El voraviu
Joan Vall
i Clara
jvall@lrp.cat
Més demòcrata que ‘indepe’
Hi ha una unitat de mesura unitària per a les dues condicions, Rufián?
Viure la vida entre dicotomies del tipus “abans i després”, “a sobre i a sota”, “al davant i al darrere” em posa dels nervis. Em resulta tan absurd i poca-solta com allò de fer brometa i preguntar a les criatures en les famílies tradicionals cristianes si estimen més el papa o la mama. Admiro els que, barrim-barram, no tenen cap problema a assenyalar preferències i prioritats. Ho porto a col·lació perquè Gabriel Rufián ha revelat solemnement que ell i els seus són abans demòcrates que independentistes, declaració amb la qual s’ha posat èpicament al costat de Sánchez, malgrat que la UE ha picat el clau al president espanyol per barroer. “Nosaltres no els deixarem penjats perquè som més demòcrates que independentistes.” Benaurat ell, que és capaç de discernir-ho o té un mesurador que li ho assenyala. Jo si m’hi hagués de posar no sabria ni amb quins tipus d’unitats s’han de fer els càlculs ni quines eines s’han d’usar. Va per metres, això? Per quilos? Per graus? És com el temps dels informatius? Hi ha una temperatura real i una de sensació? Com puc saber si soc més demòcrata que independentista? I quines coses faré més que d’altres si soc més independentista que demòcrata? Hi ha una mesura unitària per a les dues condicions o són unitats de mesura diferents i després s’ha de fer una conversió? S’accepta l’empat? Existeix? Puc ser tan independentista com demòcrata? O vaig de cap al Codi Penal?
El diàleg es consuma?
Ara s’aixequen de taula perquè amb eleccions ens volen muts i a la gàbia
El verb transitiu consumar té dues accepcions bàsiques. L’una és “realitzar completament una acció o un procés”, i l’altra, “donar compliment a un acte jurídic, especialment un contracte”. Per això sobta molt que una part de la taula de diàleg hagi refregat els morros a l’altra amb l’anunci sorpresa que “el diàleg s’ha consumat”. I que hagi estat just quan els altres trinaven al setè cel per un referèndum montenegrí. “Que el passin a buscar amb un llum”, diria l’àvia Neus, del futur que espera al referèndum pactat, sigui montenegrí, quebequès, escocès o a la remanguillé. Alabat sia Déu, com acabi el referèndum! El gros és que donin el diàleg per consumat. Es consuma el diàleg? En quina de les dues accepcions? Què ens diuen quan ens diuen que el diàleg entre La Moncloa i la Generalitat s’ha consumat? Ja s’ha parlat tot? Ara muts i a la gàbia? O bé ens diuen que ja han complert el contracte? I llavors, és cert que hi havia contracte i que eren vots a canvi d’indults i d’acceptar que era delicte però no per a aquelles penes? Hi havia contracte perquè el 2024 tot el generalat que no es va exiliar i que no genera conflicte europeu quedi net de ventre i pugui campar, si vol, en noves conteses electorals? No fa gens de goig, la veritat, veure que som on som. Potser sí que el tió ens cagui a tots una sima, un bastó i un cabàs de carbó. I que recuperem el safareig públic. Podrem dialogar i estalviarem energia de la rentadora.
No hi ha cop d’estat?
Ara sembla que ho rebaixen a crisi sistèmica i fins i tot crisi institucional
No us estranyi que acabi passant (com tant havia vaticinat i encertat l’àvia Neus) que dos jugaven i el tres va perdre. Els dos cops d’estat perpetrats aquest mes de desembre segons els gabinets de relat de dreta i esquerra ja han passat a crisi sistèmica i a crisi institucional. Ja veurem si arriben al replà del “lògic conflicte d’interessos”. És un funcionament semblant al dels ciclons tropicals però amb una rastellera de matisos i peculiaritats. En la política espanyola les coses no són com en la meteorologia, en què la intensitat del vent i de l’aigua canvia la denominació amb unes taules de graduació ben parametritzades que no generen cap dubte. Depressió tropical. Tempesta tropical. Huracà. Són ciclons de diferent força del vent i capacitat de mullader. Aquí no se sap mai què és el que hi ha al darrere de cada denominació ni per què en qüestió d’hores es gira com un mitjó. S’havien passat de frenada? Han pactat moderar llenguatge? En preparen alguna de nova? És la calma que presagia la nova tempesta? A hores d’ara això pot acabar de qualsevol manera. No descartin res de res, cap hipòtesi. Europa els ha renyat de debò però tots arronsen espatlles convençuts que han renyat l’altre. O, com deia l’àvia Neus, fan el boig per no pagar el metge. O els dos que juguen preparen com perdrà el tercer. Després del 23-F va ser la Lohapa. Ho recorden? Ley orgánica de harmonización del proceso autonómico. Ja veurem què inventen ara!
Escarquilla’t, Illa!
Has d’agafar imatge de responsable tant si anticipem al 2023 com al 2024
Aquest any Ernest Maragall s’ha estalviat dir que el pressupost de Barcelona era la torna del de la Generalitat. Però en la intervenció en el ple també se li ha entès tot. Se’ls ha entès tot a ell i a l’alcaldessa, que han donat la raó a Ferran Mascarell quan els retreia que el pressupost “ha estat aprovat gràcies a un vot tàctic, i no a un vot de ciutat”. Un canvi de cromos, vaja. Personalment no hi tinc res a dir, contra els canvis de cromos en política. Al contrari. El que no sé és per què hi hem de posar tanta pantomima. Quan Maragall diu que aprova pressupostos “per responsabilitat”, ho diu ben dit. I també diu ben dit quan recorda a Illa que han d’escarquillar-se. “Si vol que el pressupost de Barcelona tingui plena vigència, ara cal aprovar el de la Generalitat.” Cal aprovar el de la Generalitat, diu. No diu que cal no sé què amb les superilles, o amb la reforma de la Rambla, o amb les zones de baixes emissions, o amb la candidatura per uns Jocs d’hivern, o amb la neteja de la ciutat. “Cal aprovar el de la Generalitat”, diu Maragall. Així és que escarquilla’t, Illa. Escarquilla’t, que és Nadal i estic content. Escarquilla’t, que ja tenim un pessebre prou gran per anar sense pressupost. Escarquilla’t, que si has de fotre a la cuneta el govern dels 33 diputats ja et diran dia i hora passat festes i t’has de proporcionar imatge de responsable i col·laborador tant si anem a anticipades en algun forat del calendari del 2023 com si hi anem el 2024.
Sincerament teu, Serrat!
“No trio nomÉs una part. Et prenc com et dones. Enter i tal com ets”
Serrat és banda sonora i poètica de la
meva vida. A qui l’emprenyi té, com deia l’àvia Neus, dues feines. Emprenyar-se i desemprenyar-se. Sentir Serrat (en la retransmissió per TV3, i a Barcelona) dir que canviava de llengua perquè en castellà l’entendríem tots és una coça a l’entrecuix que em farà mal sempre més que ho recordi. Però no m’embrutiré la llengua a malparlar de Serrat. Fins aquí podríem arribar! L’estimo des de criatura. Des que els va plantar a Eurovisió. D’abans de l’exili. L’estimo des que en Santi Joan, company d’infància i adolescència, ens cantava El drapaire a la Sarfa cap a Palamós. En vinil, cinta, compacte i llista. A Serrat, pèrit agrònom que de jove va treballar com a sexador de polls, no cal veure-li el cul per esgarrifar-se i cridar que és gallina. Els que estimem Serrat de tota la vida fa tota la vida que sabem que és gall i gallina, i se’ns en fot molt que no sigui independentista. Què voleu que us hi digui? Jo sí que ho soc! Però me n’estimo molts i moltes que no ho són. “Mai és trista la veritat, el que no té és remei”, escriu el cantautor a Sinceramente tuyo. Doncs això. Sincerament teu, Serrat, per més que en el darrer concert feies prou que el crit que reclamava castellà entrés per una orella i sortís per l’altra. No calia canviar de llengua, però em mantinc (només faltaria!) sincerament teu. “No trio només una part. Et prenc com et dones. Enter i tal com ets.” Feliç jubilació dels escenaris, mestre!