Esquerra Catalana dels Treballadors

Enguany fa cinquanta anys que va fundar-se l’Esquerra Catalana dels Treballadors (ECT), el primer partit polític, a Catalunya Nord, sense dependències ni vinculacions amb cap organització francesa. Era la primera manifestació moderna del catalanisme, al nord de les Alberes, expressada en termes polítics. Annexades a França el 1659 pel Tractat dels Pirineus, fins llavors les manifestacions de catalanitat a les terres del nord havien anat associades a manifestacions culturals, lingüístiques, folklòriques, religioses fins i tot, però mai no abans a les de caràcter clarament polític, com amb l’ECT. La fundació va tenir lloc el 21 i 22 d’octubre del 1972 al castell de Pradells, a Sant Llorenç de Cerdans, al Vallespir. I, des del primer moment, l’ànima i el rostre principal va ser-ne l’advocat perpinyanès Miquel Mayol, que en fou escollit secretari general, i Joan Pere Pujol, tresorer. Altres noms destacats foren els de Pere Iu Baron, Àngels Falqués i Jaume Roure. La creació d’unes sigles polítiques era la culminació lògica d’un procés anterior en el qual havien confluït diversos factors, tant econòmics com polítics i generacionals. Les comarques del nord del país s’anaven convertint en un lloc plàcid, de temperatura amable, per a milers de jubilats procedents del nord de França, amb un clima més fred, i a partir del 1962, amb la independència d’Algèria, molts ciutadans amb passaport francès van acabar per establir-s’hi, mentre els joves catalans es veien forçats a prendre el camí de l’exili econòmic, nord enllà, a la recerca d’un lloc de feina. El retrocés patit per l’agricultura s’hi produïa al mateix temps que una crisi en el sector industrial, amb el tancament d’empreses d’àmbits tan diversos com destil·leries, conserves de fruita, mines de ferro, calçat i tèxtil. Amb el canvi demogràfic paral·lel, la llengua catalana anava reculant encara més, de manera que, progressivament, van anar articulant-se respostes organitzades.

Així, el 19 de març del 1960 naixia el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (GREC) i, set anys després, el Grup Cultural de la Joventut Catalana (GCJC), que, insatisfet amb la tasca cultural exclusiva del GREC, optava per un catalanisme progressivament més polititzat, no sols cultural. El maig del 68 a París va ser un revulsiu global que afectà també el nord i, aquell mateix mes, el cantant Reinald Dedies i Miquel Mayol s’adheriren al Grup. Com que alguns joves estudiaven a la Universitat de Montpeller, aquell catalanisme polític incipient es va veure influït, molt directament, per Robert Lafont i l’occitanisme d’esquerres, seduït en part pel PSU de M. Rocard i enfortit per una mirada de Països Catalans que el nou independentisme d’esquerres ja promovia a l’altra banda de la frontera. En el referèndum sobre la regionalització organitzat el 1969 per De Gaulle, el GCJC optà per oposar-s’hi i situar-se en contra de la futura regió Llenguadoc-Rosselló. Aquell mateix any, el GCJC esdevingué Front de la Joventut Catalana (FJC) i es dotà d’un front polític, mentre conceptes com “colonialisme interior”, primer, i “alliberament nacional dels Països Catalans”, després, començaren a circular entre els ambients més joves i combatius. El 1970, el Grup Guillem de Cabestany començava a fer els primers passos musicals, amb el cantant Pere Figueres, alhora que, com a successor del FJC, naixia també el Comitat Rossellonès d’Estudis i Animació (CREA), a semblança de l’homònim occità, que publicava la revista La Falç, difonia la consigna de lluita “No a la colonització. Resistència” i acabava els seus comunicats amb “Visquen els Països Catalans units, lliures i socialistes!”. ECT es fundava, doncs, en aquest context i amb aquests precedents el 1972 i, el març de l’any següent, ja acudia a unes eleccions legislatives en les quals obtenia uns resultats molt modestos, però amb el lligam de la defensa de la llengua i la cultura catalanes i el suport decidit al medi ambient –juntament amb mesures socials i econòmiques d’acord amb els interessos de les classes populars– aconseguí d’anar més enllà de les sigles estrictes del jove partit i, en certa manera, va anar calant en les altres forces polítiques presents al territori.

L’ECT, des de la seva fundació, va sentir-se com un agent més del moviment d’alliberament nacional dels Països Catalans, es definia com a revolucionari i considerava que la situació de Catalunya Nord era un cas clar d’opressió nacional, en la qual l’alliberament nacional era inseparable de l’emancipació social dels treballadors. Progressivament influïda pel PSAN, l’objectiu final era l’Estat Socialista dels Països Catalans, si bé com a primer pas reclamava un estatut nacional d’autonomia en el marc de l’Estat francès. Adherida a la Carta de Brest, al costat d’altres grups independentistes i revolucionaris europeus, l’ECT era contrària a la lluita armada, traduí al català el Llibre Roig de Mao Zedong, en els moments de màxima difusió d’aquesta obra, i va prendre posició contra la invasió turística, la nuclearització i l’explotació d’urani, defensà la pagesia i també sostingué la catalanització dels topònims. L’arribada de François Mitterrand a la presidència de la República coincidí amb una crisi interna que comportà l’autodissolució de l’ECT el 1981.

La revista La Falç, heretada del CREA, fou el portaveu essencial de l’organització, i és aquí on el 1971 aparegué, per primer cop, la denominació “Catalunya Nord” que s’arribarà a popularitzar fins als nostres dies, sobretot a partir del 1974 amb l’aparició del Petit llibre de Catalunya Nord. Lluita per un “Rosselló” català, de l’enginyer agrònom Llorenç Planes, el qual col·laborava en aquesta revista, de París estant, amb articles signats com a “Pere Petit”, tot i no militar a l’ECT. La Falç tingué una importància cabdal en la presa de consciència nacional al nord, introduí l’ús del català com a fet normal en l’activitat política i les seves portades d’impacte eren, de fet, veritables cartells de propaganda política. Després de la desaparició del partit, els seus membres més destacats van optar per diferents fronts de lluita, dins una concepció àmplia de la catalanitat cultural, nacional i política de Catalunya Nord amb la resta del país. Així, Miquel Mayol, que durant anys tenia la seu de l’ECT al carrer Foy, 10, de Perpinyà, a la porta del costat del seu despatx professional, sempre amatent a totes les causes reivindicatives, fou diputat al Parlament Europeu per ERC, president de La Bressola i guardonat amb el Premi Joan Blanca de la vila de Perpinyà pel seu compromís en la defensa de la cultura i la identitat catalanes, té 81 anys i viu al Capcir; Pere Iu Baron, fou un dels promotors de Ràdio Arrels, l’emissora en llengua catalana ben activa en l’actualitat, va morir el 2018, als 75 anys, al Vernet on havia nascut; M. Àngels Falqués creà les Edicions del Trabucaire per a la difusió d’obres de temàtica nord-catalana, amb centenars de títols ja publicats, rebé la Creu de Sant Jordi i el Premi Joan Blanca, té 79 anys i viu a Perpinyà; Jaume Roure, també Premi Joan Blanca, arribà a ser adjunt al batlle de Perpinyà, en representació del nou partit Unitat Catalana (UC), formació de la qual fou president, té 78 anys i viu a Perpinyà; Llorenç Planes, que presidí també UC, va morir el 2016, als 71 anys, a Sant Nazari de Rosselló. Tot el que ha passat aquests darrers cinquanta anys hauria estat ben diferent sense l’ECT. Al nord, la lluita continua. Al sud, també. I no és una lluita igual. És la mateixa.