El voraviu

Vivim de ple en un curs de doctorat general i massiu en guerra televisada, ucraïnologia i putinologia. Aquests primers deu dies hem espigolat entre reputats especialistes que ja existien de sempre i que no sabíem que ho eren, com no se sabia en la guerra freda que els espies adormits eren espies. Però ja veureu que d’aquí a no res es començaran a expedir màsters que substituiran els de la covid i els del procés. Just avui fa una setmana que Oriol Junqueras, inspirat en una visió geopolítica que devia tenir, i fent un acte de lucidesa comunicativa que jo vaig trobar de molta dignitat, encara que arrambés l’aigua al seu molí, va fer públic que estava segur que Ucraïna donaria el que fos per una taula de diàleg i que no entenia com aquí alguns la passaven per alt. Li va caure un ruixat (trobo que molt injust) com el que els meteoròlegs de TV3 porten esperant tot l’hivern. Ahir, però, tot el món mundial estava amb els corredors humanitaris que havien pactat les dues delegacions, la russa i la ucraïnesa. Hi ha taula i dona fruits. Junqueras tenia raó. Ucraïna apostava per anar-hi. I Rússia també, què carall! Es vol o no es vol? És per negociar o és per entretenir? Els petits acords que es prenen són per a la pau o són per a la guerra? En qualsevol cas, se’n va parlar fa vuit dies per primera vegada i ja se n’han fet dues, i les prèvies sobre lloc, assistents, relators i altres bajanades, que aquí han entretingut mesos i mesos, allà han estat un tancar i obrir d’ulls.

Segons el diccionari, és valent aquell “que té coratge a emprendre grans afers, a afrontar els perills sense por”. Per això sembla una broma de mal gust aquest partit arreplega-restes de naufragis que finalment ahir va presentar-se, presidit per Eva Parera, amb la prèvia valenta renúncia a l’acta de diputada pel Partit Popular. S’han batejat com a Valents quan el gran afer que han tingut el coratge d’emprendre és un partit polític de retalls i el gran perill que afronten és llepar i llepar les costures al poder constituït. Tan valents se’ls veu com s’intueix els policies de la comissaria de Terrassa (Tarrasa per a ells) que han denunciat una professora de català. Fet denunciat: “Personarse en estas dependencias faltando al respeto a los agentes actuantes con frases como ‘aprende a hablar catalán’, ‘aprende el idioma’. Todo con actitud violenta y chulesca.” Tan valents, tots plegats, com l’impresentable ministre Fernando Grande-Marlaska, dotat de la barra i el fetge suficients per aparèixer en tots els telenotícies acusant de violents, perillosos i armats els joves que es varen llançar contra la tanca de Melilla. Ho repetia sense cap tremolor de veu mentre unes imatges ens mostraven les brutals agressions que les manades policials propinaven a joves sols, indefensos i desnerits. I unes altres imatges ens mostraven les cares i els cossos dels nois amb talls, ferides i hematomes que espantaven. Un gran podi de valents, ahir.

No vull entendre ni de geoestratègia ni de geopolítica. Cada vegada que m’hi submergeixo una mica m’agafa una picor molt molesta que m’acaba generant llargs, intensos i desagradables episodis de gratera. Aquests dies, em posen molt dels nervis tres idees amb què contínuament ens bombardegen i que són un recordar-se ràpid de santa Bàrbara quan trona i una guerra psicològica feta amb foc amic per mantenir-nos sota pressió. Una: acabarà semblant que no té ni sentiments ni entranyes qui no posi un refugiat ucraïnès a la seva vida. Marroquins, subsaharians, sirians, afganesos i la resta poden continuar morint al Mediterrani. Recorden el vaixell Aquarius i els refugiats que Sánchez va acollir al port de València a raó de tres càmeres i quatre canals de televisió per refugiat acollit? Estem al davant d’una operació del mateix estil, generalitzada a la UE i en actitud bèstia. Què fa diferent un refugiat ucraïnès? El dimoni Putin. Dues: s’ha de trobar una alternativa ràpida a la dependència europea del gas de Rússia (l’aixeta continua oberta malgrat les sancions) i ja veureu com un dia d’aquests reprenen les excavacions aturades a Hostalric des de fa anys sense que ningú s’expliqués per què i obrim una autopista per al gas algerià, amb mesures de seguretat o sense. Tres: no pararem de cantar a ucraïnesos valents i brigadistes conscients que agafen el fusell per anar a morir per la llibertat. Quina por!

Diumenge em vaig escarxofar a la butaca, davant del televisor, amb la sana intenció de practicar una estona el meu esport de saló preferit. S’agafa el comandament a distància de la TDT i es passa un canal darrere l’altre sense aturar-se en cap més d’uns segons, emetin el que emetin. I així, un parell o tres de voltes. Normalment desengreixa el cervell. Però diumenge em vaig fer trampes al solitari i vaig deixar-me atrapar per Évole i Felipe González. Sentir aquest home de 80 anys, que en fa quaranta va obtenir 202 diputats, i que va arrencar un somriure a tota la ciutadania d’un estat, entristeix i fa molta pena. No perquè tornés a llançar la pilotada que “és bastant coneguda la interferència de Putin en la qüestió catalana”. No perquè no l’avergonyeixi “compartir amb Feijóo la idea de centralitat com a base per reconstituir la democràcia”. No perquè reconegui que “classificava els diaris en funció de com el tractaven”. No perquè defensi que “és clar que l’emèrit ha de tornar”. No, no. Per la vida privada que explica haver tingut. “No era de festes.” “No he tingut joventut.” “No he sigut un bon pare.” “El meu pare no va venir mai a veure’m a Madrid mentre vaig ser president.” “No m’agrada que em festegin quan faig anys.” “Serà la primera vegada que dinaré amb els meus tres fills junts.” Com es pot viure en aquesta insensibilitat familiar fent veure que ets un tipus salat? Lamentable, Felipe. Ja t’ho regalo!

Entre les habilitats dels Borbons, les dels seus secretaris i les dels seus ajudants de cuina no hi figuren pas altes capacitats per al conreu del gènere epistolar. Més aviat fan plorar de riure quan es posen a redactar i a escriure missatges. Amb les cartes que s’han escrit i han fet públiques ells mateixos, a algú li queda algun dubte de la vida bandarra que porten i han portat, digui el que digui la fiscalia i digui el que digui tota la cort de llepons? Resulta, a més, que sent tan patètiques com són, les explicacions de la carta, tampoc són aquestes les explicacions que el president del govern va dient que l’emèrit deu als espanyols! Sánchez ha sortit a comentar la carta feta pública dilluns dient que no són suficients, les que es donen a la carta! Que l’emèrit deu més explicacions! Per l’amor de Déu! Para de fer el pebràs! Als ciutadans, la monarquia no ens deu cap explicació! Com diria l’àvia Neus, ja ens la sabem, la lletania! Als qui la vida i la història exigiran explicacions és als autoproclamats republicans que fan possible la pervivència de la monarquia, començant pel mateix president del govern espanyol! La carta que l’emèrit envia a Felipe VI és un més dels compendis de desvergonyiment i insult a la intel·ligència amb què ens ha obsequiat la família borbònica! La nota del fill dient que entén i accepta la decisió, no té paraules. Només em surt un crit, amb entonació ben castissa. La signatura de la carta: Tu padre!

Estem en guerra, però semblem instal·lats en el joc dels disbarats. O pitjor. Carburants i electricitat han sortit d’escalada i posen en perill centenars de milers de llocs de treball i amenacen d’arraconar a la pobresa energètica milions de persones. Mentrestant (ai, el mentrestant!) les grans corporacions augmenten escandalosament beneficis perquè sí, perquè la forma que es va pactar de fixar preus genera aquesta escalada de beneficis. Felipe González, que fa anys que viu dels suposats coneixements de geopolítica adquirits en catorze anys a la presidència dels espanyols, assegura, sense parpellejar, que “Putin arrasarà Ucraïna”, i sabedors que això serà així proporcionem armes de mà al poble d’Ucraïna per afegir el martiri humà a la destrucció material. No hauria estat millor enviar-los instruments musicals perquè a totes les places de tots els pobles i ciutats fessin com ahir la Simfònica de Kíiv a la plaça Maidan? Americans i britànics gallegen que prohibeixen la importació de gas i petroli rus, però és que els que el consumim som els europeus. Recorda aquell moment en què anunciaven tot pinxos que deixaven d’admetre anuncis de sexe de pagament diaris que no n’havien tingut mai cap. I al mig, Borrell, que tant anuncia censura selectiva per a aquells “actors que desinformen” com demana que abaixem la calefacció per tallar llaços econòmics amb Rússia. Jo abaixo el que sigui, Borrell, si et fan baixar a tu del burro!

Puja la indignació entre amics i amistançats del govern més progressista de la història. El PP ha pactat a Castella i Lleó amb Vox. Recordeu Abascal, amb el seu habitual enginy de xusquer de la legió, pronunciant aquella frase que ja vaticinava el final escenificat avui? “Quina cara de vicepresident se li està posant a Gallardo!”, acollonava la nit electoral. Doncs sí, se li posava cara de vicepresident a Gallardo. Cara, clatell i cul. La vicepresidència, tres conselleries i la presidència del Parlament de Castella i Lleó són per a Vox! Núñez Feijóo diu que ho respecta, és clar, i ja ressona un altre cop la matraca que els ciutadans de bé hem d’impedir que la ultradreta, l’extrema dreta, la dreta extrema o com li vulgueu dir arribi al govern de l’Estat. Ja no em motiven. Com deia l’àvia Neus, per una aurella m’entra, per l’altra em surt i per l’altra em fa tururut. És hora que l’esquerra de saló deixi de fer el paperina i de posar en qüestió les decisions populars. L’aritmètica parlamentària és aritmètica parlamentària tant si legitima el govern més progressista de la història com si legitima l’arribada de Vox. La pregunta, en tot cas, és sobre la culpa que tenim cadascú que aquest personal hagi seduït tots els votants que ha seduït. I la realitat és que el fenomen no té res de nou. Vox ha estat al govern des del 1996, en les etapes d’Aznar i Rajoy. Els seus candidats i els seus electors eren, en aquells moments, al PP, no ens enganyem.