El voraviu

Queda clar, i que ningú ho dubti, que era per l’emoció que l’embargava i no per cap voluntat ni cap deliri d’opacitat que Anna Gabriel no va voler contestar preguntes en la seva atenció a la premsa, a Madrid, després de la declaració davant del jutge Llarena. La gent d’esquerres, i les de les esquerres alternatives encara més, sempre són molt emocionals, molt humans, molt tendres i per això poden quedar com l’esperit més lliure i recollir columnes i columnes d’admiració encara que es comportin com el polític de dretes més groller. En aquest ofici, també hi ha coses que no canvien amb el pas de les generacions. Una és que, per segons qui, la màniga és molt més ampla. Si un postconvergent es nega a contestar una pregunta i cita, amb gràcia o sense, el vell i amanit “no toca” de Jordi Pujol, li baixa al cim tota la cavalleria. Quan els socialistes de la modernor moderna convoquen a rodes de premsa sense dret a preguntes, o amb preguntes restringides a un o dos periodistes, i pas previ per un intermediari, se’ls diu de tot menys senyors. Quan l’inefable M. Rajoy convocava “via plasma”, generava més acudits que la gloriosa època de la “xíndria amb xorís” i el “baixi del ficus, senyor Moran”. Però l’Anna Gabriel (qui l’entengui que la compri, diria l’àvia Neus) no va poder parlar d’emoció i ja parlarà un dia d’aquests des de casa envoltada dels seus. Com era allò de la Ponsatí? Que anàvem de farol?

Tal com era previsible i de fet està previst (Junts té el compromís públic de posar-ho a votació entre les bases), la consistència i la continuïtat del govern de la Generalitat serà una de les lletanies recurrents de la tardor. De la tardor... I de l’hivern. I de la primavera. I de l’estiu. I sant tornem-hi! De l’altra tardor, i de l’altre hivern... i fins que el president Aragonès, que és qui té la clau, la posi al pany i convoqui eleccions. Fer petar el govern de la Generalitat és el somni unionista, no arregla res a ningú, complica la vida a tothom i és un tret al peu (o al cap) de qui el faci petar. De tots els mandats que els independentismes interpreten tenir, n’hi ha un que no té discussió. L’autonomia l’ha de regir un govern independentista de socis que no s’entenen, i que ja se sabia que no s’entenien quan se’ls va votar i se’ls va donar l’actual aritmètica parlamentària. L’independentista que doni entrada (d’una manera o d’una altra) a algun partit del 155 al govern de la Generalitat ja pot encarregar les absoltes. El govern que s’ha de petar no és pas el govern de la Generalitat. Si vol recuperar part del prestigi i l’entusiasme perduts, l’independentisme pot organitzar-se per fer petar tots els governs en què participin partits del 155. Governeu el màxim de bé que sapigueu la Generalitat, i si voleu petar i podeu, peteu el govern espanyol, peteu el de la Diputació de Barcelona i peteu tots els governs municipals en què confraternitzeu amb partits del 155.

El més distret de la sèrie d’HBO Max Salvar al rey és que et confirma amb gravacions originals les misèries que ja sabies. Les confirma i ho fa amb el desvergonyiment que alguns dels que ara hi surten explicant-les tenen un llarg historial de complicitat amb l’ocultació. Estelles de l’arbre caigut, que diria l’àvia Neus. Crida sobretot l’atenció el pas endavant que es fa en el relat polític de la Transició (el 23-F, concretament) per matar el pare i salvar el fill, que és l’únic objectiu de la suposada obertura informativa a l’entorn de la família reial espanyola. Descriuen fets i relacions que retraten sense matisos un emèrit que ja coneixíem i que ara ja no nega ningú i que ben pocs excusen i justifiquen. Faldiller. Deslleial. Avariciós. Corrupte. Traïdor. Mentider. Lladregot. Fals. Que no quedi cap dubte que tot el que s’havia insinuat sobre infidelitats i sexe era cert. Queca Campillo, Bárbara Rey, Marta Gayà, Corinna. Però crida l’atenció com exagents del Cesid a cara descoberta i sense cap tipus de mania deixen ben clar qui era la X del cop d’estat, qui era l’autoritat que esperaven, qui era el que havia desencadenat el moviment de Tejero, qui era el que havia fet moure els tancs de Milans del Bosch i qui era el que havia donat a Armada les expectatives que s’havia fet. Respecte al cop d’estat del 23-F, i malgrat la versió monàrquica venuda fins avui, el gran què de la sèrie Salvar al rey és que deixa clar que al rei no el salva ni Déu.

No sé si hi ha cap necessitat que els grups parlamentaris treballin en diumenge. Podrien donar més bon exemple de conciliació de vida laboral i familiar i fer festa el cap de setmana. El cas és que, amb data d’ahir, el grup d’ERC va escriure una carta i la va enviar a la resta de diputats del Parlament, excepte als de Vox. La llegeixes i rellegeixes i no pares de preguntar-te per què no esbargien les neurones com la majoria de ciutadans del país en lloc de redactar i difondre unes ratlles en què renyen tothom per actituds, accions i discursos en què ells tenen la mà trencada com el que més. Podrien haver vingut a fer el vermut a la festa major de Vilanna en honor del patró, sant Mateu, i n’haurien tret més profit. No és gaire llarga i la brevetat del text alleugereix la vergonya de la idea, la pretensió i el to. Perquè era diumenge o pel que fos, el redactor va confondre el Parlament i els diputats amb una intervenció del cap d’escoltes al cau o el sermó de mossèn Tronxo a l’ofici solemne. El títol ja riella pretensions. “Carta oberta: compromís per sumar.” Així, en general, que de Vox en avall s’aprofita tot. I el moment estel·lar, quan insten a fer la farina plana. “El debat de política general i tota l’activitat parlamentària que el segueixi no hauria de servir per atacar ningú.” No hi falta la crida a “allunyar-se dels que atien el populisme contra les institucions i les organitzacions polítiques”. Tenen la pell molt fina, diria l’àvia Neus.

Ho van fer el 2019 i hi han tornat el 2022, bo i que els van escridassar els que van perdre i que ara els escridassen els que van guanyar. A Santpedor els referèndums els carreguen els àngels i no el dimoni, com defensen Iceta i els socialistes. Amb un tema polèmic com és el de les festes amb vaquetes, en tres anys han passat dos cops per les urnes. Hi han passat dues vegades bo i que l’alcalde, Xavier Codina (ERC), defensa amb raó que seria el Parlament el que hauria de decidir què és maltractament animal i què no ho és, en relació amb el que es practica a les festes populars de trenta-dos municipis del país. Però Xavier Codina té un argument de pes i el llueix quan l’hi pregunten. És simple, però és de molt de pes. De tan simple, no deixa alternativa. “Quina por ens ha de fer votar si es demana votar?” Els que no estaven d’acord amb el resultat del 2019 (va guanyar el no a les vaquetes per 46 vots) van presentar un miler de signatures per tornar-hi, i d’aquí la votació de diumenge. L’alcalde, a qui no conec, però que, en escoltar-lo, ja es veu que de Santpedor i de participació ciutadana en sap un niu i que d’experiència no n’hi falta (està en el segon mandat i acumulava dotze anys de regidor amb Laura Vilagrà), va tornar a posar les urnes. Hi ha hagut més participació que en el primer referèndum, s’ha repetit el resultat contrari a les vaquetes i els 46 vots de diferència ara han estat 41. És la lliçó de Santpedor. Dos referèndums i “nets de ventre”, que diria l’àvia Neus.

Finalment s’ha acabat. “És morta i enterrada”, diria l’àvia Neus, amb alleugeriment després de tant i tant de dol. Semblava que la passejada del cadàver (o del taüt) no s’acabaria mai més, però ja està. Queda la segona part, segona temporada, o com n’hi vulgueu dir. Ens sotmetran a una nova dutxa i bany d’idolatrament i misticisme monàrquic per la coronació de Carles III, que queda per a molt més endavant si atenem a la tradició. Isabel va trigar setze mesos, quan va morir el seu pare, el rei Jordi VI (febrer del 1952), a ser coronada (juny del 1953). Mentrestant, la versió hispànica del serial s’allarga amb teories i relats sobre la foto del quartet. Les fotos, vaja, del quartet. La més oficial i la robada. Tenim la que estan amb les formes normals d’enterrament i l’altra en què deixen constància oficial de quina és la realitat de la monarquia espanyola, ho expliquin com ho expliquin. El protocol britànic ho ha deixat ben clar. Reis d’Espanya, tots quatre. Per això els posen junts. El pare, emèrit, fugit i autor de complementàries a la Hisenda que defrauda, però rei d’Espanya. I també tenim la robada per la càmera, la que obliga la jove a mirar-lo amb cara de Rottenmeier. És el que hi ha. Han viscut per “salvar el rei” i ara se sent amb forces per fotre’s del mort i de qui el vetlla. A Sanxenxo va ser clar: “Explicacions de què?” I ara hi ha tornat: “Ni que hagués matat algú, jo!” La tercera serà de traca i mocador.

Com se’ns acut pensar que una manipulació a la Viquipèdia per esborrar les referències a les càrregues de l’1-O a Alcarràs pot ser obra del Ministeri de Defensa perquè s’ha fet des d’un ordinador del Ministeri de Defensa a la delegació de Segòvia? Que no ho sabeu, que “si hi ha un govern que ha apostat precisament per l’acord, el diàleg, la convivència i la tolerància és aquest” de la ministra Robles? No ho podíeu pensar, que això va ser “una acció individualitzada d’una persona” i que “ja està en coneixement de la fiscalia”? Doncs és així, i bona nit i tapa’t! Una acció individualitzada, que ja està a la fiscalia! Quan ho hagin afinat, ja diran alguna cosa, que al Ministeri de Defensa tenen feina! Penseu que el 2004 varen encarregar quatre submarins per 1.750 milions d’euros i que havien de protegir les costes des del 2011. Amb sort per al 2023 navegarà el primer i costaran 4.000 milions. S’enfonsaven tant que ja no tornaven a surar. Es varen engrandir per fer-los pujar i no cabien a la base, que s’ha hagut d’ampliar. Poca broma! Pensaven tenir tancs per a Ucraïna i tenien ferralla! Gallejaven que no s’espiava ningú, i la mateixa ministra i el president eren espiats! A la cap dels espies no la varen destituir, la varen substituir! La Robles, quan era a Interior, ja portava el sobresou en efectiu que treia dels fons reservats al rei Joan Carles, que li reclamava amb un taló. Com voleu que manipuli la Viquipèdia el Ministeri de Defensa?