Opinió

Opinió

LA VIA ÉS LISBOA

Batallem en un terreny de profunda arrel colonitzadora en què el dret d’autodeterminació mai ha estat ben vist
Pensar que el dret de les minories, reconegut al tractat de Lisboa, és menys que el d’autodeterminació és un error

La necessitat d’adaptar-se als entorns no només es produeix en relació amb la natura, sinó també en els àmbits jurídics, si el que se pretén és aconseguir uns resultats òptims en una situació de confrontació en què, a més, es lluita des del desavantatge de ser una minoria i no s’ostenta cap altre poder que el que sorgeix de la legitimitat democràtica que, alhora, és igualment menyspreat pels qui sí que ostenten el poder real, és a dir aquells que tenen capacitat per reprimir.

Per tant, si volem ser exitosos en termes de confrontació jurídica, el primer que hem de fer és plantejar-nos què podem aconseguir, de quina manera i on; després, s’ha de veure si això és compatible amb les expectatives d’aquells a qui es representa i, finalment, posar-ho en pràctica. Plantejar una confrontació jurídica a Europa des de la perspectiva del dret internacional no només és un error estratègic sinó, sobretot, jurídic, perquè implica no comprendre quin és el marc, tant polític com jurídic, on s’està operant i on es pretén aconseguir uns determinats resultats. Segurament, i ja des d’una perspectiva material, un cop definit el que es pretén aconseguir i de quina manera es pot fer s’ha d’establir on aconseguir-ho i si en aquest escenari és viable.

No tinc cap dubte sobre el que pretén aconseguir el moviment independentista català i, tampoc, sobre com fer-ho. Per aquest motiu, només va ser necessari analitzar on es podia aconseguir, i la resposta, per aplicació del principi de realitat, no podia ser cap altra que a Europa.

Catalunya, i especialment el desig d’independència d’una majoria dels catalans, no es pot plantejar –i crec que no s’ho planteja–, trobar una solució al conflicte amb Espanya fora del marc de la Unió Europea, ja que seria inviable i, a més, atemptaria contra qualsevol lògica a pesar dels complexos moments que viu la UE, que no sempre és lleial als seus principis rectors, sobretot quan al capdavant de moltes de les seves institucions hi ha polítics i no estadistes.

A partir d’aquest plantejament, sempre he entès que els drets i les llibertats dels catalans han de ser defensats en el marc del Tractat de Lisboa i de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, dins del dret europeu i la litigació davant les diverses jurisdiccions europees; afrontar un procés d’aquestes característiques, des del major dels desavantatges, en un marc més ampli com el dret internacional només té recorregut des d’una perspectiva acadèmica però no pràctica, sense que això representi renunciar a cap tipus de postulat propi del dret internacional.

Es tracta, simplement, d’acomodar el litigi a les condicions en què es pot litigar i, per això i a pesar dels diferents plantejaments que hi pot haver i que hi ha, és evident que amb l’objectiu d’aconseguir el que es desitja l’estructura conceptual ha de dependre, primer i entre altres coses, de reconèixer als catalans la seva condició de minoria nacional dins de l’Estat espanyol i, després, del ple exercici dels seus drets que, com a tal minoria, tenen en igualtat de condicions que els de les majories nacionals.

Ningú posa en dubte que el dret d’autodeterminació és una norma de ius cogens, és a dir, una norma que reconeix un dret amb caràcter imperatiu amb una posició jeràrquica que li permet imposar-se a qualsevol altra norma internacional o nacional que la contrariï.

L’error consisteix a pensar que el dret de les minories, reconegut en el Tractat de Lisboa, és diferent, de menor rang o amb menors prerrogatives que el dret d’autodeterminació, perquè no és així; es tracta, simplement i dins la legalitat europea, del reconeixement ple de tots els drets de les minories i que aquestes minories puguin decidir sobre els seus assumptes, inclosa la seva pròpia determinació, com si no fossin una part minoritària d’un determinat estat.

Bàsicament, es tracta de la manera europea d’entendre aquest dret, l’única forma que la legalitat i la jurisdicció europees reconeixeran i, per tant, és la via a través de la qual s’han de plantejar les exigències de la determinació si el que es pretén és que sigui reconeguda en l’àmbit europeu.

Pensar que plantejar la defensa dels drets dels catalans sota el paraigua de la minoria nacional és diferent o implica una renúncia a algun dret és, simplement, no entendre res d’estratègies ni de tàctiques, perquè per guanyar qualsevol confrontació juridicojudicial, si hi ha un fet que permet no assegurar però sí intuir el resultat és la preexistència d’una estratègia i les seves consegüents tàctiques que, com a tals, poden variar si no es perd el rumb dissenyat en l’estratègia.

Encara pitjor, pensar així és no entendre en quin terreny s’ha decidit batallar, un terreny complex, de profunda arrel colonitzadora i en què el dret d’autodeterminació mai ha estat ni ben vist, ni ben comprès ni, encara menys, acceptat en la seva integritat i intensitat.

Segons la meva opinió, no hi ha cap disjuntiva entre el dret d’autodeterminació i el dret de les minories nacionals; es tracta, simplement, d’institucions, noms i definicions pròpies de diferents àmbits normatius.

El primer és clarament propi del dret internacional i el segon, del dret de la UE i, ves per on, aquí la batalla l’estem plantejant a la UE i amb vista a la UE, almenys en una UE dels ciutadans en què cada poble, nació o minoria ha de tenir garantits tots els seus drets, inclòs el dret a decidir.

És per això que no val la pena perdre energia en discussions academicistes, sinó concentrar el temps –escàs per definició–, les forces –cada cop més reduïdes– i els recursos –també escassos per definició– a fer allò que la gent vol i que després cadascú podrà anomenar de la manera que vulgui… sobretot si acaba sent reconegut.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)