Opinió

A fons

NI PLA A NI PLA B

Des de l’1-O no hi ha hagut cap altra confrontació que la que ha practicat l’Estat contra Catalunya
De què serveixen les victòries de l’exili si a l’interior estan en guerra

L’independentisme no té pla A. L’havia de tenir després de mesos de negociacions incomprensibles i inconfessables entre ERC i JuntsxCat per formar govern. Inconfessables malgrat que amb la CUP el moviment havia superat, a les urnes, la barrera del 50% i hi havia un compromís, com a mínim ètic, de redreçar el full de ruta. Es va saber des del minut zero d’entrar al Palau de la Generalitat que ni hi havia pla A ni se l’esperava, que els dos socis simplement havien signat una treva aparent per no ser engolits pel carrer, però que de la plaça de Sant Jaume no sortiria gaire res més que la gestió de la pandèmia, com a mínim el primer any.

Superat el primer any, els ciutadans que formen part del 52% no saben cap a on naveguen. L’executiu bipartit es troba empantanegat en conflictes propis d’una regió subordinada, com l’atac a la llengua i a l’escola per part de l’Estat o els conflictes en el sector de l’ensenyament o la sanitat, que tenen en l’ADN –a banda, és clar, de decisions polítiques més o menys encertades–, un infrafinançament crònic a causa de l’espoli fiscal.

No hi ha un pla A ni tan sols en tres qüestions que són pilars d’una nació: llengua, educació i sanitat. Els socis de govern han estat incapaços de trobar nexes d’unió en aquests camps i han exhibit discrepàncies greus, que alhora els han debilitat encara més com a executiu i com a moviment independentista.

I si no hi ha pla A –un pla de supervivència davant l’Estat fins a poder fer un pas ferm–, encara menys hi ha el pla B que havien promès tant ERC i JuntsxCat com la CUP, que havia avisat el president Aragonès que el seu suport quedava condicionat a obtenir resultats tangibles del diàleg amb l’Estat. L’únic canvi que hi ha hagut des d’aleshores és l’indult als presos polítics, que són fora de la presó però continuen sent presos polítics, i no se sap si la seva llibertat tindrà preu o no. No obstant això, continua la repressió en tots els àmbits i no hi ha diàleg possible amb l’Estat sobre el conflicte polític. Encara menys després que la premsa internacional hagi fet públic el gravíssim escàndol d’espionatge de l’Estat espanyol a una seixantena d’independentistes. Si el Catalangate no serveix perquè l’independentisme de despatxos s’adoni que al davant hi té el més gran enemic que podia tenir... El febrer del 2023 ha de ser necessàriament una data límit a Catalunya.

No ha de ser un blanc o negre, un tot o res, però s’ha de fer públic un full de ruta, amb els líders actuals o amb uns altres al capdavant, amb uns terminis més ràpids o més dilatats, però establerts, que sacsegi un país on no ha funcionat ni l’estratègia del diàleg ni la de la confrontació. De fet, des de l’1-O del 2017 no hi ha hagut cap altra confrontació que la que ha practicat l’Estat contra Catalunya i contra tots els catalans, però no a la inversa. L’Estat no ha temut en cap moment cap altra revolta democràtica com la que va fer que Espanya fes fallida a Catalunya aquell dia. I no cal dir que tampoc no hi ha hagut diàleg, però sí un cert vassallatge a Madrid i al Congrés dels Diputats.

L’únic front que sí que ha donat fruits és el de l’exili. Gràcies a l’estratègia de confrontació legal dels exiliats davant d’una justícia espanyola barroera, Espanya cotitza derrotes constants als tribunals europeus, i ben aviat podria sumar-ne una altra si el TJUE respon a les prejudicials del jutge Pablo Llarena amb un cop de porta i s’obre el camí d’una tornada de l’exili. Ara bé, de moment no hi ha victòries polítiques a Europa, un club d’estats que tapa les vergonyes dels seus socis encara que això impliqui colpejar els seus principis democràtics fundacionals.

De què serveixen, però, les victòries de l’exili si a l’interior estan en guerra i cauen constantment en els paranys de l’Estat? Si els exiliats tenen la possibilitat de tornar a Catalunya, quin paper poden jugar en una Catalunya autonòmica i sense full de ruta? Sempre respectant el factor humà, potser els exiliats també han de valorar què els convé més: si tornar i acabar al front de la guerra independentista, o quedar-se fora de l’abast d’Espanya per avançar mentre esperen que l’independentisme tingui un veritable pla de supervivència.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)