Opinió

Tribuna republicana

DE L’OASI AL FANGAR

És la ruptura de l’independentisme el que fa impossible cap futura victòria
ERC i Junts han acabat construint dos mons irreconciliables

La divisió entre els dos principals partits polítics independentistes i, de rebot, entre l’independentisme en general és extrema i, a hores d’ara i amb els actuals líders, irreconciliable. La CUP ja ha demostrat una i altra vegada que és incapaç d’una acció concertada, ni en els moments més delicats. Parlo d’una ruptura que allunya l’objectiu de la independència molt més que no pas les resistències del mateix Estat espanyol. Els obstacles hi són, és clar, i no sé si serien insalvables. Però és la ruptura de l’independentisme el que fa impossible cap futura victòria. A diferència del judici de Salomó, en què es descobreix quina és la veritable mare de les dues dones que reclamen la criatura perquè hi renuncia abans que la parteixin pel mig, en l’actual lluita per aquesta doble maternitat de l’independentisme, s’acabarà matant la criatura.

Per entendre les circumstàncies –no dic les raons– de la ruptura, i sobretot per no limitar-se a les interpretacions sobre personalismes, els interessos materials o les ambicions de poder –tot i que també hi tenen cabuda–, cal obrir la perspectiva i veure sobre quins marcs mentals se sostenen les dues visions de la realitat. Dues perspectives que, més enllà dels fets objectius, permeten fer plausibles dues interpretacions totalment divergents de la realitat política. Sí: ERC i Junts han acabat construint dos mons irreconciliables.

L’existència d’aquests dos mons no és espontània i té els seus hàbils constructors. I, al marge de si responen a un convenciment honest i profund o a un càlcul cínic, funcionen amb precisió. El cas recent de la retirada de funcions de la presidenta del Parlament ho ha posat ben al descobert. D’una banda, hi ha la coincidència extrema i gens casual de les consignes sobre la posició de Laura Borràs: els suposats populisme i desprestigi de la institució i encara la tèrbola acusació de crits racistes entre el seus seguidors. De l’altra, hi ha la consideració de ser davant d’un nou cas de guerra judicial política contra l’independentisme. Dos marcs mentals divergents, dues realitats no concordants, dues interpretacions incompatibles.

El que probablement crea més estupefacció en l’independentisme cívic, que ni milita ni és simpatitzant incondicional de cap dels partits, és l’intercanvi dels marcs de referència que s’ha produït del primer d’octubre del 2017 ençà. El cas d’ERC és fàcil de documentar comparant els discursos previs i posteriors d’Oriol Junqueras. I la gran sorpresa és que el canvi radical de perspectiva no hagi produït un trencament intern, tan propi de la cultura organitzativa d’aquest partit. El cas de Junts, en canvi, és més confús pel fet que, ni que arrossegui membres de l’antiga Convergència i després del PDeCat, la incorporació de nous lideratges i perfils que no hi tenen cap lligam fa que la seva actual radicalitat independentista no pugui ser acusada de traïció discursiva, per bé que li resti credibilitat. La ironia és que la millor defensa de la posició de Junts es troba en el relat d’ERC anterior a l’1 d’Octubre i la millor justificació d’ERC la podríem llegir en els discursos del president Pujol.

ERC ha fet seva –i s’hi agafa com a un ferro roent, al marge de tota evidència– la idea que fer seure el govern espanyol a una taula de diàleg suposa el reconeixement formal del conflicte polític que l’independentisme ha plantejat a Espanya, i que això ja és una victòria. I a Junts estan convençuts que la taula el que fa és desactivar el conflicte per retornar-lo a l’autonomisme, i que això ja és una derrota.

Els fets són tossuts, i no massa enllà del temps –i cal advertir-ho, al marge del que diguin les urnes– passaran comptes i donaran la raó a uns o altres. Tanmateix, si bé només en circumstàncies molt excepcionals i breus han existit unitats polítiques en aquest país –fem memòria de la també divisió irreconciliable en el catalanisme del darrer terç del segle XX–, és cert que hi va haver un temps en què les ruptures es podien dissimular i s’aparentava allò de l’“oasi català”. Ara, en canvi, som en un fangar indissimulable.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)