Punts de vista
CAPAÇOS DE TOT
Deia Salvador Illa dijous passat a Catalunya Ràdio, en referència a l’espionatge per part del govern de l’Estat a polítics, advocats, activistes i familiars d’independentistes, que aquestes coses passen. No sorprèn gaire, perquè la ministra Robles ja havia etzibat públicament que espiar està justificat quan es vol declarar la independència. Vivim en una pseudodemocràcia on la seguretat de l’estat està per sobre dels drets polítics, civils i processals dels seus ciutadans. En la mateixa entrevista, acte seguit i amb vehemència, Illa repetia una pregunta retòrica: “Algú es pensa que el govern de l’Estat és capaç d’espiar els seus ciutadans?” La resposta, de tan evident com és, fa basarda. Aquest govern ha estat capaç de fer coses pitjors, des d’investigacions prospectives com la de les detingudes del 23-S, fins a seguiments de polítics independentistes –jo mateixa els he viscut–, o la violència policial de l’1 d’octubre contra els seus ciutadans. Un jove Pedro Sánchez ja justificava els GAL, de la mateixa manera que un jove Miquel Iceta treballava al ministeri que els va crear.
Les comissions de secrets no serveixen per res, perquè els secrets allà es queden. Trilerisme i cop de peu endavant. Les comissions d’investigació serveixen per demanar responsabilitats polítiques, però si tenen lloc al Parlament de Catalunya són del tot inefectives: els testimonis no vindran, no parlaran, emparats per la mateixa llei franquista de secrets d’estat, i nosaltres evidenciarem que no podem fer-hi res. La submissió de la burocràcia. L’única pressió política que entenen a Madrid és la de les votacions que es perden i els pactes que es trenquen. Allà, al Congrés, però aquí també, a la Diputació de Barcelona i en diferents ajuntaments, on partits independentistes governen amb el PSC. L’argument fal·laç de fer caure lleis progressistes votant igual que l’extrema dreta de Vox ja no ens hauria de fer por. El PSOE no té cap problema a alinear-se amb els d’Abascal si de la unitat d’Espanya i la monarquia es tracta. Nosaltres, en canvi, sempre amb la por del què diran, quan allò únic que es pot dir és que el Catalangate és un atemptat a la democràcia. Nosaltres sempre amb el lliri a la mà del ni un paper a terra, quan ells són capaços de fer-ho tot.