El voraviu

Trobo que s’ha d’estar molt i molt dotat per a la lírica per veure justícia poètica en la votació de dijous passat al Congrés pel bunyol de reforma laboral en què ha quedat la derogació. M’atreviria a qualificar i adjectivar de mil maneres aquell sainet, però qualificar-ho de justícia poètica com feia ahir una i altra vegada el congressista Jaume Asens ho trobo un despropòsit, per dir-ho educadament. Que qui ho trobi justícia poètica sigui un parlamentari tan reputat com Asens, també deu tenir un nom, que també m’estalviaré. Jaume Asens és el diputat català de la majoria de govern a Espanya que va prometre en campanya electoral que es reformarien els articles del Codi Penal sobre sedició i rebel·lió per evitar presos polítics. Era l’abril del 2019. El gener del 2020 després de l’abraçada dels ossos varen fer veure que el govern més progressista de la història assumia el plantejament, i el president Sánchez, en una entrevista a TVE, va assegurar que impulsarien al Congrés una reforma del delicte de sedició. Però no la varen posar en el pla normatiu del 2020, ni en el del 2021, ni l’han posat en el del 2022 per més que Asens ha anat traient la cara i dient que sí, que sí, que ja arribava, que ja la teníem aquí. Com que el PSOE ara la descarta obertament, els comuns ara diuen que la portaran a la taula de negociació entre governs. No es justícia poètica. És Alícia al país de les meravelles. Bona nit i tapa’t, diria l’àvia Neus.

Es pot estalviar, presidenta Borràs, totes aquestes explicacions que diu que ens donarà la setmana vinent quan sigui el moment oportú. No calen. Anem servits d’explicacions. Necessiten els seus càrrecs i no es poden exposar que els inhabilitin. Ni s’hi podia exposar Roger Torrent ni s’hi podia exposar vostè. I també pot deixar de posar èmfasi en l’evidència que aquests dies s’ha intoxicat molt. És cert. Ho sabem tots. Ja fa anys que tot el neoautonomisme tocat i posat d’independentisme patri no us dediqueu a gaire res més que a intoxicar-vos entre vosaltres. Però no ens doneu més la tabarra. No hi ha res a explicar, presidenta Borràs. Ho tenim tot ben entès i és ben simple. La poltrona és sagrada per a vosaltres i amb la poltrona no s’hi juga, no esteu disposats a jugar-vos-la. Fins que us la fotin, tant se val. Perquè tard o d’hora, a aquest pas, la poltrona autonomista també serà per als unionistes. No hi ha res a explicar, presidenta Borràs. Ho tenim tot ben entès i és ben simple. Les ganes que tots demostren de continuar ben repapats a les cadires autonòmiques és la prova del nou per als unionistes que són uns independentistes de fireta. I perdonin, però o fan un reset o anem de mal borràs. No ens doni més explicacions, presidenta. Faci un reset, que diuen ara. Facin un reset tots. Lideri el mutis pel fòrum. Ha de saber que o fan un reset tots o anem de mal borràs, presidenta, que diria l’àvia Neus. De mal borràs, sí.

Quan vols fer veure el que no ets, la majoria de vegades fas pena. És el que ha passat amb l’envelat de l’anxova que RTVE ha organitzat amb el Benidorm Fest per veure qui havia de representar Espanya a Eurovisió. Han tornat a jugar amb la quimera aquesta del jurat popular i el jurat professional per fer veure una cosa quan n’és una altra i els ha tornat a explotar a les mans. Potinejar té això! Tot per la sacrosanta participació popular! Que gran la participació popular, si el poble no fes coses estranyes com ja va fer amb Rodolfo Chikilicuatre l’any 2008! Voteu, voteu, ciutadans, però no voteu tant! Que decideixi el poble, però que bé si podem ajustar la decisió si no ens agrada! Al final és aquella anàlisi mil vegades sentida que els ciutadans s’han equivocat en votar. Nosaltres, en canvi, ho podríem evitar. Per això han nascut els sistemes de jurat popular i jurat professional combinats, perquè els professionals, nosaltres, els que tenim la paella pel mànec, corregim el poble si s’equivoca. Que el sindicalisme i l’esquerra hagin convertit l’elecció del representant espanyol al Festival d’Eurovisió en un tema polític i que vulguin fins i tot que es canviï la decisió fa riure, però no tant. No us estranyi que qualsevol dia en qualsevol reforma de les lleis electorals algú vulgui entrar-hi el concepte de votació popular i votació professional. És el que li falta a la nostra. Que si no votem bé, els tribunals (posem-hi el Suprem) ens esmenin.

Definitivament hi haurà referèndum sobre uns eventuals Jocs d’hivern, però es convocarà a les urnes només els 72.913 ciutadans de la vegueria de l’Alt Pirineu i Aran. Diu la consellera Vilagrà que la consulta se circumscriu a ells perquè la volen “acostar al màxim a les persones que tindran la candidatura al seu territori” i perquè són unes comarques que “sovint senten que les decisions es prenen molt lluny”. Descarta obrir la consulta a tot Catalunya perquè “l’opinió directa” de les comarques on se celebrarien els Jocs “quedaria totalment desvirtuada”. “Ens sembla important escoltar el que pensa la vegueria”, ha insistit. Amb tot, ha recalcat, el govern vol que el Berguedà, el Solsonès i el Ripollès “puguin fer aportacions” al procés i diu que per això participen en la comissió territorial i han intensificat les reunions institucionals i amb els agents socials i econòmics per explicar-los el projecte. Ella s’ha quedat tan ampla i jo em quedo de pasta de moniato. No acabo d’entendre per què aquests afectats directes no es busquen amb més precisió quirúrgica i la qüestió se circumscriu als municipis que “tindran la candidatura al seu territori”. O amb precisió de cirurgia digital i se circumscriu als barris dels municipis que “tindran la candidatura al seu territori”. O per què no fan com RTVE amb els d’Eurovisió, una votació popular i una de professional. Perquè hi ha proves a Barcelona, Jaca, els Alps i Sarajevo, no?

Com vostès saben, i alguns em critiquen i d’altres m’aplaudeixen, xalo en imaginar què diria l’àvia Neus en diferents circumstàncies que vivim. El Voraviu de dissabte du per títol “Està tot clar, presidenta” i recomana un mutis pel fòrum general per no acabar tots, en termes de l’àvia Neus, més de mal borràs del que anàvem. Si la presidenta del Parlament s’hagués estalviat el ventilador de dilluns, ara no estaria tot l’independentisme cos a terra sota el foc encreuat de propis i adversaris. Li havíem dit que no calia, presidenta, però la legió de comunicadors, comunicòlegs i politicòlegs va decidir que un Can Basté a les nou del matí sempre és bo i va engegar la turbina. Com les ones concèntriques que es formen a l’aigua quieta del mar quan hi planeges un còdol, l’embolic té ara vida pròpia. Per uns dies. La pregunta és: i després, què? Quina és la propera estació? El 25% de castellà en l’ensenyament? El conseller Gonzàlez-Cambray no para de fugir d’estudi i els terminis judicials s’acaben en dos mesos i ens la tornarem a empassar malgrat les grans declaracions. I què més farem al darrere? Tornarem a obrir ventilador i turbina? Un altre cop, cos a terra sota el foc encreuat de propis i adversaris? No hi ha ningú amb capacitat per asseure les famílies i pactar un armistici? Una cosa així com ara que deixin de dir-se animalades entre ells en públic? Un mínim, vaja. Pel més sagrat. Per l’1 d’octubre del 2017.

Que Rivera i el seu escuder Villegas es pataquegin com s’han pataquejat l’advocacia privada sense arribar a la meitat del contracte firmat, i després del patac rebut en la política, té molt a veure amb allò que deia l’àvia Neus que Déu Nostre Senyor té una maça que pica sense fer remor. I que el bufet “Martínez Echevarría y Rivera, abogados” hagi de despenjar cartelleria i refer retolació per treure’n el Rivera que hi havien afegit no fa ni un parell d’anys, té molt a veure amb allò que deia l’àvia Neus que la cabra pels seus pecats porta els genolls pelats. Gandul, penques, curt de jornal, dròpol, mandrós, esquenadret. De tot menys senyor se li ha dit i escrit, a l’expromesa de la nova política des que es va saber que deixava la feina per “incompliment de contracte” i que l’empresa va replicar-li que d’incompliment de contracte res de res, que ja feia temps que se l’avisava del seu baix rendiment. Versió de part contra versió de part. Mentre esperem què diran els tribunals o si arribaran abans a algun pacte per assecar el mullader, l’opinió publicada es decanta per carregar els neulers a les dues toies que varen portar Cs al penúltim èxit. Jo tinc dubtes. Trobo que aquí els gamarussos de veritat són els del despatx d’advocats. De veritat n’esperaven res, de les dues tòtiles? Consultada l’àvia Neus sobre la selecció d’un becari de La Caixa, els ho hauria deixat ben clar: qui amb criatures s’enllita, culpixat en surt.