Punts de vista
Jocs Olímpics i repressió d’estat
Aquesta setmana s’han complert 30 anys de l’anomenada “operació Garzón”, una operació d’estat contra Terra Lliure i el conjunt de l’independentisme polític que va comportar desenes de joves detinguts, empresonats i torturats, mentre molts altres es van exiliar per no ser capturats per les forces i cossos de seguretat estatals. Tota una generació de joves independentistes, quan l’independentisme era socialment minoritari, no com ara, ja van viure en primera persona la fúria de la repressió d’estat.
Aquella Espanya que volia modernitzar-se amb uns Jocs Olímpics, els de Barcelona 92, no podia permetre tenir un conflicte polític obert, amb gent organitzada que el feia evident i que podia mostrar-lo al món quan aquest mirés cap a la capital catalana. Aquell jutge progressista, en Baltasar Garzón, no va dubtar en cap moment a l’hora d’estrènyer les files amb l’Estat. I és que, quan el tema és l’autodeterminació dels pobles, tots van a l’una. Caldria no oblidar qui tenim davant encara avui, governi qui governi.
Van ser uns Jocs Olímpics exemplars, diuen, dels que encara perduren en la memòria olímpica, dels que van deixar empremta i grans transformacions urbanístiques en la ciutat, dels que van mostrar una societat catalana orgullosa, amb un príncep abanderat lluint l’estanquera monàrquica i una princesa emocionada des de la llotja. A la cara fosca dels Jocs, us puc ben dir que aquests tampoc s’han esborrat de la memòria dels torturats, que avui comparteixen la vivència amb relats esfereïdors d’allò viscut a les comissaries.
Abans de proposar a la lleugera uns nous Jocs Olímpics, d’acord amb l’Estat i quan la repressió de l’octubre del 2017 encara és ben viva, abans d’entossudir-se amb un projecte gens acceptable econòmicament, socialment, ambientalment i des del punt de vista dels anhels d’independència dels catalans, bé farien molts independentistes, els que s’omplen la boca de les bondats i oportunitats del projecte, de fer memòria. Ni que sigui per respecte a aquells joves torturats. Perquè, si no sabem d’on venim, no podem tenir el cap clar per saber cap a on anar.