QÜESTIÓ D’IDENTITAT

Els estudis són clars: hi ha un escalfament planetari, el nivell dels oceans augmenta i posa en perill les costes. Absorbint CO2, esdevenen àcids i perden el seu oxigen. Ja es va produir un fet semblant fa uns 252 milions d’anys per l’efecte d’enormes erupcions volcàniques. Va seguir una extinció massiva de les espècies! Ho hem d’admetre, hem desencadenat un desordre climàtic i bioquímic d’alt risc. A més, hi ha els desequilibris econòmics, polítics i socials que es tradueixen en guerres civils o locals, un terrorisme latent, fams i misèries que provoquen moviments de supervivència migratòria.

Es tracta de problemes globals, plens de conseqüències i decisius per al futur de la humanitat. Davant d’aquests problemes, els nostres poders nacionals semblen obsolets. En realitat, allà on els nostres polítics tenen poder, els problemes són més aviat accessoris, mentre que on es troben incapaços hi ha els vertaders problemes. Per tant, com que busca solucions per al futur, una gran part de la joventut es desinteressa per la política.

Tot i això, si un país, una nació, una ciutat, un barri encara tenen un significat, és perquè aquestes col·lectivitats ofereixen un poder al món. Perquè això passi, el barri no s’ha de limitar a qüestions locals, les ciutats no han d’oblidar que contaminen molt més enllà dels seus límits geogràfics i les nacions han de recordar que els interessos d’un país depenen de l’equilibri global. Dit cruament: ningú ja no pot imaginar salvar el seu melic sense interessar-se pel planeta sencer. L’egocentrisme ha esdevingut l’enemic del subjecte, com l’etnocentrisme és l’enemic de la nació.

Habitem Catalunya i el planeta, som catalans i ciutadans del món; parlem català, però hem d’entendre la llengua dels mars, dels boscos i de les terres de conreu. La nostra salut personal depèn dels nostres hàbits col·lectius. Llavors, com veiem i enfrontem les dificultats del món més enllà de la nostra petitesa?

És en aquest context que es planteja la qüestió de la identitat nacional. No es basa principalment en els nostres valors passats ni tan sols en els que creiem que tenim, sinó més aviat en la nostra capacitat per afrontar les realitats més urgents, encara que afectin tot el món. Es tracta d’un greu desafiament, un perill seriós en què els pares poden mostrar als seus fills i al ells mateixos qui són. Si s’enfronten a la realitat, si obren el futur als seus fills, donen fe de la seva identitat. Els infants saben qui són els seus pares.

En general, una persona o una nació no coneix realment els seus valors. No els pot buscar a les golfes ni tan sols als records. Els valors no són objectes que hom posseeixi, s’exerceixen, i és en l’impuls de l’acció que hom els descobreix.

En la pràctica dels nostres valors, vull elevar ben amunt el dret a la vida, és a dir, a l’equilibri de la natura, i també a la inclusió de tots els éssers humans en una mateixa humanitat, una mateixa dignitat, una mateixa igualtat. Aquesta és la meva feina i la meva esperança. Perquè aquesta és l’única manera, al meu entendre, d’aconseguir un estat d’harmonia suficient perquè Catalunya sigui una terra de futur i de pau.

Crec que estem en un punt d’inflexió. Hem d’afrontar uns problemes en què el nostre nosaltres nacional ha d’abraçar els arbres i els animals, l’aire i l’aigua i l’equilibri global. O bé som capaços de tenir comportaments humans que s’escapin de la llei del “som més importants que ells” o bé desapareixerem. El nostre equilibri nacional depèn de l’equilibri global. Exemple concret: l’acollida dels migrants no serà suficient, i encara menys tancar les fronteres. El flux de migrants i les migracions massives continuaran creixent per motius de supervivència, de la mateixa manera que augmentaran les tensions socials, les accions terroristes, les guerres generades per la pobresa extrema i la ignorància si no lluitem seriosament contra l’extrema pobresa dels camperols de tot el món que conreen una gran part dels nostres aliments o dels petits assalariats que fabriquen la nostra roba en condicions de vida allunyades de la dignitat humana. Un altre exemple: si no treballem per la salut biològica i ecològica de les terres, dels rius, dels mars, com podrem mantenir-nos sans?

La inclusió de tots els éssers humans en una mateixa humanitat i de tots els éssers vius en un mateix ecosistema planetari ja no és el luxe d’uns idealistes, sinó una necessitat existencial. Evidentment, la inclusió, com la tolerància, té la seva paradoxa. En una classe d’alumnes, un professor que tolera la violència d’un infant crea indirectament una situació intolerable. De la mateixa manera, si accepta incondicionalment que alguns estudiants n’excloguin d’altres, practica l’exclusió a través de la colla. En resum, si Catalunya vol avançar en termes de valors i aspirar a una identitat real, ha de practicar la inclusió i, per tant, lluitar contra l’exclusió: l’exclusió econòmica, la més estesa i la més perillosa, que aboca a una gran pobresa una part considerable de dones, d’homes i d’infants.

Molt més que afirmar valors abstractes o arbitraris, la identitat sorgeix quan s’afirma el nucli creatiu del nostre ésser: “Aquí estic. Em reconec novament i legítima. Assumeixo tota la meva responsabilitat. Sí! Vull ser un inventor, ja que el món presenta nous reptes cada dia. No, no repetiré el que ens destrueix.”