REACCIONARISME CATALÀ

Gràcies al procés, Catalunya es va deslliurar de l’onada d’extrema dreta que avançava per Occident. Arraconant els debats que no fossin sobre la independència, i que arreu havien estat instrumentalitzats pels reaccionaris; teixint aliances entre actors contraris en ideologia, però amb Espanya com a enemic comú; creant divisió a la ja dissolta Plataforma per Catalunya; canalitzant les aspiracions de col·lectius feministes, antiracistes i LGTBI –dels sectors més bel·ligerants amb l’extrema dreta–, fent que la gent fos receptiva al que exposaven, l’avanç de drets no es veia com un joc en què si els uns guanyaven els altres perdien, sinó part d’una república per a totes, totis i tots.

Liquidat el procés, Catalunya corre el risc d’adoptar discursos reaccionaris, esperonats per la frustració generada per la repressió espanyola. N’hem tingut ja exemples, si bé disten molt de ser equiparables en magnitud al que passa a Espanya o en països de l’entorn. Són articles que qüestionen l’avortament, els drets LGTBI o el llenguatge no binari amb arguments reaccionaris: vivim en la dictadura de la correcció política, els drets LGTBI són una trampa neoliberal que desmobilitza la classe obrera, l’avortament és un dret que no s’ha d’exercir amb frivolitat. És contingut en xarxes socials que, aprofitant les crítiques a l’identitarisme d’alguns sectors feministes, antiracistes i LGTBI, demonitza les seves lluites dient que són part de la identitària agenda woke.

A curt termini, sembla que no hi ha risc que l’extrema dreta independentista tingui un partit fort. A Catalunya, l’extrema dreta està associada al feixisme espanyol, i qualsevol partit independentista així tindria la llufa de ser el Vox català. Perquè l’extrema dreta tingués una formació guanyadora, hauria d’aparèixer un líder carismàtic que proposés un projecte antiespanyolista i crític amb els líders independentistes que han traït el poble de Catalunya.

És més probable que es creï un debat social propici perquè idees reaccionàries triomfin en la societat catalana. Per molt que els catalans i el nacionalisme català es considerin més progressistes que els espanyols i l’espanyolisme, continuen tenint un pòsit masclista, racista i LGTBI-fòbic. Malgrat que les esquerres solen ser més obertes en qüestions referents a col·lectius discriminats, l’esquerra-dreta ha estat un eix centrat en la classe i la gestió econòmica. A Catalunya, al brou d’idees reaccionàries cuinat als mitjans de comunicació i a les xarxes, hi ha tant gent conservadora com progressista.

Podria semblar que Junts per Catalunya, per com se’ls va colar Joan Canadell a les llistes i veient els arguments a Twitter d’un sector de l’oposició a Ada Colau, seria la formació més receptiva a idees reaccionàries, si bé no es podria afirmar que és o serà un partit d’extrema dreta. ERC, igual que Podem, té tendència a instrumentalitzar les lluites feministes per blanquejar l’espanyolisme del postprocés, fet que pot portar que una part de l’independentisme vegi certes lluites socials com a agents d’opressió. És aquí on hi ha un risc d’alimentació recíproca entre el reaccionarisme d’una part de l’independentisme i l’espanyolisme progressista de sectors amb pes dins d’ERC i la CUP. La formació anticapitalista, que en principi és la més ben situada per neutralitzar la tendència reaccionària i l’espanyolista, té tics dogmàtics que dificulten la integració de la pluralitat de veus necessària per crear discursos complexos i de consens. Hi ha gent afí intel·lectualment a la CUP o que hi ha militat que avala tesis reaccionàries. D’altres busquen en l’entorn de debat progressista reaccionari un àmbit per intercanviar inquietuds que no tenen cabuda als espais d’esquerres més moralistes.

Hi ha un xup-xup reaccionari independentista. Un fet determinant per saber com evolucionarà serà l’aparició, o no, d’un consens polític, social i intel·lectual independentista capaç d’evitar que el reaccionarisme faci forat, sense que la contrapartida sigui més espanyolisme.