Opinió

Des de Brussel·les

LA NOSTRA MEMÒRIA

La fossa comuna del Cementiri de l’Oest de Perpinyà és una de les més grans cavades a causa de la Guerra Civil
Conèixer la nostra memòria com a poble pot ajudar-nos a construir un present millor

El 18 de febrer es va celebrar a Perpinyà un acte en record als exiliats republicans que van ser enterrats al Cementiri de l’Oest de la capital catalana. La data de la celebració no era en absolut atzarosa, atès que coincidia amb l’aniversari dels primers enterraments de persones republicanes registrades en aquell cementiri.

Aquest acte de recuperació, quan no directament de reivindicació de la nostra memòria democràtica, es va plantejar com un homenatge a les víctimes mortes a recer de l’exili i, com passa amb la majoria de trobades d’aquesta tipologia, tenen lloc fruit de la recerca de persones compromeses amb la nostra història col·lectiva. En aquest cas, aquestes persones tenen nom i cognom i són els historiadors catalans Noemí Riudor, Jordi Oliva i Martí Picas. Les seves investigacions han permès documentar el nom de 841 exiliats republicans que van ser enterrats al Cementiri de l’Oest de Perpinyà. De fet, la fossa comuna de Perpinyà és una de les més grans cavades a causa de la Guerra Civil i, ben probablement, serà la més gran de les causades per l’exili del 1939, sobretot d’internats als camps d’Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès, que van trobar la mort en hospitals de la capital del Rosselló.

Tal com recorden els promotors d’aquest acte (que són diversos i prou corals), actualment al Cementiri de l’Oest hi ha un petit monòlit, obra de Miquel Paredes, que va ser pagat i erigit pels exiliats catalans del Comitè Departamental dels Pirineus Orientals d’Esquerra Republicana de Catalunya, en el quart aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys. Era el 15 d’octubre del 1944, quatre dies abans de l’inici de la invasió del maquis a la Val d’Aran.

Amb aquest acte, al qual vaig tenir l’honor d’assistir juntament amb el president Quim Torra, entre d’altres, s’ha pretès recollir el testimoni d’aquell primer homenatge i enllaçar-lo amb la recerca que han portat a terme els tres investigadors catalans citats anteriorment, així com fer un reconeixement a les persones i entitats de la Catalunya Nord que han mantingut vius la memòria i el record dels exiliats fins avui. La part central de l’acte va consistir en el desplegament d’una pancarta memorial amb els noms de totes les persones inhumades a la fossa comuna del Cementiri de l’Oest de Perpinyà i va servir per reclamar, en el torn de parlaments, la dignificació d’aquest espai de memòria.

Parlar-vos avui de l’exili republicà no és més que una necessitat de recordar com és de present aquest segrest en vida que pateixen moltes comunitats (i per tant, en darrera instància, moltes persones) arreu del món. Persones que no troben o no poden desenvolupar-se en els seus respectius llocs de naixença per motius molt diversos i que escapen a tota raó i humanitat. Ho hem vist aquests anys a Centreeuropa d’una manera molt cruenta i ho veurem possiblement amb major intensitat aquestes setmanes, ara que ha esclatat el conflicte bèl·lic a Ucraïna. Conèixer el nostre passat, la nostra memòria com a poble, pot ajudar-nos a construir un present millor. Hauríem de subscriure, tots plegats (classe política i ciutadania) un contracte de vida i per a la vida en aquesta direcció.

Sigui com sigui, avui, vuitanta-tres anys després de l’èxode republicà del 1939, desconeixem quantes persones van arribar a creuar la frontera durant aquells dies d’hivern. L’arribada a França de tota aquesta gent va ser veritablement dramàtica. Als tres anys de guerra s’hi afegia una fugida a peu per camins gelats, i constants bombardejos de l’exèrcit rebel. L’acolliment improvisat en condicions deplorables als camps de concentració de les platges (Argelers, Sant Cebrià, Barcarès) va afeblir encara més un estat de salut tocat. La mortalitat, en aquest sentit, va ser extremadament elevada especialment entre la població més feble: els infants i els ancians. I igualment, la situació dels combatents tampoc era gaire millor que la de la població civil. Molts d’ells van arribar ferits i formaven part de l’evacuació de ferits de guerra que va portar més de 12.000 homes a creuar la frontera francesa. Les imatges que coneixem i que retraten aquest moment són d’una gran cruesa, i malauradament aquests dies –ja ho podem dir– de guerra ens porten a recordar-les amb una major presència.

Coneguem la nostra memòria, també la de l’exili, perquè només des d’aquest coneixement serem capaços d’extreure algun aprenentatge, també per als difícils temps que ens toca viure en l’actualitat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)