Dietari setmanal
El voraviu
Joan Vall
i Clara
jvall@lrp.cat
On caga el jutge Aguirre?
La seva teoria denota diarrea mental i oblida en Pere de la Cullera
El vídeo de la declaració de Víctor Terradellas davant del jutge Joaquín Aguirre és una manifesta prova que tan curt de gambals i descastat és ell (el jutge instructor del jutjat número 1 de Barcelona) com els amics als quals recorre per descobrir com són les coses entre els catalans. Com pot ser que després de tota una vida a Catalunya aquest home defensi una versió tan boja del significat que té cagar-se a les calces? Amb qui segur que no va departir mai és amb l’àvia Neus. Com pot sustentar que cagar-se a les calces és especialment humiliant per a un home perquè els homes porten calçotets i les calces (segons ell bragues) les porten les dones? Pot ser que no hagi sentit mai allò d’en Pere? No sap res, aquest jutge, d’en Pere de la Cullera? No sap que els catalans portem calces i calçotets? Milers i milers de Peres que al llarg de la història de Catalunya han anat a la processó i s’han cagat a les calces no s’han sentit mai especialment humiliats fins que han aparegut el jutge Aguirre i el seu amic. De vegades aquestes coses (ho hem vist en moltes sèries i pel·lícules) venen d’un trauma d’infància i s’utilitza la vella tàctica de l’amic per no posar-se en evidència. És realment un amic qui ha posat el jutge en una situació ridícula com aquesta? O no hi ha cap “persona propera” i la teoria és tota seva? Pel cas és igual. És ben possible que el jutge no s’hagi cagat mai ni a les calces ni als calçotets ni a les bragues. Però se li detecta una evident diarrea mental.
Quins quinze dies!
A Andalusia se’ns diu el nom del porc i aquí, que les garses són perdius
Fins al 19 de juny, que els andalusos votaran, la maquinària de la mentida girarà tan greixada com sempre gira en campanya electoral. Aquesta vegada, més que mai, farà de Catalunya l’epicentre, circumstància que revela com està de lireta la política espanyola. L’explotació de l’odi a Catalunya, un “a por ellos” a la desesperada, no serà cosa només de Vox, no us ho creieu pas. Cs, que segons les enquestes perdrà els 21 diputats, ens donarà el paper més estelat. “Que no t’enganyin”, va sortir a cridar en la presentació de la candidatura. I afegia: “El nacionalisme subvencionat viu de l’Andalusia productiva.” Què us sembla? I mentre allà uns i altres ens diran el nom del porc, aquí veurem en viu i en directe la misèria de la condició humana pujar esglaons com ha passat aquesta setmana amb la inversió de l’Estat a Catalunya, episodi que dia a dia guanya enters en la classificació dels homenatges a l’absurd. Dilluns dades del mateix ministeri revelaven que del pressupost d’inversions del 2021 a Catalunya se n’ha executat el 35% i a Madrid, el 184%. Són les seves pròpies dades, del seu propi ministeri i de la seva pròpia llei de pressupostos, però no paren les veus socialistes de convèncer que les garses són perdius. A les vuit explicacions de la ministra Sánchez, s’hi han afegit l’exvicepresidenta Calvo, que parla “d’un petit retard”, i el sempre clarivident Salvador Illa, que reconeix “un dèficit inversor dels governs del PP”.
Un cigala bruta
Diu Elon Musk que el teletreball és una opció si ja has fet 40 hores a l’oficina
Durant una època de la meva adolescència i primera joventut, als reduïts cercles del Baix Empordà on la feia, es va convertir en una mena de comodí descriptiu l’expressió “cigala bruta”. La precisió del terme era arbitrària. Perquè us situeu, era una mica allò que els caps de setmana de RAC1 remarquen ara com a “il·lustres execrables”. No sé si el propietari de Tesla, Elon Musk, s’haurà guanyat un dia d’aquests un lloc en aquesta categoria radiofònica, però per a nosaltres, en termes d’aquella època i criteris de sempre, segur que seria i és un cigala bruta. Musk és, segons diuen els seus aduladors, la sublimació de la filosofia del pensar en gran que tant veneren per aquí alguns cosmopolites postmoderns. Dec estar ancorat en l’adolescència i primera joventut, però, per indecent que sigui la pila de calés que aquest paio ha acumulat, a mi em sembla que no passa de ser un cigala bruta. Es vesteixen de genis (cotxes elèctrics i autònoms), d’innovadors (turisme a l’espai) i de valents (40.000 milions sobre la taula per una xarxa social), però sempre els surt l’ànima esclavista que porten dins. Per això creu que el teletreball només és una opció si ja has fet 40 hores setmanals a l’oficina, i per això és capaç d’anunciar que despatxarà 10.000 persones (de les 100.000 que treballen a les seves empreses) perquè té un pressentiment. Noves tecnologies administrades per dèspotes com els de tota la vida.
Mitjans als mitjans
De quaranta, només tres no diuen que la Tura Soler és d’‘El Punt Avui’
Fa sis mesos que la periodista Tura Soler és als mitjans, que ens expliquen la seva investigació de l’assassinat a Susqueda de dos joves del Maresme l’agost del 2017. El llibre El pantà maleït (La Campana), A orillas del pantano (Península), i la col·laboració amb el programa Crims del periodista Carles Porta a TV3 i Catalunya Ràdio han despertat l’interès de xarxes, mitjans i audiències per la seva feina. Una feina que els lectors d’El Punt coneixeu i gaudiu des de fa trenta-sis anys, quan la Tura va venir directa de la facultat a les nostres planes, des de les quals hem crescut junts. Diumenge era a El Nacional, més de quinze mil caràcters, un temps de lectura de nou minuts. Al llarg de l’entrevista se cita diverses vegades “el diari”, “el diari”... Mai es troba el moment per posar quin diari és aquest en què treballa. Ni quan explica que aquí se l’ha deixat treballar tota la vida amb tota la llibertat. “A mi mai m’han tocat el crostó, la veritat és que sempre m’han deixat la corda llarga, i estic molt agraïda al meu diari perquè em deixen treballar fora d’aquests patrons d’immediatesa i d’aquesta acceleració. Tot això és gràcies que no m’han lligat el peu davant l’ordinador i m’han deixat treballar al meu aire.” M’he entretingut a entrar en més de quaranta mitjans que han portat la Tura als seus lectors. Tots citen que és periodista a El Punt Avui. Tots menys El Nacional, l’Ara/Núvol i el Diari de Girona. Quines coses! Per què ho deuen fer, aquests tres?
S’infiltren per vici
La policia el 2019 s’afiliava d’incògnit a l’esquerra social i independentista
Quin significat real deu tenir que a finals de l’any 2019 encara estiguin infiltrant agents del Cuerpo Nacional de Policía en moviments socials i de l’esquerra independentista? És inèrcia? És vici? Hi han trobat gust i s’hi arrapen com les llagastes? Tenen adjudicades partides pressupostàries d’aquelles que si no es gasten en el que toca es perden i tant per tant se les gasten? Ja no en fan prou amb el que els xiulen les desenes i desenes de mòbils que han infectat amb Pegasus i Candiru? Els han enganxat l’únic infiltrat que tenien o encara tenen grapats d’infiltrats operatius? Només infiltren agents del Cuerpo Nacional de Policía o també en tenen de la Guàrdia Civil? Només infiltra agents el Ministeri de l’Interior o també n’infiltra dels seus cossos especialitzats el Ministeri de Defensa? I els Mossos d’Esquadra? S’infiltren els Mossos en moviments socials i de l’esquerra independentista? Ben mirat, en perspectiva de seguretat ciutadana, si algun cos hi ha d’infiltra algú són els Mossos, que tenen pràcticament totes les competències en ordre públic a Catalunya. Recordem que, segons la visió del major Trapero, en cas de subversió de l’ordre constitucional, ell mateix tenia un pla per detenir el president de la Generalitat. Vist tot plegat, la hipòtesi més plausible sobre el significat que té infiltrar agents del Cuerpo Nacional de Policía en moviments socials i de l’esquerra independentista a finals del 2019, és que és una qüestió de vici.
Tarats acabarem tots
Rufián s’hi assembla bastant, al que és un tarat, però la rectificació no cola
Rufián és un producte del màrqueting polític que ha sortit esguerrat i que no es pot amortitzar perquè és l’aposta del gran cap avalada per tots els caps. Com tots els productes esguerrats del màrqueting polític, farà el seu curs erràtic (descontrolat o dirigit) i generarà a l’unionisme i als monàrquics dies de glòria en xarxes i mitjans com el que ha proporcionat avui amb la declaració i la rectificació sobre la condició de tarat, persona considerada defectuosa: un guillat, un tocat, un sonat, un ximple, algú que no gira rodó, condició que ha adjudicat al president Puigdemont per haver proclamat la independència i que s’ha espolsat ell, per la piulada de les 155 monedes. La cosa ara és saber si en el descontrol que demostra actua per lliure o actua teledirigit. I si actua teledirigit, al servei de qui? Del republicanisme i de la independència segur que no. Tot just feia unes hores que Marta Vilalta acabava de llegir la cartilla a Junts. “Que no s’equivoquin d’adversari.” I va Rufián i tracta de tarat el cap gros de Junts. Marta Rovira acabava de recomanar a Junts que deixessin els retrets incomprensibles a companys de viatge. I va Rufián i tracta de tarat el cap gros dels companys de viatge. I no per qualsevol cosa, no. Per haver proclamat la república! No sé si la paraula és tarat, però Rufián està alguna cosa que s’hi assembla prou. De moment han sortit ràpid a fer-lo rectificar i ho ha fet, però no cola. Si aquesta també cola, acabarem tots tarats.
Rufián no s’equivoca
El portaveu d’ERC segueix de forma impol·luta un patró de comunicació
La policia científica diria que hi ha un patró en la comunicació de Rufián, i que el segueix sempre de manera impol·luta. No s’equivoca. Un patró amb el suport del president Aragonès i el partit, segons declaracions del mateix president Aragonès ahir. Rufián no es va equivocar dimecres, ni va fer unes declaracions desafortunades sobre gent tarada i la proclamació de la independència. I és ben inútil que demani disculpes a tots els que s’hagin pogut sentir ofesos, perquè a la gran majoria dels que s’hi han pogut sentir no els ofèn qui vol, sinó qui pot, i Rufián no pot. El patró Rufián és molt clar. Primer es dispara a matar contra el president Puigdemont i s’usa un tipus de munició que després pugui ser utilitzada fins a l’extenuació per la ultradreta més carpetovetònica. 1. El traïdor “de 155 monedes de plata”. 2. El fugitiu covard d’“està molt bé que t’aplaudeixin a Perpinyà però el desafiament és que t’aplaudeixin a Cornellà, Santa Coloma o Sabadell. 3. L’aliat de Putin del “són senyorets que es passejaven per Europa tot reunint-se amb la gent equivocada perquè d’aquesta manera, durant una estona, es pensaven que eren James Bond”. 4. El titellaire que mou els fils “dels que haurien de deixar d’anar tant per Waterloo”. 5. El tarat “que va proclamar la independència”. Després, quan li piquen el clau, sempre hi ha una certa rectificació que no ho acaba de ser mai del tot i que de vegades encara acaba amb una nova reafirmació.