El voraviu

D’ahir remarcaria una fugaç intervenció de Patxi López. Aclareix la destitució i el que veuríem un cop ERC es quedés sola al govern. “Haurem de reconduir la situació a Catalunya, no toca inestabilitat”, va dir López. Si ho combineu amb la seguretat amb què es va expressar la consellera Vilagrà ja teniu una fumejant escudella, amb deliciosos galets i contundent pilota. “Amb tota rotunditat ho dic, no hi haurà eleccions anticipades.” És coneguda i admirada l’empenta dels de Santpedor, però ni els de Santpedor, per molt de matí de matí que s’aixequin cada dia, són capaços de fer dos anys llargs de legislatura amb 33 diputats de 135. Si el PSOE mana a Illa que doni estabilitat, amb els 8 d’ECP, en fan de sobres. A Aragonès el preocupa molt poc que a Junts es considerin expulsats. És més, el junquerisme frisa perquè les bases dels socis votin per sortir. Saben el que ve si Junts se’n va. Un tornajornals. Govern per govern. L’acord de claredat de dimarts (encara que Madrid el bescantés al moment) era la torna per acabar-los de fer més bon pes del que ja els han fet des de la moció de censura. Si Junts vota que se’n va (això sí que serà un error històric), ERC ha de poder governar sola i que sembli que no dona ni aigua al PSC pel seu suport. I provarà que oblidem el transvasament que li ha fet al PSOE. I els 150 càrrecs a què diuen que s’aferra Junts, s’esperen amb candeletes entre els socis dels tripartits.

L’unionisme i l’unionisme emmascarat (civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors) sí que tenen un estat major de composició transversal, ben organitzat i eficaç que no deixa res per verd. Saben com cridar l’atenció quan toca cridar-la i saben com distreure’ns quan necessiten tenir-nos distrets. Fixeu-vos bé en els últims vint dies, en què hem estat per tot menys pel que havíem d’estar. Que per què havíem d’estar? Per la mobilització d’avui. No hi havia més. Després de l’èxit de l’11-S l’estratègia de veritat era fer-los un entrepà de mobilització. Ens diguin lliristes, ens diguin hiperventilats, ens diguin processistes, ens diguin llacistes o ens diguin la mare que ens va parir, la mobilització ciutadana, la desobediència civil i la resistència pacífica és l’única estratègia vàlida cap a la independència en un país com el nostre. Per què ha desaparegut del primer pla informatiu la convocatòria d’avui i s’ha substituït per una crisi de govern que el guru Junqueras diu que no és ni crisi de govern, que és la crisi d’un partit? Com diuen mar enllà: “Houston, tenim un problema!” Cada dia s’aclareix més que el problema és que el nostre estat major fa pixar de riure i que el seu és d’una eficiència brutal. Mentre mirem com ho arreglem, siguem pràctics. Quedem tots avui a les cinc de la tarda a Arc de Triomf. Cada vegada que ens compten se’ls foten els pèls de punta.

El d’ahir a l’Arc de Triomf pot ser el darrer acte unitari de l’independentisme en molt de temps. Les grans demostracions de força unitària s’han acabat per la incomoditat que vam patir molts amb tant de xiulet, tant de crits i tant de silenci fora de temps i fora de lloc. No discuteixo a ningú la llibertat d’expressió, però en exercici de la meva no puc deixar d’escriure que temo que hi haurà un abans i un després de les xiulades d’ahir a Carme Forcadell, la crema d’un ninot amb el cap d’Aragonès, a Girona, i la crema de tres cadires amb els noms dels tres partits independentistes amb escons, al davant del Parlament. Hem picat i ens han agafat a la ballesta com pinsans. Molt em temo que ens hem fotut per barret el Consell de la República. Molt em temo que tornarem als temps en què cada capelleta convocava els seus acòlits i que la ciutadania s’escampava, segons temporada, a la platja, a caçar bolets o a la neu. Xiular Forcadell està molt bé si tens ganes de xiular-la, però no és de franc. Potser la xiulàveu perquè li heu vist riells de neautonomisme, potser sí. Però, en qualsevol cas, xiular-la com es va fer ahir és banalitzar la repressió com hem banalitzat tantes coses. Ho banalitzem tot, i Espanya guanya. Parlem d’unitat, però ja hem mort les llistes unitàries i les estratègies unitàries i és molt possible que ahir ens carreguéssim les manifestacions unitàries. O ens hi posem de debò a refer-ho o ja ens tenen allà on volien.

Divendres, vista la molta fressa i poca endreça que envolta el govern, escrivia del “El que ve si Junts se’n va”. Avui escric dels que sospiren “Que bé si Junts se’n va!” Ho canten una bona colla que enviarien mariachis permanentment a la seu de Junts. Són molts i molts, aquesta és la veritat, i tenen l’ambient espès i emboirat. No parlo només d’unionistes i unionistes emmascarats que hi són per definició, com un bon culer celebra cada derrota del Madrid. La coral “Que bé si Junts se’n va!” és molt i molt més transversal que l’unionisme i l’unionisme emmascarat. Sumeu-hi primer una part (difícil precisar cap percentatge) dels socis del govern. Si us hi fixeu, veureu militants d’ERC que dibuixen un somriure a la comissura dels llavis des que Aragonès va destituir Puigneró. I als dirigents només cal que els escruteu les declaracions. Ho deixen entendre tot i semblar que diuen el contrari. Sumeu-hi després un percentatge també prou alt de cupaires, tots aquells per a qui no hi ha alliberament nacional ni res al món que justifiqui anar de bracet de la burgesia. I no us oblideu de tots aquells de Junts que ja no estaven per entrar en aquest govern. Sumeu-los-hi! I sumeu-hi aquells que tenen dipositada la confiança en la “confrontació intel·ligent” i els que estaran per sortir-ne mentre intueixin que Puigdemont està per sortir-ne. Així de gran és la coral “Que bé si Junts se’n va!”, a qui ja li quadra el “El que ve si Junts se’n va”.

Són les diferències en el que en diuen “gestió del mentrestant”, “coses que importen a la gent”, “vida de les famílies” i altres circumloquis d’aquest tipus les que tenen el govern del país com el tenim? Una mica sí, però no ens enganyem, que totes aquestes diferències sumades i quatre pessetes més no farien un duro, que diria l’àvia Neus. El que té el govern del país com el tenim, vist el que ens diuen que han negociat, és la pugna per l’hegemonia de l’independentisme de saló, retòrica i relat. Vist el “El que ve si Junts se’n va” (Voraviu de divendres) i l’amplitud de la coral “Que bé si Junts se’n va!” (Voraviu d’ahir), no he pogut estar-me de dedicar el d’avui a preguntar-me: “De què va Junts si se’n va?” Acceptem pop com animal de companyia, i donem per bona la justificació de Batet en seu parlamentària sobre això que n’han dit “radicalitat democràtica” i que algun dia ens explicaran què inclou i significa. De moment és per “radicalitat democràtica” que hem d’entendre que no es pot governar la Generalitat de Catalunya amb coalició amb algú que no compleix un acord polític sobre com acostar-nos a la independència amb més celeritat, però es pot governar en coalició amb els del 155 a la Diputació de Barcelona? I el govern de la Corpo, el CAC, la Sindicatura i els governs de totes les altes instàncies pactades amb ERC i el PSC? També se’ls aplicarà “radicalitat democràtica”? Diria que no. Diria que no és d’això “De què va Junts si se’n va?”.

No estic estupefacte com Xavier Trias perquè no tinc els motius que té ell per estar-hi, però en aquest moment hi ha una bona colla d’alcaldes i candidats a alcaldies que viuran, com ell, en l’estupefacció fins que divendres algú els comuniqui que Junts continua sent un partit de govern. Entenc com s’ha arribat aquí i entenc que la consulta s’ha de fer. Només faltaria! Em resulta incomprensible que a la vista del panorama encara hi hagi dirigents de Junts que defensin públicament la sortida del govern i que la direcció no hagi pres un acord per recomanar votar per continuar-hi. Algú dels que aposten per sortir saben a on va Junts si se’n va? Trias està estupefacte i és Trias! Com han d’estar alcaldes i candidats de poblets, pobles, viles i ciutats que hauran d’afrontar una campanya electoral amb la llosa al damunt d’haver abandonat el govern? Per a quin nou embat o per a quina nova confrontació els voleu preparats? I com s’hi va sense alcaldes, o amb alcaldes que tu mateix has esfondrat, a l’embat o a la confrontació? Si la militància diu que Junts se’n va, el de dimarts va ser el darrer Consell Executiu d’aquest govern. Pugeu-hi de peus. Dimarts vinent Aragonès ja haurà nomenat els nous. És la gran oportunitat per eixamplar la base de consellers, secretaris i directors generals d’ERC. Una gran paradoxa! Perduts tots els suports de la investidura, acapararà més poder que mai. Una jugada mestra, si és el cas!

Ahir, en la sessió de control, Aragonès estava conciliador amb els socis i aquests, amb ell. Res d’aquella superioritat moral i tècnica dels darrers dies exhibida pel mateix president, Marta Vilalta i el director espiritual a l’ombra. Res del si he de prendre decisions les prendré, ni que ERC està preparada per governar sola. Res tampoc d’aquella agror que només Batet sap encomanar i res d’aquella amenaça recargolada que es pot entendre com amenaça i just com tot el contrari si la formula el portaveu de Junts, estil l’embolic de la qüestió de confiança. El de Valls va apel·lar “a la responsabilitat i la generositat” i el de Pineda va contestar que hi havia “marge per arribar a acords”: “Vull que el govern continuï.” El plat bonic els el va trencar Laia Estrada, de la CUP, que hi veu una pantomima. Per aquí, per una pantomima, el president no hi va voler passar i va fer un rebot oratori perquè hi paressin amén. “Pantomima, no. Accepto les crítiques, però pot tenir un mínim de respecte”, va dir a la diputada. Vaig quedar distret perquè trobo la pantomima una expressió artística molt respectable, i quan fa vuit dies escrivia el Voraviu “Pantomima al cúbic” ho feia amb el màxim respecte. “És pantomima l’acord de claredat, és pantomima la moció de confiança i és pantomima el trencament del govern. O m’ho penso, que són pantomimes. Si algú va de veres llavors el problema és majúscul”, escrivia i reescric amb màxim respecte.