De Ponts, lo Pau

Aquests dies fa seixanta-quatre anys que Lluís Serrahima escrivia l’article Ens calen cançons d’ara al qual s’ha atribuït l’arrencada simbòlica del moviment conegut com a Nova Cançó. Va sortir a la revista Germinabit, que, en qüestió de pocs mesos, havia d’esdevenir Serra d’Or, la gran revista cultural en català, feliçment d’aparició regular fins avui. Tot i que ja han passat més de sis dècades d’ençà que fou escrit, en ple franquisme, el cert és que conserva una vigència evident. Deia Serrahima: “Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres. Tothom n’ha cantades fins ara de les que podem anomenar de sempre, i d’aquestes, potser només les més conegudes; tanmateix, n’hem deixades de banda de magnífiques que corren el perill d’ésser oblidades, i potser per culpa d’una excessiva intromissió de cançons estrangeres.” Avui, la situació del català en el món de la música no és, en absolut, de normalitat, com la que tenen llengües de dimensions fins i tot amb un nombre de parlants inferior al nostre, atès que el procés de minorització lingüística no ha fet més que accelerar-se i l’idioma nacional del poble català va sent substituït, en tots els àmbits, per l’espanyol i l’anglès.

Remenant papers aquests dies nadalencs, em trobo amb un article meu a l’Avui de fa vint-i-cinc anys, titulat “Cançons perdudes”, en què gosava dir que els catalans ja no cantem, en contrast amb el molt que havíem cantat abans, sols o bé en grup, i també en comparació amb irlandesos, bascos o corsos, per exemple. El cant sense pretensions artístiques o comercials ha quedat pràcticament arraconat, a tot estirar, a la dutxa, conduint el cotxe, portant el tractor, fent els llits, pintant la porta o preparant una bona picada d’ametlles per al dinar de festa major... El cant com a expressió d’alegria personal i de serenor individual, el cantusseig com a fet espontani, em temo que ja són cosa d’ahir. I, quan realment hi ha voluntat de cantar, què cantem? Aquest és un altre problema greu, ja que és molt difícil, per no dir impossible, quan s’està en un grup d’edats diverses, trobar una cançó comuna, coneguda per les diferents generacions, i amb la qual tothom se senti còmode. I no és qüestió d’entonar un himne nacional o d’un club de futbol com a solució d’emergència. El cert és que no tenim avui cançons de grup, cançons que generin adhesió espontània i identificació segura, de caràcter intergeneracional, cançons d’aquelles que tothom sap i, doncs, que és capaç de cantar en qualsevol moment. S’ha trencat un fil de continuïtat cultural que, en altres moments de la nostra història, era d’una gran solidesa. Hem perdut les cançons d’ahir i no hem estat capaços de guanyar les d’avui. Som, doncs, un país sense cançons, sense cançons pròpies, condemnats com estem a sentir les dels altres? El nostre cançoner popular –de Catalunya, del País Valencià, de les illes Balears–, malgrat ser d’una riquesa i una bellesa extraordinàries, és avui desconegut majoritàriament per la població. I si no el transmetem a les generacions futures aviat serà, tan sols, una peça de museu per a becaris singulars d’universitats estrangeres. Les cançons de tall més reivindicatiu o polític ja tenen una colla d’anys i, als ulls de la gent més jove, reflecteixen també una realitat que ja no és la d’avui i, per tant, signifiquen ben poca cosa per a ells. El rock va aconseguir triomfar entre un públic jove, com poden fer-ho ara altres gèneres com el rap, però no és previsible que esdevingui el terreny de cançó comuna per a tothom. Ens falten, per tant, més cançons normals, més cançons per a la quotidianitat, en català. I recuperar, lògicament, un repertori tradicional propi, de tots els estils, com tenen també totes les altres cultures, malgrat que hi hagin reculat també les melodies més lligades al treball de la terra o de la mar, o bé vinculades a certs hàbits o esdeveniments que ja formen part de la història: cançons de segar, cançons de batre, etc. Ens cal fer-ne ostentació legítima, espontània, sense complexos, vergonyes, ni dubtes, com fan tots els països normals amb la seva música. I engegar la ràdio i reconèixer que ets al país que ets –i no en un altre!–, precisament per la música que hi sents, com no tens problemes a identificar que passes per França, Espanya o Itàlia, bellugant el dial i canviant d’emissora. Ens hem revoltat sentint Dylan o Joan Baez i ens hem alegrat amb els Beatles o Bob Marley en anglès, enamorat a cop de bolero en espanyol, emocionat amb Brassens o Brel en francès, entendrit amb melodies en italià, commogut amb els fados de l’Amália Rodrigues en portuguès... Potser ja ens toca, finalment, de viure la quotidianitat –l’alegria, la festa, la passió, l’emprenyament, la transgressió– també en català. I de poder-ho cantar amb la seguretat i la naturalitat pròpia de la gent que se sent ciutadana normal d’un país normal.

Pensava tot això, fa pocs dies, després d’assistir a un concert de Pau Pinós i Bergé, un xicot de 29 anys, més conegut com Lo Pau de Ponts, en relació amb el seu poble, a la Noguera, que s’ha fet conèixer amb versions satíriques de cançons mitjançant el seu canal de YouTube i les col·laboracions en un programa matinal de RAC105, peces que de seguida adquireixen una difusió enorme a les xarxes socials i en els grups de WhatsApp. És realment increïble el que es pot fer dalt d’un escenari, amb tan sols una guitarra i un ordinador, quan es dominen els diversos aspectes que configuren un espectacle de debò, al final del qual tot el públic surt content i enfila el camí de casa amb satisfacció, després d’haver xalat durant una hora ben llarga. Lo Pau de Ponts té, d’entrada, una simpatia natural que li permet connectar amb el públic amb gran facilitat i de forma quasi instantània, de manera que, ja a les primeres paraules, és capaç de generar un somriure als assistents, més encara si ho fa amb algun moviment del cos que s’esforça a accentuar amb encert. És de poble, se’n sent orgullós i ho expressa sense complexos, sabent com sap que, al capdavall, tots venim de poble per més ínfules urbanites que alguns exhibeixin; tots tenim els pares o els avis que són de poble i és a algun poble on tornem alguns cops al llarg de l’any, per continuar mantenint-hi vincles. L’ús de l’article personal masculí lo, tan propi del català occidental, el tarragoní i l’alguerès, ja indica, clarament, que aquest és un senyal seu d’identitat, característic i irrenunciable. Fa servir, a més, un lèxic ben ric, farcit de mots saborosos, esquitxat de dialectalismes, algun vulgarisme habitual en la parla normal i més d’un barbarisme, els quals no fan més que omplir de vivor el seu discurs i donar-li autenticitat. Té capacitat d’improvisació, com demostra amb les corrandes que, al so del garrotín lleidatà, va fent amb el nom o cognoms d’alguns assistents, de manera similar als cantadors de jotes de les Terres de l’Ebre. I una gràcia evident creant imatges fàcils d’identificar amb fets i personatges de la vida quotidiana, sempre aprofitant la música de cançons famoses de tots els estils, gèneres, llengües i cultures, amb la qual cosa ja compta, d’entrada, amb l’avantatge d’entonar melodies totes ben conegudes pel públic. Lo Pau de Ponts expressa una catalanitat popular, de poble i de classes populars, anima a l’ús de la llengua, denuncia els tòpics de l’Espanya rància, la duresa de les feines del camp i salpebra, amb picardia, situacions de la vida quotidiana que a tots ens són familiars, amb una naturalitat enorme. I, als vídeos, s’ajuda també amb disfresses que reforcen el contingut dels seus temes, com quan apareix vestit de qatarià parlant dels mundials de futbol. M’ha fet pensar, sovint, en aquell estil inicial que va dur l’èxit a La Trinca o a la feina que continuen fent Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries. No tinc cap dubte que a les festes majors de poble i de barri ha de funcionar molt bé, perquè el seu és el contacte directe amb públics de totes les edats, amb el qual estableix, des del primer moment, una relació de complicitat. Només així s’explica que, adolescents i jubilats, acabem tots cantant “Baixant de la font del gat”, enduts per un corrent natural que ens fa connectar amb una tradició festiva pròpia, gràcies a un personatge com Lo Pau de Ponts. Sort, doncs, més cançons i més concerts i festes majors pertot arreu!