El voraviu

Al Departament de Salut (nosaltres, vostè, jo, la família i els veïns) li costarà la factura de la llum 250 milions d’euros de més del que hi havia pressupostat per al 2022. Què li costarà de més a tota la Generalitat? I a totes les institucions i administracions? A quant pujarà el dèficit sobrevingut pel cost de la llum, benefici caigut del cel per a les companyies de portes giratòries? Quan i què ens retallaran per pagar? O quan ens apujaran els impostos? O per quant més s’hauran d’endeutar? I els carburants? Com s’enfilarà la factura pública dels carburants? Quin parc mòbil quedarà aturat perquè no podran pagar el suc per fer-lo caminar? No sé si té prou zeros la màquina de calcular. Com qui no vol la cosa, han fet una petita modificació legal (un “reservat el dret d’admissió” per quantitats) perquè els comerciants puguin negar-se a vendre a qui acapari. Es presenta com una manera d’evitar l’abús, la histèria i la desproporció; però seguint la moda de dir nesples als naps i perdius a les garses, introdueix el concepte racionament. Fem boca per si de cas. On arribarem? Ves a saber! El mai prou ben ponderat geni de president més progressista de la història admet que la xifra de la inflació del 9,8% es “una xifra dolenta”. Quina vista! Però diu que gràcies al seu pla de xoc l’estabilitzarà. Quina por! L’àvia Neus sempre deia que si ens hagués tocat menjar pa de farro no hauríem crescut tan llepafils. No deu ser que torna, el pa de farro?

Cada dia agafo més fred de peus quan Junqueras sermoneja. Tant és així que se’m fa molt gros aturar-me per parar l’orella i posar-hi atenció. Porta camí que el segueixi des dels refregits de premsa i m’estalvio vídeos i àudios originals. La giragonsa argumental que ha fet avui des de la trona del consell nacional del partit m’ha transportat a la meva adolescència a les aules de La Salle de Palamós, quan la cantarella dels frares era que no ens l’havíem de pelar perquè buidaries el dipòsit i no te’n quedaria gota quan la necessitessis per fer fills. Segons Junqueras, “ara, paradoxalment, una de les dificultats és precisament el fet que hi ha qui sembla que estigui interessat a contagiar-nos d’un esperit derrotista”, i segons diu, “els que escampen un discurs derrotista són aquells que posen fàcil la feina a aquells que ens volen derrotats”. I qui són els que escampen un discurs derrotista? Aquests dies, bàsicament dos tipus d’individus i indivídues. D’una banda, el tipus dels que surten al carrer a protestar perquè els sembla una baixada de pantalons el pacte del català. D’altra banda, el tipus dels que surten al carrer a protestar per les polítiques del Departament d’Ensenyament i la gallardia mal entesa del conseller Cambray. O sigui que són els manifestants els que posen fàcil la feina als que ens volen derrotats. Ja ho veuen, si telepredicar fos disciplina olímpica, Junqueras faria podi segur. I és ell qui assenyala derrotistes!

Si les rialles que es varen sentir quan la comissària destituïda a Pontevedra homenatjava la policia que es jubilava eren droga dura a la vena, ja em direu què va ser la gran riallada que va provocar Rajoy al congrés del PP quan va recordar el procés, el referèndum, el 155 i tota la repressió que ha vingut al darrere. La bravata no era a la gallega, no, que l’hauries pogut agafar de pujada o de baixada. Era mala bava a la castellana. Mala hòstia de la de veritat. Mala llet de la mala. “Ara tothom sap que l’Estat té instruments per defensar-se”, va dir Rajoy. “Hi ha algú que va dient per allà que ara les coses estan més tranquil·les perquè ha iniciat un procés de no sé quin diàleg... Jo crec que les coses estan més tranquil·les perquè la gent pren nota quan li passa el que li passa, i és el que tots estem pensant.” I ens l’hem de tornar a empassar. És veritat que hi ha gent que n’ha pres nota, i és la gent que hem posat a administrar el 52% i l’administra com l’administra. Ara per ara, Rajoy té raó i no és estrany que la claca li rigui les gràcies. Però els uns (Rajoy i els peperos que riuen) i els altres (els administradors que administren contra els administrats) haurien de prendre nota de qui ha pres nota i quines notes ha pres. Que no s’equivoquin. No només en prenen ells, de notes. Entre els uns i els altres no ens deixen més remei, als manobres, que fer-nos el boig per no pagar el metge, que diria l’àvia Neus. Però tenim memòria i paciència!

Imagineu-vos per un moment quina festarra tindrem muntada el 24 de juliol si les tres comarques de la consulta classe 2 voten majoritàriament per involucrar-se als Jocs del 2030 però la vegueria de l’Alt Pirineu, que és la consulta classe 1, vota majoritàriament els postulats de Stop Jocs i diu que no en vol saber res. Tindrem unes comarques involucrades en uns Jocs sense predicament on s’havien de fer i haurem d’anar a tocar a la porta de Lambán si els volem fer contents. Que s’involucrin als Jocs de la proposta d’Aragó seria una sortida de “convivència” si a la vegueria classe 1 guanyessin els antisistema. És clar que, com em suggeria un lector de la Cerdanya, potser seria el moment de fer un cop de timó independentista i proposar una candidatura conjunta catalana amb la Catalunya del Nord, Andorra i les comarques involucrades. En aquest punt de la reflexió, m’ha vingut com una punxada al cervell. Això d’involucrar em sonava estrany des del primer moment. Què ens diu el diccionari? “Barrejar indegudament les idees, diferents qüestions o afers”, i també “implicar algú en un assumpte indesitjat”, i també “entremesclar coses que no són del mateix assumpte; barrejar confusament les idees”, i també “fer participar algú en una cosa comprometent-lo: sense voler”. Alça, Manela! És la consulta de segona..., però calia una paraula tan lletja amb un significat més estrambòtic que la pregunta mateixa?

Jordi Sànchez no ho va dir ben bé així, però se li va entendre. I a mi no me n’ha dit ningú res, ni ho he preguntat, però m’hi jugaria “allò que no sona”, per usar termes de juguesca de l’àvia Neus. Puigdemont està madur. El que Sànchez va dir és que Puigdemont ja tenia “molt madurada” la decisió sobre si havia de seguir a la presidència de Junts. I si hi afegim l’enèsima intervenció de Boye sobre el futur del 130è en aquest mateix sentit, sumeu i seguiu. “Puigdemont tornarà a Catalunya molt abans del que la gent es pensa”, va dir dilluns l’advocat quan li preguntaven per la vista d’avui a Luxemburg. Sànchez, que ha enganxat fora de joc tots els llestos de la classe que no havien ni ensumat que ho deixaria al congrés de juny, també va deixar clar que l’únic que sabia que ho deixava era Puigdemont. Si hi va compartir això, també hi devia compartir les dues grans sentències sobre els companys. Els lideratges de Junts tenen “excés de vanitat” i “dèficit de lleialtat”. Quasi res! Ara sabem que el 14 de juliol l’advocat general farà públic el dictamen sobre la vista d’ahir, de les prejudicials de Llarena, que vol dir sentència a la tardor. I és per això (més que per allò) que dic que Puigdemont està madur. No importa qui surt de secretari general al juny ni si ell continua de president de Junts. Si a finals d’any corre lliure per aquí, tindrem eleccions i provarà de ser el 133è president de la Generalitat. O molt m’equivoco.

Si ens neguem a preguntar-nos què li passa, al sobirà poble hongarès (com es pregunten els demòcrates de saló), estem obligats a preguntar-nos què té el tal Orbán que li compren el discurs una vegada i una altra i que cada vegada n’hi compren més i són més els que n’hi compren. També estem obligats a preguntar-nos què porten al cabàs, que generi tan poc interès, l’oposició tota unida en una sola candidatura. Després de quatre victòries electorals, tres per majoria absoluta, i de pintar-lo als ulls de tot Europa com el sapastre que segurament deu ser, Orbán va tornar a captivar diumenge i ha obtingut una cinquena victòria, quarta majoria absoluta. Tan bon punt es va saber, va caure en mitjans i xarxes a un segon, tercer i quart pla informatiu fins al zero. Hem sabut profusament, això sí, de la felicitació de Putin a Orbán i, ràpidament, ens hem vist en un fos a negre informatiu. Tan inquietant és la reacció europea com el missatge amenaçador del guanyador: “Recordarem aquesta victòria fins al final de les nostres vides perquè hem hagut de lluitar contra una gran quantitat d’oponents: l’esquerra local, l’esquerra internacional, els buròcrates de Brussel·les, tot el diner i les institucions de l’imperi de Soros, els principals mitjans de comunicació internacionals i el president ucraïnès.” Ens ho hem de fer mirar! Si hagués guanyat l’oposició estaríem de càntics a la democràcia i ara esperarem trons per invocar santa Bàrbara.

El que vol Dmitri Kuleba, ministre d’Afers Exteriors d’Ucraïna, dels seus aliats de l’OTAN són “armes, armes i armes”, mentre es prepara el cinquè paquet de mesures contra Rússia i mentre Mario Draghi, el primer ministre italià, arriba al moll de l’os. “Què preferiu, la pau o estar tranquils amb l’aire condicionat encès tot l’estiu?” Josep Borrell no s’està de deixar ben clar que els 1.000 milions d’euros en armes enviats a Ucraïna és el que la Unió Europea paga cada dia a Putin pel gas. Això sí que és una connexió russa. D’aquesta mida monumental és el despropòsit que vivim i que ara ja expliquen, sense vergonya ni embuts. I no només això. Diu Borrell que “s’ha de posar fi a la guerra com més aviat millor, però no de qualsevol manera”, i per evitar que Rússia deixi un país completament destrossat “s’ha de continuar armant Ucraïna”. Així de bèstia és la situació! Ja vaig escriure fa dies que el meu cervell funciona en mode covard i que no m’emocionen gens aquestes crides a defensar-se a foc, sang i mort casa per casa. Però veient la realitat del cercle complet, descrit pels mateixos protagonistes, no puc fer res més que avergonyir-me d’aquest club europeu que pensem tan selecte. Ara sí que tinc clar que el bany d’heroïcitat al qual estan cridant la població ucraïnesa, que és un bany de mort, no és la millor opció estratègica. És l’opció que permet aire condicionat als de baix i amassar fortunes als de dalt.