Opinió

Dietari setmanal

El voraviu

Joan Vall

i Clara

jvall@lrp.cat

Divendres. 13. maig

De casa es ve plorat!

Per què està mal vist, si allibera tant com riure, cridar, maleir o renegar?

Durant segles i cultures plorar en públic no ha estat tolerat per la meitat de la població (els mascles), a la qual es recriminava debilitat si ho feia. Plorar era de dones. Recordeu la sortida de Boabdil, del regne nassarita a la península Ibèrica, ara fa 530 anys rendit als Reis Catòlics? Sa pròpia mare li passava el rosari. “Plora com una dona la pèrdua de Granada, ja que no l’has defensada com un home quan era teva.” Ara ha estat la inefable presidenta dels madrilenys, l’Ayuso, qui, en una interpretació lliure de la paritat, ha llegit la particular cartilla a la cap de l’oposició, Mónica García. “A la feina s’hi ve plorada.” Tots. Sense excepció. Es plora a casa, en la intimitat. Potser millor en solitari. Amagat, fins i tot. De fet, no ha donat explicacions ni detalls. Es ve plorat de casa. Ayuso ho diu sense vergonya, i no és només cosa seva i no és només cosa de la política. Cada dia triomfen més els que pensen que a la vida s’hi surt plorat. Per què no està ben vist plorar, quan està demostrat que allibera tant com riure, cridar, maleir o renegar? Hi ha un moment per a cada cosa. Per què per plorar no? Em dona la gana de plorar quan em vingui bé plorar. Només faltaria! No vull sortir plorat de casa! Ni rigut, ni mut, ni sord, ni res. Així és que si mai ens trobem, presidenta Ayuso, i em desfaig en llàgrimes als teus morros, no hi vegis cap símptoma de debilitat. És la pena que em fas en saber que t’obligues a sortir plorada de casa. Això sí que fot riure!

Dissabte. 14. maig

Evitar quina secessió?

Volien saber l’entrega dels nostres dirigents i fins on podien collar-los

Ara resulta que el jutge que autoritza els agents secrets a espiar va autoritzar espiar els 18 independentistes que reconeixen que han espiat amb autorització, perquè volien “evitar la secessió”. Hem sentit i llegit bé, sí. Evitar la secessió! És la gran revelació que divendres va fer El Mundo, i que s’ha redifós per mitjans i xarxes del que es va dir en la comissió de secrets oficials. La pregunta és: de quina secessió parlen? Evitar quina secessió? A finals del 2019, que és quan el jutge va fer l’autorització, l’única secessió que feia procés era la de Nova Caledònia, de la qual se sabia tot i estava tot pactat i no calia espiar-la, i encara menys el CNI. A Catalunya a finals del 2019 ens havien atonyinat tant i ens ho havíem fet tantes vegades a sobre que no hi havia cap secessió a evitar perquè no hi havia cap secessió en marxa. A Catalunya estaven per pactar (o no), organitzar (o no) i acordar (o no) investidures, coalicions de govern, taules de negociació i indults en funció de si s’estava més o menys entregats. I això era el que s’espiava. Es necessitava saber com d’entregats estaven els nostres dirigents per veure fins on podien collar-los. Quina secessió diuen? El 14 d’octubre havien dictat la sentència del procés. El 10 de novembre va haver-hi les segones eleccions generals del 2019 i el 14 de gener del 2020 es va constituir el govern més progressista de la història, que quinze mesos després signaria els indults. Evitar quina secessió?

Diumenge. 15. maig

Ho tenen quasi on volen

Una participació del 51% són 30 punts menys que el 2017, que ja és dir menys

Les darreres enquestes potents sobre Catalunya, públiques i privades, cuina inclosa, insinuen que la majoria independentista se’n va per l’aigüera de la taula de negociació, la investidura del president espanyol i el govern de la Diputació de Barcelona com a llocs destacats dels 40 principals que ens han brindat. No se n’hi ha anat del tot, que és el que es pretén, però quasi ho tenen on volia l’Ibex-35 quan va encarregar a Sánchez “seduir Catalunya”. (Ves que no sigui l’única promesa que el petit tabernacle compleixi.) És molt possible que la propera vegada els escons “independentistes” ja no sumin majoria al Parlament i que hi hagi més d’una opció “mixta” que permeti continuar veient com es porquegen les entranyes. Ja ho veurem. Queda molt. Ens emmotllarem segur, perquè com deia l’àvia Neus: “Hem hagut de treballar en camps més enfangats.” El que haurem de plànyer de veritat és que la participació continuarà tan enfonsada o més que en les del mes de febrer del 2021. Segurament més i tot. Hi haurà feina a arribar al 50%! Parlem de 30 punts menys que el 2017, que ja és dir. Vet aquí on era la gran jugada. Destrempar-nos. Anestesiar-nos. Desmobilitzar-nos. No hauran convençut ni motivat ningú i n’hauran fet quedar més de dos milions a la platja o a la neu. “Feu com jo, no us fiqueu en política”, que deia el tabernacle gros. Com la vaqueta de Berlanga. La recordeu? “Entre tots la mataren i ella sola es va morir.”

Dilluns. 16. maig

Al final prendrem mal

Els guionistes treballen tan a preu fet que rebran l’apuntador i el manxaire

D’aquell cap de setmana del “no sou els únics, també han espiat la ministra que comanda els espies i el president que ho comanda tot”, fins a aquest cap de setmana del “ens espiaven perquè no aconseguíssim una alcaldia independentista a Barcelona”, les accepcions lingüístiques de la tàctica que exhibeixen són múltiples, encara que la tàctica és la mateixa. A veure. Capbussem-nos als diccionaris a furgar com ho podrem dir. Provocar cortines de fum. Desviar els centres d’atenció. Marejar la perdiu. Embolicar la troca. Vestir la mona. Fer ballar el cap. Emprenyar la gata. Fugir d’estudi. Fer passar amb raons. Embolica que fa fort... Els guionistes treballen tan a preu fet que al final prendrà mal l’apuntador i, com deia l’àvia Neus, la culpa serà del manxaire. Anem al gra i concretem. 1.Des del primer de juny de l’any 2018 aquest estat ha tingut el mateix president del govern, que és qui, en última instància i a través de la ministra de Defensa, mana i mena els tres mil espies. 2. El president ho és gràcies als suport dels seus diputats, les esquerres i els nacionalismes/independentismes catalans i bascos. 3. Durant quatre anys els han espiat a tots, als que manen i menen els tres mil espies i als que donen suport per manar i menar. Què més fa falta saber? Fins quan esperarem reunions bilaterals que no siguin de dos minuts a peu dret? Fins quan “congelem” la taula de diàleg? Fins quan prendrem el pèl? Al final prendrem mal.

Dimarts. 17. maig

És ben comprensible

Els jutges belgues no estan per hòsties i a Madrid, escena de ploricó pare / fill

La mateixa setmana que sabem que el fugat vindrà de farra a Sanxenxo i passarà per Madrid a veure l’hereu i que després se’n tornarà a Abu Dhabi, on continuarà residint, hem viscut el tercer pronunciament del tribunal de Gant sobre l’extradició de Valtònyc. Els belgues han tornat a dir als jutges espanyols que pugin aquí dalt i ballin. És el que ens queda. Que nord enllà són menys carpetovetònics que Ebre avall i de tant en tant ens donen una alegria. La portaveu de JuntsxCat al Congrés, Míriam Nogueras, ha considerat que és “incomprensible” que el rei “lladre” Joan Carles I pugui tornar a Espanya, però “qui canta sobre ell” no ho pugui fer. “No té sentit”, ha afirmat aquest dimarts en roda de premsa a la cambra baixa. Nogueras ha celebrat que la decisió del tribunal d’apel·lació de Gant de no extradir Valtònyc és una “nova victòria” i ha instat l’Estat espanyol “a deixar de fer el ridícul i a deixar-lo tranquil”. La portaveu de Junts ha reiterat que “indigna” el contrast amb l’exmonarca. “Fa molt temps que hem manifestat que no tenim rei”, ha dit. D’acord. Compro pop com a animal de companyia, però espero que no parli per ella. “Incomprensible”, diu? Si no entén la situació, algú haurà de trucar a Houston. Tenim un problema. Com diria l’àvia Neus, ho entén un nen de mamet. Als jutges belgues se’ls entén fàcilment. No estan per hòsties. I als monàrquics madrilenys, encara més. Escena de ploricó pare / fill.

Dimecres. 18. maig

Què fa més fàstic?

A la sèrie d’‘El País’ sobre la corrupció porqueja tot, fins la mateixa sèrie

Va començar dilluns i de moment són tres dies amb el mateix format. Gran obertura a la portada i després dues planes interiors. Dilluns i dimarts, la 16 i la 17 i avui la 14 i la 15. Poques explicacions de l’origen, de les motivacions, del context, ni de res de res. No calen, és clar. Es veu ben bé fins a quin punt bruteja tot. Es veu ben bé quanta porqueria alimenta l’exclusiva. Tampoc ens han dit per a quants dies en tenen. A veure avui, si en ve una quarta entrega, de què va i si és l’última. De moment, coses del 2012, 2013 i 2014 amb gravacions incloses. Res d’ahir ni d’abans-d’ahir, és clar. L’única contextualització, una entradeta de quatre ratlles el primer dia que acabava així: “El País inicia una sèrie que escopirà (traducció expressa d’“arrojará”) llum sobre els escàndols polítics i econòmics dels darrers vint anys que investiga l’Audiencia Nacional.” Dilluns, canya a la Cospedal; dimarts, a l’Aguirre. Quanta actualitat! Fum, fum, fum! Com el 25 de desembre, però al mes de maig. Això sí, el final de l’article és cada dia el mateix: “Escolti els àudios secrets de la corrupció en l’edició digital d’El País.” Clics! Clics! Clics! Difícil saber què fa més fàstic! El “si ho publiquem són morts” de Villarejo al cap de gabinet de Fernández Díaz? Que tal com ho acorden El Mundo ho publiqui al cap de tres dies? Que l’informe sigui fals del tot? Que els socialistes n’acabessin fent el missatge electoral? Que ara ho vesteixin de periodisme?

Dijous. 19. maig

La felicitat de l’Ada

Seria molt fort acceptar el vot de Valls i rebregar el codi ètic i ser desgraciada

Diu l’Ada que provarà un tercer mandat “perquè la fa feliç” i m’ha agradat sentir-li-ho dir. Està molt bé que els nostres mandataris siguin feliços! De fet, jo ho trobo imprescindible per a la salut del poble ras! Els manobres sempre tenim més possibilitats de tenir una existència suportable i endreçada si els de l’olla són feliços. Com havia constatat l’àvia Neus al llarg de la seva vida i com jo he contrastat en la meva experiència personal i laboral, quan els de dalt viuen amargats, el manxaire rep a tort i a dret. De fet era senzill de suposar que Ada Colau era molt feliç a l’alcaldia! De la manera que hi va tornar la segona vegada i pels amics de què es va servir per sumar el que no sumava, hauria estat molt gros i molt estrambòtic que a més a més hi anés a patir! Que algú com Ada Colau se servís del vot de Valls per anar a sofrir hauria sigut de màster de psiquiatria. De fet era senzill de suposar que Ada Colau era molt feliç a l’alcaldia! De la manera que varen rebregar el codi ètic dels comuns per no dimitir quan la varen cridar com a imputada, hauria estat molt gros i molt estrambòtic que a més a més es quedés a l’alcaldia a patir! De fet era senzill de suposar que Ada Colau era molt feliç a l’alcaldia! Quan es va iniciar el procés per adaptar el codi ètic dels comuns i que es pogués presentar per tercera vegada, prèvia aclamació de les bases, hauria estat molt gros i molt estrambòtic que fos per anar a patir a unes eleccions!

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor