PRIMERA SEMIFINAL DE CHAMPIONS

La primera semifinal de la Champions, si és que es pot usar aquest símil, ja s’ha jugat, i el resultat es coneixerà d’aquí a uns mesos sense que això vulgui dir que no sapiguem com ha anat el partit i què és el que cada equip ha fet i també el que no ha fet. Espanya, en aquest cas, anava entre ben i mal acompanyada, tot i que això no s’hagi percebut adequadament si no s’ha estat al terreny de joc. D’una banda, ha tingut els que sempre li han donat suport, Polònia i Romania, i de l’altra, la Comissió Europea, que ha fet el de sempre: nedar i guardar la roba. Finalment, però, ni Polònia ni Romania hi van intervenir; desconeixem si va ser per algun tipus de canvi en matèria de política exterior o perquè els causava autèntica mandra discutir sobre un tema que no els preocupa gens com els drets fonamentals.

L’única sorpresa del partit la va donar Bèlgica que, a diferència del que havia mantingut fins ara en les seves observacions escrites, va canviar de posició però sense sumar-se a la del Regne d’Espanya; aquest gir dialèctic va ser tan sorprenent com que el ponent de la sentència que al seu dia es dictarà preguntés en dues ocasions a la representant belga quina era la raó d’un canvi de posició tan inesperat. No ho va explicar, però tots els que hi érem presents teníem clar que alguna cosa hi deu tenir a veure la reunió que van mantenir fa escassos mesos a La Moncloa Pedro Sánchez i el primer ministre belga. En qualsevol cas, i fidel als seus plantejaments pro drets humans, Bèlgica va acabar la seva intervenció amb dues frases que desmunten qualsevol acord que s’hagués pogut assolir a La Moncloa, ja que va sostenir que ells seguirien tramitant les ordres europees de detenció i entrega (ODE) conforme al que estableix el “considerant” 12 de la Decisió Marc i que sempre, al llarg d’aquests anys, hi ha hagut un diàleg constant amb les autoritats espanyoles. En definitiva, amb dues frases, Bèlgica argumentava que és possible refusar les ODE sobre la base de la vulneració dels drets fonamentals i desmentia Espanya pel que fa al fet que els jutges belgues mai ho van consultar amb ells. Per a nosaltres, amb això n’hi havia prou, tot i que arribés al final, perquè tampoc n’esperàvem gaire cosa més.

La Comissió Europea, òrgan polític per definició, sempre adopta posicions polítiques en aquests casos i les revesteix d’una marca jurídica que fa que, en moltes ocasions, els seus plantejaments semblin tan marcians com els que han sostingut en la vista oral d’aquesta setmana. M’explicaré. Agafant-se a un ferro roent per donar algun sentit a les prejudicials del jutge Llarena, la Comissió va aixecar una bandera a la qual després es van enganxar Espanya i la fiscalia del Tribunal Suprem: la necessitat d’un control en dues fases, com a pas previ a la denegació d’una ODE sobre la base de risc de vulneracions de drets fonamentals.

És cert que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha anat sostenint que s’ha de fer aquesta doble anàlisi, una anàlisi en dues fases, però per a aquells casos en què s’al·lega una deficiència sistèmica o generalitzada que afecti el cas concret i impedeixi garantir que l’afectat tindrà un judici just.

Nosaltres mai hem al·legat la concurrència d’una deficiència sistèmica. De raons per al·legar-la, en tindríem, però és una via que requereix uns esforços probatoris ingents i que no és necessària per al cas dels exiliats. Les nostres al·legacions sempre s’han basat en la impossibilitat, concretament en el cas dels exiliats, de tenir un judici just a Espanya i que és per aquest motiu que ha de ser denegada l’entrega. La Comissió, Espanya i la fiscalia sostenien i sostenen que sense acreditar una deficiència sistèmica o generalitzada és impossible denegar una entrega entre estats membres de la Unió Europea; bàsicament diuen, si fa o no fa, que els drets i les llibertats reconegudes a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (la Carta) només poden ser reclamats, defensats i protegits si s’acredita l’existència d’una deficiència sistèmica o generalitzada. Òbviament, un plantejament així deixa sense valor algun dels drets individuals reconeguts a la Carta, i d’aquí neix la perplexitat de diversos jutges que insistentment van interrogar la Comissió i Espanya sobre aquest aspecte, fins al punt que fins i tot una jutgessa va arribar a dir que aquest plantejament era molt perillós… I ho és.

Per què s’han agafat a aquest ferro roent? Bàsicament perquè no els quedava cap altra opció si pretenien que, tot i que parcialment, els poguessin donar la raó fins i tot sense tenir-la. No obstant això, defensar l’indefensable té molts riscos, i en la vista d’aquesta setmana han estat víctimes del primer: semblar marcians.

Res del que van dir la Comissió, Espanya o la fiscalia del Suprem ens va sorprendre, més aviat s’han mantingut en el seu esquema i no han aportat cap element nou, així que teníem resposta per a tots els seus plantejaments perquè, en realitat, només es tracta d’un ferro roent i el teníem perfectament identificat. El nostre plantejament, que se sosté sòlidament en la sistemàtica i constant jurisprudència del TJUE, és molt simple i el va sintetitzar la meva companya Isabel Elbal en acabar el seu torn de rèplica: “La confiança mútua no és confiança cega”, una frase que, ves per on, no és d’ella sinó de Koen Lenaerts, president del TJUE, una frase repetida en diverses sentències de les quals ell mateix ha estat ponent.

Espanya, amb el suport de la Comissió, està demanant al TJUE un gir jurisprudencial que no es produirà, i això és així perquè es tracta d’un tribunal seriós on no caben, al mateix temps, les doctrines Botín i Atuxa per resoldre una mateixa qüestió. No sé si Espanya és conscient d’això, però el representant de la Comissió, jurista brillant, és evident que ho sap, tot i que ara li ha tocat defensar aquesta posició.

Nosaltres, al contrari, no pretenem cap canvi jurisprudencial, sinó la síntesi d’una jurisprudència que ja existeix però que ara és necessari que se centri en un tema tan rellevant com el que afecta les ODE, no només dels exiliats sinó de qualsevol ciutadà que, a la Unió, es vegi afectat per aquest tipus de procediments. No sabem quina serà la sentència que es dictarà d’aquí a uns mesos, però sí que podem estar segurs que no representarà el canvi de rumb jurisprudencial que pretén una desesperada Espanya a la qual la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea només li serveix per omplir-se la boca i no com a brúixola de les seves actuacions diàries com a estat democràtic i de dret.

He començat dient que la primera semifinal de la Champions ja s’ha jugat. En queda una altra i, després, la final, i estem convençuts que la feina feta, la feina per fer i la manera com s’ha abordat la lluita a l’exili i des de l’exili ha estat la correcta i la que permet a l’independentisme català, representat pels polítics exiliats, fer la política per a la qual van ser elegits. Els ferros roents serveixen per al que serveixen però sempre és molt poc, normalment per a situacions desesperades o dramàtiques. En aquesta ocasió, com en la resta de batalles pendents a l’exili, la desesperació és una mala consellera i condueix a males solucions. Justament per això, nosaltres sempre hem actuat amb una estratègia clara, amb diverses tàctiques, i mai ens hem agafat a cap ferro roent ni hem perseguit cap unicorn. Ja falta menys.