts és quan han començat a treure’s la careta i a utilitzar, obertament, el dret no com una tècnica de resolució de conflictes, sinó com un instrument amb el qual perfilar un model de societat incompatible amb la permanència de l’Estat espanyol a Europa.
Hi ha una tensió permanent entre les visions que tenim uns i altres sobre com ha de ser entès i interpretat el dret. Mentre uns advoquem perquè s’entengui com una tècnica de resolució de conflictes, d’altres, molt al contrari, l’utilitzen com una eina per cisellar la societat a imatge i semblança d’uns temps passats als quals ens pretenen retrotreure, cosa que clarament estan aconseguint.
Els exemples sobre aquesta errònia manera d’abordar conflictes, situacions i casos i d’aplicar el dret són molts, segurament més dels que una societat que es digui democràtica es pot permetre i, no obstant això, no sembla que preocupi ningú. I als que sí que ens preocupa, ens intenten silenciar, també reprimir.
El meu plantejament sobre aquest tema no és nou, sinó molt anterior a la defensa dels exiliats, però el seu cas és, sens dubte, el que ha permès, millor que cap altre, posar en evidència aquesta pràctica que tant mal fa no només a Espanya, sinó a tot aquell que es topa amb aquesta interpretació del dret i, per què no dir-ho, a la mateixa Europa, que es veu arrossegada cap a un punt que ja fa dècades que pensaven que Espanya havia superat.
Drets fonamentals com la llibertat d’expressió, la llibertat de circulació, la participació política i molts d’altres estan sent restringits de manera sistemàtica en un procés cada cop més asfixiant i que, per molt agut que sigui, continua semblant normal tot i que no ho és. Que Valtònyc s’hagi hagut d’exiliar, que Pablo Hasél sigui a la presó o que, seguint amb exemples similars, Albert Baiges es vegi enfrontat a un judici a l’Audiencia Nacional per un presumpte delicte de calúmnies i injúries a membres de la casa reial són clars exemples del que estic dient i, encara pitjor, d’un fet més greu: la rebel·lia en què les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles s’han col·locat respecte al dret de la Unió, a les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).
Sí, la posició no és de desconeixement, sinó de rebel·lia perquè no són ni una, ni dues ni tres les vegades que aquests tribunals han indicat a les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles que hi ha determinats delictes que són contraris als principis democràtics o, directament, incompatibles amb les normes que contenen la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea i el Conveni Europeu de Drets Humans, respectivament.
Les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles no només actuen d’una manera que és incompatible amb el dret de la Unió, i no només ho fan en rebel·lia respecte als criteris establerts pels alts tribunals europeus, sinó que, a més, han aconseguit una cosa que està passant desapercebuda però que no deixa de ser rellevant: han trencat l’anomenat diàleg entre tribunals, de manera que tot allò que no encaixa en les seves particulars maneres d’entendre i aplicar el dret s’ha d’ometre.
Silencien els dissidents i eviten escoltar els qui poden donar-los una visió o interpretació diferent del dret per, d’una manera absolutament autàrquica, arrossegar-nos cap a un dret en blanc i negre que no pot presagiar res de bo.
El dret de la Unió és cada dia que passa un marc jurídic més complex, més complet i nostre, però, lamentablement, els que l’han d’aplicar, com a jutges de la Unió dins l’estat membre Espanya, no només es neguen a fer-ho, sinó que eviten qualsevol contacte –diàleg entre tribunals- que pugui condicionar la manera com operen.
Aquesta supressió de la comunicació, del diàleg entre tribunals, és un fenomen que es dona, clarament, en les altes instàncies jurisdiccionals i no a la justícia de base, en què convé amb el ciutadà i resol conforme a dret, i no a cognoms ni a interessos diferents als que han de ser propis de la justícia.
Les xifres parlen per si soles: el 2019, Espanya va remetre 64 qüestions prejudicials al TJUE de les 641 que aquell any van arribar a l’esmentat tribunal, és a dir gairebé un 10% del total, de manera que va ser el quart estat membre que més consultes va enviar aquell exercici i el tercer que més vegades va acudir a aquest mecanisme de consulta vinculant entre els anys 2014 i 2019. No obstant això, i a pesar d’aquestes xifres, tenim que el Tribunal Constitucional, en el mateix període (2014-2019) no va remetre ni una sola qüestió prejudicial al TJUE, segons les dades que exhibeix el Consell General del Poder Judicial; el Tribunal Suprem, entre totes les seves sales, l’any 2020 en va remetre la mateixa quantitat que l’Audiencia Nacional: cap. I així es poden anar analitzant any a any i descobrirem com els temes que afecten drets i llibertats (concretament en matèria d’“espai de llibertat, seguretat i justícia” i “cooperació policial i judicial en matèria penal”) són sempre aquells en què aquests alts tribunals no tenen dubtes a l’hora d’aplicar el dret de la Unió, segurament perquè ni tan sols l’apliquen o ho fan a la seva manera.
Si la justícia, la que marca pautes i dicta jurisprudència, no és capaç d’interactuar amb Europa, com podem pensar que algun dia tindrem una justícia autènticament europea i, per tant, democràtica?
Davant el silenci eixordador de les altes instàncies jurisdiccionals, pel que fa al diàleg entre tribunals, a ningú el pot sorprendre que quan una batalla jurídica es planteja en termes de dret de la UE i es gesta en aquest terreny i en tribunals de la Unió els resultats sempre acabin sent diferents als que s’esperaven des d’aquestes mateixes altes instàncies jurisdiccionals; el problema no és la sorpresa que això els causi, sinó quant temps més se’ls permetrà seguir ignorant que la Terra no és plana i que el dret de la Unió és tan nostre com el que emana de les corts generals… La tolerància d’aquestes pràctiques és l’autèntic problema.