El voraviu

M’ha passat com quan sento el meu fill Ibra parlar amb el seu pare en mandinga. Per bé i dedicat que pari l’orella, no entenc res. Avui ha estat pitjor que això. És com si de cop la política catalana s’hagués posat a parlar amb una barreja de mandinga i suahili. Un acord de partits (ERC, Junts, PSC i En Comú Podem) que entra el castellà a l’escola com a vehicular és la resposta a la sentència del 25%? El president Torra s’afanya a piular que amb ell no? Junts se’n desmarca en veure l’embolic que s’organitza? Aragonès el celebra i adverteix Junts? L’exconsellera Rigau el defensa com si no hi hagués demà? Illa l’aplaudeix perquè diu que respecta i no ataca el castellà? El Consell per la República està per la vehicularitat única del català? L’ANC s’oposa a la modificació legislativa? Òmnium reclama consensuar-lo dins del Pacte Nacional per la Llengua? La CUP diu que han matat la immersió? La Plataforma per la Llengua exigeix una rectificació al govern? Tinc la sensació que com més anem, menys ho entenc. I temo, com deia l’àvia Neus, que com més anem, menys valem. Per què vivim entestats a prémer el botó de l’autodestrucció? Que amb el 25% se’n cuinava una de grossa, es veia a venir, però si no aturem aquesta bogeria prendrem mal de veritat. Temo que estem en el camí del no retorn. La ferida que provocarà l’acord de partits sobre la llengua és la ferida definitiva que esperava l’espanyolisme i l’unionisme.

Hi ha persones molt rellevants (del món de la política i de la llengua) i molt enteses en la matèria que donen el seu parer i es decanten per un o altre bàndol en la dura polèmica que s’ha generat entorn de l’acord de partits pel català. Ja hi tornem a ser. Una més que baixa molla molla. Tan molla com l’enganyifa dels Jocs Olímpics del Pirineu. Tan molla com la que se li prepara a la presidenta del Parlament. L’acord pel català tancat per quatre grups parlamentaris (ara tres) i avalat pel govern, és carn o peix? És una renúncia? És una jugada genial? És una vergonya? És el final? És el principi? La veritat és que fa una mica de basarda sentir dir al govern (que inclou consellers de Junts) que fa pinya a l’entorn de l’acord, que és un primer pas. Un primer pas cap a on? A veure si hem fet com aquell que va fer el pas endavant quan estava al límit del precipici. Tot podria ser. A mi el que més em meravella de tot plegat és el conseller Gonzàlez-Cambray, que ha enviat l’acord als jutges perquè vegin que complim la sentència del 25%. En què quedem? L’acord defensa el català o acata la sentència? Hem engendrat un acord que és criat de dos amos? Meravella, el conseller Gonzàlez-Cambray! Com voleu que us creguin? Que és idiota, el Tribunal? Li diem que hem complert però no hem complert? O és que sí que hem complert i a més hem complert amb escreix? Temo que encara no hem vist totes les derivades del cas ni totes les meravelles.

Ensumo la flaire que aquest envelat de l’anxova que en diuen Jocs Olímpics d’hivern del Pirineu però que haurà de portar el nom d’una ciutat, com tots els Jocs, millorarà els registres de ridícul còsmic aconseguits per la marca España, el comissari Borrell i l’oficina de l’espanyol de Cantó a Madrid. Fa pujar la mosca al nas, però, que sigui el govern del 52% el que munta el pessebre amb convicció de caganer. Aquí ens expliquen un acord tècnic per quines disciplines es faran a Catalunya i quines a Aragó, però des d’allà diuen que no és cert, que estan en la “desconfiança absoluta”. O sigui que, com diria l’àvia Neus, es tenen una confiança que fot fàstic. La Colau, que en aquest cas és coherent perquè no vol els Jocs, deixa que trafiquin i ella no diu ni piu, si no li estiren la llengua. El primer rampell d’aquesta gresca va ser de l’exalcalde Xavier Trias per la candidatura del 2026, i ves que algú no pensi que per als Jocs del 2030 podran fer com amb l’aeroport del Prat, i venir un dia i anomenar-los Jocs Josep Tarradellas. Aquesta setmana decidiran si, a la consulta, hi poden votar els quatre gats (en respectuós sentit metafòric) de l’Alt Pirineu o les tres llebres (també en respectuós sentit metafòric) del Ripollès, el Berguedà i el Solsonès. Avança, després del retorn amb victòria per 2-1 amb Albània, la instal·lació de pantalles gegants per veure la selecció espanyola al mundial. Esport. Tot és esport. Res de política.

¿Una plantofada seca, neta, de cara, sense avisar però deixant que et vegin a venir, amb centenars d’espectadors presencials i milions de televidents en directe és violència, que és una cosa lletja, mal vista, gens encisadora i molt condemnable? En principi (i en final) hem de dir que sí. El mastegot reunia tots els requisits que el diccionari exigeix: “Cop donat a algú amb la mà.” I Will Smith va engaltar a Chris Rock un senyor cop amb la mà. Digueu-ne mastegot, bolet, bufa, bufetada, calbot, castanya, castanyot, clatellada, clatellot, cop, esclafit, fava, flistflast, galtada, galtó, hòstia, manotada, morma, pantoflada, pinya, pinyac, plantofada, punyada, tostorro, trompada, ventallada, ventallot, clec, cleca, galeta, gleva, llet, nata, nespla o xufa. Qualsevol que n’hi digueu, és violència, una cosa lletja, mal vista, gens encisadora i molt condemnable. I és encertat qualsevol dels debats generats. Hi ha límits a l’humor? La pressió de l’humorista sobre Jada Pinkett i Penélope Cruz és masclisme? És encara més masclista la reacció “per amor” de Smith? Torno al principi. ¿Una plantofada seca, neta, de cara, sense avisar però deixant que et vegin a venir, amb centenars d’espectadors presencials i milions de televidents en directe és violència? Vist on tenim la independència, la república, l’IPC, la llum i els carburants, no els tempta fer un Will Smith? Tenen un reguitzell de candidats a Chris Rock? Tranquils! Res de violència!

Ho pregona sense vergonya, pretén que ens ho empassem i vol que sortim al carrer a celebrar-ho junts perquè té “el sentit del millor patriotisme”. Per acabar de fer-ho cínic va presentar el pla per a pobres als potentats de l’Ibex-35, i ho va fer vint-i-quatre hores abans d’aprovar-lo al Consell de Ministres. Definitivament, aquest home no és ni un geni, ni un mag, ni l’Esperit Sant, ni l’arcàngel sant Gabriel. Aquest paio que governa l’Estat espanyol al capdavant del govern més progressista de la història i amb rellevants suports independentistes, està torrat, que diria l’àvia Neus. No hi ha més secret en una personalitat tan polièdrica, per dir-ho d’alguna manera. Un pla de 16.000 milions, ens ven? Els comptes de la lletera! Sis mil i gràcies, i perquè no ho deixatem al detall! Deu mil són crèdits ICO, que s’han de tornar, amb interessos i previ aval. Ajudes diu? Ajudar a caure, deu ser, si és que et queda alguna cosa per entrampar-te. De més torrat encara és l’ocurrència dels 20 cèntims per litre de carburant: 15 van a càrrec dels pressupostos, que vol dir que els acabarem pagant nosaltres mateixos per la porta del darrere (ai, la porta del darrere!). I esperin, que ara tenen ben bé un mes o més de temps per veure quantes ens n’endinyen amb la baixada de la llum i l’estabilització del preu del megawatt. No vull ni pensar-hi. Només el nom ja fa venir tremolor. N’han dit “excepció ibèrica”. Tenen presents històriques “excepcions ibèriques”?

Ja de la seva època a la presidència del Col·legi d’Advocats s’havia fet manifest que Maria Eugènia Gay era una dona amb el que en podríem dir estranyes percepcions. El conseller Torrent en sap alguna cosa de quan ell era president del Parlament. Ara ho ha ratificat ella mateixa. Percep convivència, la delegada del govern. Que ja em diràs! Amb què es deu percebre la convivència? És qüestió de vista, oïda, olfacte, gust o tacte? O s’ha de tenir un sisè sentit, per percebre convivència? Perquè quan no es percep convivència, què es percep? I com es recupera la convivència? A força de repressió? La gran diferència entre els temps que no en percebia i ara que en percep és la llenya que s’ha repartit. La repressió, vaja. No sé si percep molta convivència en el fet que els sindicalistes de la Guàrdia Civil reclamin al TSJC que executi la sentència del 25% de castellà a tot Catalunya perquè a ells els hi poden destinar. No sé si percep molta convivència en la cara pintada de la diputada Ana Grau que crida “Arriba España!” a les càmeres. “Arriba España!” Recorden? “Arriba España en Franco en una canya. Si la canya cau, Espanya adeu-siau!” Gay percep convivència, sí. Jo des de fa tres mesos tinc menys agror d’estómac. Són els dies que fa que La Razón, el diari de Marhuenda, no arriba al quiosc. A cap quiosc de Girona, Lleida ni Tarragona. Tips que no els sortís a compte de pocs que en venien, ens han deixat per inútils.

Si de cas no ho propaguin perquè té mala premsa, però jo tinc una connexió russa. La vaig cultivar en la meva etapa a l’institut i a la universitat. Ara fa temps que no hi mantinc relació, però en algun prestatge encara hi trobaria proves. El nom clau de la cèl·lula era realisme i el bacallà el tallaven un tal Anton Txékhov, de nom clau Oncle Vània; un tal Fiódor Dostoievski, de noms clau Germà Karamazov i L’idiota, i també Lev Tolstoi, Anna Karènina de nom de guerra. Que per què parlem avui de connexions? Que per què parlem de connexions russes? Doncs perquè el president del govern més progressista de la història la va fotre pel broc gros en seu parlamentària. Sánchez (seguint Rufián, Vilalta, Tardà i Rovira) va acusar Junts d’haver coquetejat amb Putin. Si hi ha debat fals, hipòcrita i roí en política és el de les connexions internacionals. A mi se me’n refot, si hi va haver connexió russa. Què dic, que se me’n refot? M’agradaria que n’hi hagués hagut, per saber que algú havia fet alguna feina ben feta... amb Rússia i amb qualsevol estat sobirà dels que ens hauran de reconèixer independents. No ens l’agafarem amb paper de fumar, que deia l’àvia Neus. No veieu la rastellera d’amics que exhibeix Espanya? Uns de bons, per fer-nos mala sang amb Putin! Quants amics (i clients) no tenen que han envaït un altre país? Sí, de Rússia en sabia més l’Eugenio: l’ensaladilla, molts russos i els polvorons d’Estepa!