Punts de vista
ESPECTACLE
Cada vegada que als mitjans de comunicació airegen aquest serial de les gravacions de Villarejo em ve al cap aquesta afirmació: “La insinuació eficaç, allò que es vol fer entendre a algú, de mica en mica, de manera indirecta, és la que refereix fets que no tenen valor per ells mateixos i que no es poden desmentir perquè després es converteixen en fets veritables.” Ho va escriure Umberto Eco a El nom de la rosa.
Són gravacions que impliquen tots els sectors que remenen poder: polítics, jutges, empresaris i periodistes. I aquests últims, en comptes de fiscalitzar, s’apunten a difondre el que sigui per interès. Segons Eco, la funció del periodista és controlar i criticar els poders tradicionals. I ho pot fer perquè influeixen en la vida política només creant opinió. No són una eina al servei del públic, sinó de formació del públic.
En el ram de la informació es manté la idea que hi ha una font de la notícia, que és una dada de la realitat independent. Després, el periodista transforma fets, als quals va accedir a través de fonts, en notícia i ho difon. Sovint, però, la font no és objectiva ni independent perquè es nodreix d’altres missatges, interessats. I aquí ve la contradicció: assumir la responsabilitat de no ser objectiu i al mateix temps marcar posicions. Un mitjà fa interpretació no només quan barreja un comentari amb una notícia, sinó també quan tria com posa en pàgina l’article, o amb què obre l’informatiu, com titula i amb quines imatges ho il·lustra. Un mitjà, sobretot, fa interpretació, no informació, quan decideix quines notícies dona i quines no. Eco deia que el periodista no té el deure de l’objectivitat, sinó el d’oferir un testimoni fent explícit allò que pensa. Ha d’advertir al lector que allò que diu no és la veritat, sinó la seva veritat, que és una entre d’altres. No són les notícies les que fan el mitjà, sinó el mitjà el que fa les notícies, i saber ajuntar quatre notícies diferents significa proposar-ne una cinquena. La força dels mitjans és inqüestionable però sovint es veuen amb més poder del que realment tenen i busquen convertir-se en protagonistes i jutges de la cosa pública. Més d’una vegada, com veiem, desvirtuant-la fins a convertir-la en espectacle.