ESTIRAR, POC, LES ORELLES

És curiosíssim, i molt pedagògic, comprovar com funcionem les persones i com ens deixem endur pels instints més primaris quan es tracta d’atacar l’adversari. Llocs dotats de tanta simbologia institucional com el Congrés o el Parlament han esdevingut en els darrers anys i, per què no dir-ho, en especial des de l’entrada de Ciutadans en la roda política, en veritables escenaris de lluita descarnada on ni li línia més bàsica de la bona educació ha estat respectada. Polítics de vestit i corbata, amb formació universitària i amb dialèctica més o menys fluïda han pujat al faristol amb la vista ennuvolada per la revenja i els llavis premuts per la crispació, com si en el seu discurs els hi anés la vida. El darrer exemple de la barroeria més planera l’ha viscut en carn pròpia el mateix president de la Generalitat, que fa pocs dies va escoltar com un diputat de les files de Vox li etzibava “fill de puta!” amb la mateixa naturalitat amb què li podia reclamar un aclariment sobre un punt de l’ordre del dia. L’episodi va passar sense pena ni glòria, mig d’amagat en una jornada curulla de notícies i va quedar com una anècdota més.

És cert que la presidenta del Parlament va aturar la sessió i va reclamar una rectificació i unes disculpes públiques a l’energumen en qüestió, i que aquest va acabar acatant, però no es necessita ser cap geni per confirmar que ho va fer de cara a la galeria i amb la justificació a punt. Perquè tothom sap que quan s’ofèn un president insultant la seva mare en comptes d’argumentar o rebatre el seu relat sempre hi ha una raó al darrere: la ràbia. O dues: la ràbia i la impotència. O fins i tot tres: la ràbia, la impotència i la certesa. Certesa? Sí. Certesa que tot i l’estirabot, la sortida de to i la manca de respecte institucional res no canviarà. Potser sí que hi haurà una escenificació d’estirada d’orelles o de toc d’atenció, perquè no sigui dit, però cap acció real que marqui els límits. I que els mantingui. Ens hem acostumat tant a la posada en escena d’una política que sembla més un sainet o un vodevil que ens consta com a ciutadans creure que hi pugui haver canvis. O que els vulguin fer. I és indiscutible que calen.