Les coses importants

Diu el jugador de futbol del Real Madrid, Vinicius, que amb deu anys ja l’insultaven al camp per ser negre. Fa dos caps de setmana, el noi va tornar a ser protagonista més pel seu color de pell que no pas per la seva habilitat amb la pilota. Un nombrós grup de seguidors de l’Atlético de Madrid li van dedicar insults i càntics ofensius en un episodi que no per ser habitual és menys condemnable. El racisme és una xacra tan adherida en l’ADN de l’anomenat esport rei que els intents, més o menys encertats, d’erradicar-lo han estat tímids i poc reeixits i no han tingut fins ara el resultat esperat.

La normalització de l’atac a l’adversari en format crit i esbroncada, com si es tractés més d’una guerra que no pas d’una competició, obre la porta a superar els límits del respecte i de la disciplina. I superar-los sabent que no hi haurà conseqüències prou importants perquè els responsables s’ho pensin dues vegades abans de tornar-ho a provar. Sempre hi haurà algun directiu,o més d’un, que després d’afanyar-se a criticar amb duresa l’incident davant les càmeres, rebaixarà la condemna fora del focus mediàtic amb aquell argument lamentable que s’ha fet cèlebre: “El futbol és així.” Com si tot allò que passés dins del camp fos aliè a les mínimes normes de conducta. I que no em vinguin a justificar les sortides de to com la conseqüència lògica de la passió que determinats aficionats expressen pels colors del seu equip. Si algú s’exalta tant que és incapaç de comportar-se, doncs que es prengui una dutxa freda o que vegi el partit tancat a casa. El racisme no hauria de tenir cabuda enlloc i en cap dels seus vessants, perquè un simple insult “sense importància” d’avui marca el camí de l’agressió de demà. L’últim exemple? Un partit infantil entre la Pirinaica i el Sant Vicenç de Castellet que es va suspendre pels crits i gestos imitant un mico provinents de la grada i adreçats a un jugador de 12 anys. Els autors? Un grup igualment d’infants d’11 a 14 anys. L’incident sembla que ni tan sols va quedar reflectit a l’acta de l’àrbitre. Total, són coses sense importància, no?