LLIBERTAT CONTROLADA

Fa poc més de trenta anys, la Unió Soviètica s’esfondrava. Queia el gegant amb peus de fang i les repúbliques que fins aleshores n’havien format part es van anar independitzant de Moscou. Ucraïna no va ser una excepció. El 24 d’agost del 1991 proclamava la seva independència i començava un camí en solitari sempre sota l’atenta mirada russa. Una mirada que en els darrers anys s’ha convertit en una ingerència total i absoluta de Rússia en els afers interns ucraïnesos. Quan Kíev vol acostar-se a Europa, desempallegar-se de l’òrbita postsoviètica i unir-se a l’OTAN, Moscou entra en còlera. Un exemple d’aquestes tensions és el conflicte obert entre els dos països, que ara ha saltat a l’actualitat internacional per l’ascendència que hi vol tenir el president dels Estats Units, Joe Biden, que vol marcar una nova política exterior més activa que la del seu predecessor, Donald Trump, que va evitar el xoc frontal amb la Rússia de Putin. De fet, el president rus no accepta la independència d’Ucraïna. Ho va escriure ell mateix en un article i ho mencionava l’historiador alemany Karl Schlogel, expert en història russa, en una entrevista a La República el mes de novembre passat.

El conflicte entre Rússia i Ucraïna ha anat escalant en violència, i el món, i sobretot Europa, viu amb el temor que es pugui desencadenar una guerra oberta en territori europeu. Aquesta batalla, però, fa gairebé set anys que es lliura i causa molt de dolor. Són més de 14.000 les persones que hi han perdut la vida. Rússia controla a la pràctica la zona del Donbass, a l’est del país, on ha repartit milers de passaports russos a la població. A més, aquesta setmana, la Duma, la cambra baixa russa, demanava que es reconegués la independència de les autoproclamades repúbliques de Donetsk i Lugansk. Una petició que Ucraïna, Europa i els Estats Units ja han condemnat.

En aquest conflicte, Putin marca el pas. És Rússia la que ha enviat 100.000 soldats a la frontera i en té 30.000 més de desplegats a Bielorússia, una altra exrepública soviètica que torna a abraçar Moscou amb fervor després d’aixafar violentament les protestes de l’oposició contra el president, Aleksandr Lukaixenko, al poder des del 1994, i a qui es considera l’últim dictador d’Europa.

En els propers mesos es definiran quins són els objectius de Moscou i si està en el camí d’aconseguir-ho. De moment, el focus continua posat en Ucraïna i sembla difícil que Putin –obsessionat per recuperar la influència i el territori que un dia va formar part de la Unió Soviètica– deixi passar l’oportunitat de treure benefici d’una operació militar que és molt costosa. És una nova oportunitat per guanyar terreny –com ja va fer amb l’annexió de Crimea– i ser de nou un agent amb poder en l’escenari internacional.