El voraviu

Si no ets habitual i pràctic del bosc (i encara que no siguis un pixapins de manual), és molt possible que et costi distingir la ginesta de la gatosa (també dita argelaga). Però com bé saben els iniciats, encara que de lluny el verd i el groc de les dues mates te les puguin fer confondre, a la curta distància no hi ha cap dubte. Sobretot si hi refregues o t’hi refreguen la pell. Si veies ginesta en el que t’acarona la cuixa i resulta ser argelaga, maleeixes Déu, la creu i el fuster que la feu, com deia l’àvia Neus. La coïssor de l’ortiga o la punxada del roser et poden arribar a semblar un plaer per comparació amb l’esgarrinxada de la gatosa. En política és significatiu l’estol d’argelagues que ens han venut i que s’han aposentat en el paisatge habitual com ginesta i que no es poden estar de punxar quan tenen una pell a prop, sigui fina o no. Si hi hagués establert un premi gatosa o argelaga de l’any, en Josep Borrell hi seria candidat permanent per mèrits renovats, si les bases del premi ho autoritzessin. Podríem deixar-ho dient que s’ha de ser molt mussol per llançar (des de la més alta instància de la diplomàcia) la teoria d’Europa com a jardí, voltat per una jungla que inclou la resta del món. Però no en té res, de mussol. És una gatosa, un jardí de gatoses, que representa la mar de bé aquesta Europa que el mateix dia consentia que Finlàndia, la progressista Finlàndia, nord enllà, aprovés una tanca de centenars de quilòmetres.

El cas del curt mandat de la premier britànica constata que en política es viu curat d’espants, que els temps són molt relatius i que no calia esgarrifar-se perquè el conseller Elena, en uns mesos, perdés la confiança en l’home que havia nomenat per a un model coral de comandament policial i per feminitzar el cos. La confiança ara feia fàstic i els càrrecs de confiança cessen quan cessa la confiança. Per això són càrrecs de confiança, comencem per aquí. Que com és que en uns mesos la hi ha perdut? Perquè la confiança es perd en un segon, tot i que hagis estat anys generant-la. És una bèstia de mal fermar, la confiança. L’àvia Neus sempre recordava que el millor cavall va matar el seu amo, i la confiança és el mateix. Quan es trenca, bona nit tartana. Els Mossos són terreny adobat per a la polèmica i la disputa política, ho sabem. Però entre aquells dies en què semblàrem tots posseïts bavejant virtuts del superagent Trapero i aquest conseller que diu que la política la defineixen els polítics i que si no els agrada que tanquin la porta per fora, em fa més el pes el conseller. M’hi sobren, fins i tot, les digressions sobre si “tapava la feminització”, “eren desavinences irreconciliables” o “no compartia el model coral”. Trencada la confiança, els càrrecs de confiança cessen si qui mana no és un pastanaga. Per això Estela és fora, com Puigneró, o com marxa la premier britànica. Tant li fa nou mesos com 45 dies.

Fa tres anys que dona voltes la gresca de la sedició, i durarà més que no pas aquelles piles que al conillet de vellut li duraven i duraven i duraven fins després de l’anunci següent. Ni derogació, ni reforma, ni res que s’hi assembli. Ni abans ni després del pressupost, s’hi hagi posat com s’hi hagi posat ERC. El diputat Jaume Asens és dels que més s’hi han cremat les celles, i el primer que va complir l’encàrrec sanchista d’acollonar-nos ben acollonats va ser el ministre de Justícia setmesó Juan Carlos Campos. No li faran res, a la sedició, ja ho veureu. Els va salvar una vegada i li han agafat afecte, n’estic segur. On seríem ara si el govern socialista, a través de l’advocacia de l’Estat, no hagués fet jugar la carta de la sedició? Recorden que Edmundo Bal va dimitir com a advocat de l’Estat perquè volia demanar rebel·lió i no sedició com exigia el govern? Si l’advocacia de l’Estat no hagués demanat sedició, Marchena hauria d’haver triat entre condemnar per rebel·lió (el que demanava la fiscalia i l’acusació popular) o la desobediència que demanaven alguns advocats de la defensa. Us imagineu que galdosos que correrien per Europa amb una condemna per rebel·lió? I com se n’haurien pres els cantaires de l’“A por ellos” una per desobediència? La sedició els va salvar i li estan agraïts. Va ser el capmàs que van pactar. I fan i faran fer el mec a tots els que ho vulguin negociar. I, si ho toquen, ho tocaran de tal manera que no servirà per a res.

Em corseca una pregunta. Té algun significat especial o lectura induïda el fet que 10 dies després del seu nomenament al capdavant del Departament d’Acció Exterior la consellera Meritxell Serret respongui a la periodista Gemma Nierga que li sembla que té un pressupost de 300 milions d’euros però que no li ho pot assegurar perquè fan modificacions? La Nierga, que tenia feta la feina de documentació, li diu que a ella n’hi consten 94 i la Serret riu i gira full per tornar a la lliçó apresa. L’únic escenari pressupostari que preveuen és la responsabilitat que Junts, la CUP i ECP tenen amb la ciutadania i esperen que hi votin a favor. De fet, tota l’entrevista és un rosari de contestes tòpiques i fugides d’estudi que la periodista posa en evidència una vegada i una altra. Què hi vas a fer, a l’era, si no t’has preparat mínimament per a la pols? Com pot ser que després de 10 dies la consellera no sàpiga quin pressupost té el Departament? Repeteixo. Té algun significat especial o lectura induïda? És encara el jet-lag del viatge al despatx de Llarena? És la temença que arribi la inhabilitació abans que la desjudicialització? Meritxell Serret explica que quan Aragonès li va trucar per oferir-li el càrrec no s’ho va ni pensar. Ben fet. És el que en les organitzacions militaritzades es demana als soldats, obediència cega. Però, encara que el valor se’ls suposa, s’espera que sàpiguen marcar el pas quan toca desfilada.

Em direu innocent, encantat, tòtil, mussol, somiatruites, llirista o penjat, però jo pensava que del viatge a Europa (retorn a Europa, en diuen) del president Aragonès i la consellera d ’Acció Exterior, Meritxell Serret, veuríem una fotografia a xarxes amb el president Puigdemont i els altres exiliats (com a mínim els que són a Bèlgica). Però no. Res de foto. Suposem que tampoc s’han vist en la intimitat, perquè seria molt gros que es veiessin però que ho amaguessin. Soc dels qui tenen paciència i esperança i trobo que tocava un detallet. No gaire res. Quedar per prendre cafè o una cosa així. Si el president electe va a Brussel·les, trobo que li toca anar a saludar el president i consellers exiliats. Les formes, la importància de les formes en democràcia, com han repetit gent de seny i anys del nivell de Tarradellas, Xicoy i Rigol. No calia, ja dic, ni roda de premsa ni grans abraçades. Les formes. Cuidar les formes. Una mica d’educació, si voleu. Allò de la importància de les institucions que tant invoquen quan ho necessiten! Sospito, i no tinc asseveracions dels interessats en què sustentar-ho, que a tots els fa més nosa que servei la pura i simple contemporització. Així estan les coses. Ens han venut l’excursió com el retorn a Europa després de set anys de no voler saber res del govern català. Millor que no ens vegin plegats. Ja no hi ha cap parroquià a qui li calgui la foto i li fa nosa a més d’un. Misèria i companyia, diria l’àvia Neus.

L’estrany cas del diputat Dalmases –en el qual tothom fa informes i declaracions, s’esperen propostes de resolució i no ha transcendit la versió directa de la víctima, que es manté en el seu dret al silenci– ha pujat al cel. Hauria d’haver-hi pujat, vaja, amb l’informe de Magda Oranich, que és clar i català. L’advocada no té dubtes. El diputat va fer pena, per dir-ho suau. Però el cas no ha pujat al cel malgrat l’informe Oranich perquè Dalmases, que pel que es veu viu enfilat com una carbassera, vol que el cas continuï ran de terra. Es diria que necessita que el cas continuï viu, per mort que sigui. Ara Dalmases qualifica l’informe del seu propi partit d’“irregular” i reclama als seus que “es depurin responsabilitats”. A quin món viu l’escorta vocacional de la presidenta Borràs? De veritat creu que això es pot estirar més? De veritat havien de generar un nou cas pressionant l’Oranich com ha dit que la varen pressionar? Els periodistes del FAQS, els de Nació Digital, els del grup Barnils, Magda Oranich... Això és una conspiració universal en tota regla! El món contra Dalmases! Al mateix temps ERC acusa Alonso Cuevillas, el tercer amic de la família, de tenir encallat l’informe oficial com a president de la comissió del Diputat. Un poema, vaja! Mira que pressionar Oranich! L’àvia Neus només s’ho explicaria si entre els caps pensants de tanta estratègia de comunicació hi ha més d’una carbassa vinera, que és el que em temo.

L’unionisme i l’unionisme emmascarat (civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors) han engegat una verdadera contrarevolució i diuen les paraules i usen les tècniques pròpies dels contrarevolucionaris amb una precisió que espanta. Antigues, i modernes. Totes les tàctiques de la contrarevolució. No deixen res per verd, que diria l’àvia Neus. Ignorar que la revolució encara té vida és essencial. Sobretot per aquesta contrarevolució dels somriures, que farà història com la contrarevolució més negacionista de la contemporaneïtat. Ara ens volen treure del cap que el conflicte català desperta l’interès d’algú més que hiperventilats i llacistes. Ridiculitzen fins a la paranoia que “el món ens mira”. Segons la contrarevolució, no ens mira ni ens ha mirat ningú. És la nostra paranoia, diuen, però és la seva. Tot va començar amb la negació de la mateixa revolució dels somriures i han anat avançant i prenent posicions. Vet aquí perquè ahir cap diari imprès (a banda d’El Punt Avui) duia a primera plana la declaració del Consell d’Europa sobre la legitimitat de totes les lluites pacífiques per la independència i contra totes les constitucions. És clar que parlaven de l’independentisme català, que en parlaven amb tota claredat i que la declaració deixa els contrarevolucionaris com un drap brut. Solució? Amagar-ho! Ara toca barrinar-nos els cervells amb el fet que no ens mira ningú!