‘OMERTÀ’ DEMOCRÀTICA

El cas d’espionatge massiu a l’independentisme ha posat al descobert, un cop més, la fragilitat de les costures democràtiques de l’Estat espanyol. I no només pel fet en si –qui més qui menys s’esperava pràctiques d’espionatge contra l’independentisme, tot i que probablement no d’aquesta envergadura–, sinó per les reaccions que ha despertat. En primer lloc, una gran majoria de mitjans espanyols ha passat de puntetes per la notícia o l’ha ignorada. Tant és que l’escàndol l’hagi destapat una publicació de prestigi com The New Yorker. Mitjans que no han dubtat a omplir portades i hores de televisió basant-se en insinuacions o mentides –com quan van assenyalar mestres catalans pervertint el sentit dels delictes d’odi– no han considerat prou rellevant l’escàndol. Serveix per constatar, un cop més, que la tria de què és notícia i què no es fa en funció de a qui beneficia.

Per la part independentista, les reaccions han estat majoritàriament “ens sorprèn poc, però ens indigna molt”. Precisament perquè els darrers anys de repressió han fet estralls, els independentistes haurien d’haver après que no n’hi ha prou amb tenir raó. L’escàndol no pot convertir-se en un greuge més a la llista.

Per la banda espanyolista, els partidaris del diàleg han tingut les reaccions més amenes. Han proliferat les condemnes en abstracte, del tipus “espiar està molt malament”, acompanyades sempre d’un recordatori que, si fos cert, seria sobrer: “Espanya és un estat democràtic i de dret.” Qui ho ha repetit molt ha estat la ministra de Defensa, Margarita Robles, que ha protagonitzat la reacció més estrambòtica. En una actitud a la defensiva, Robles va dir gairebé ofesa que “és molt fàcil imputar al CNI determinades actuacions perquè el CNI no es pot defensar, atès que tot el que fa és secret”. Una manera agosarada de girar la truita i fer passar l’agressor per víctima: el que està dient és que, com que tot el que fa el CNI és secret, no se’l podrà acusar mai de res. Visca l’omertà. Això sí: en democràcia.