Tornar a començar per tornar-ho a fer

La celebració de l’Onze de Setembre d’enguany assenyala de manera clara el cul-de-sac on ha anat a parar el projecte independentista. La darrera expressió de la reculada l’ha provocat la reacció d’ERC a la radicalització –que ja venia de la presidència anterior– dels posicionaments de l’ANC contra l’actual neoautonomisme polític governamental. Així, la crítica ha estat hàbilment emprada per ERC per rebotar l’argument de la falta d’unitat cap a qui més l’havia defensat. I ja se sap que, en política, qui té la capacitat i la força per imposar una interpretació dels fets, és qui guanya la partida.

Així doncs, el desafiament de Jordi Cuixart a la darrera sessió del judici davant del Tribunal Suprem el 12 de juny del 2019, aquell “ho tornarem a fer”, queda molt lluny. I si els partits fan neoautonomisme –és a dir, un autonomisme minvat tant de força política com, pitjor, de dignitat nacional–, la societat civil ha acabat atrapada, per acció o per omissió, en el pim-pam-pum general. Ara, la pregunta és si això és un final amb una agonia poc o molt llarga i dolorosa, o si encara hi ha esperança per a aquell “ho tornarem a fer” proclamat amb tanta valentia com serenitat davant l’escamot que havia de disparar la sentència.

Sigui com sigui, el que és cert és que si no hi ha un canvi de cicle, l’independentisme quedarà atrapat en aquest pedregar. Que la taula de diàleg no és un camí cap a la independència ho saben tots els que s’hi asseuen. Com també saben, els qui proposen una confrontació intel·ligent, que més enllà d’esperar futures victòries judicials europees d’eficàcia incerta a l’interior, ara com ara no es té ni la força ni l’astúcia per plantar cara a l’Estat. No dic que l’independentisme mori, però deixar la feina per a les noves generacions no em sembla gens prometedor... ni decent.

I, doncs, hi ha res a fer? Sí: penso que per tornar-ho a fer cal tornar a començar. Un recomençament que no ha de partir de zero, perquè hi ha tota una experiència que cal saber aprofitar. Hi ha d’haver autocrítica –en som mestres–, però encara més atenció a la força que va provocar el desvetllament que, del 2006 al 2017, va sacsejar consciències individuals i dinàmiques col·lectives, va fer esclatar el mapa polític del país i va fer tremolar l’Estat. Aquest ha de ser el primer pas: entendre què va passar i per què s’hi va reaccionar d’aquella manera. L’empenta de partida no ha canviat gaire i més aviat s’ha fet més explícita. Parlo –ho he escrit moltes vegades– de la pretensió d’humiliar els catalans arran del fracàs de la reforma de l’Estatut, tan ben sintetitzada en aquell “li hem passat el ribot” d’Alfonso Guerra.

En segon lloc, s’ha d’entendre que la gran força de canvi va néixer d’una excepcional presa de consciència nacional més que no pas de descobrir les condicions del maltractament polític. Ja sé que és anar en contra d’allò que alguns sostenen des del mateix independentisme, però l’espoli o la repressió, de llarga i constant expressió històrica, mai no han provocat cap resposta. El “tenim dret a decidir”, de la capçalera de la manifestació d’Òmnium del 2010, era la conseqüència del “som una nació”, no pas d’un “Espanya ens roba”.

En tercer lloc, la resposta a la humiliació no va ser victimista, sinó que va girar full als eixorcs retrets tradicionals per començar a imaginar un país propi. Més pròsper, sí, però sobretot més democràtic, amb més reconeixement i veu pròpia al món, i amb tota la dignitat nacional que només garanteix la independència.

I tot això, en quart lloc, implica una gran capacitat d’autoorganització cívica per crear moments tan decisius com van ser les consultes iniciades a Arenys de Munt el 2009 i que desbordaven la rutina partidista. Cal tornar a mostrar l’extraordinària capacitat d’imaginació creativa que permeti reprendre la iniciativa transgredint les formes clàssiques de fer política.

El desvetllament independentista no es va fer en contra d’uns partits que fins al juny del 2010 encara esperaven un miracle al Tribunal Constitucional, i que després van col·lapsar. Es va fer al marge i per damunt. I, o recuperem aquell esperit motriu, o no ho tornarem a fer.