El voraviu

Vaig quedar un pèl perplex (res de l’altre món, tampoc) per la denúncia per agressió sexual de cinc noies de les que varen tenir relacions sexoafectives amb el darrer infiltrat de qui ha donat notícia La Directa. Pagarà molt la pena estar amatent al recorregut judicial. Veurem si serà història de riure o de plorar, però serà guió de molta categoria. Ni jutges, ni policies ni govern estaven esperant la denúncia com s’esperen els bunyols, els panellets o el tortell de Reis. Imagineu com varen rebre la notícia els d’aquella comissaria gallega on reien la gràcia sobre les apetències sexuals de les manifestants independentistes? O podeu imaginar com la varen rebre aquells piolins de l’hotel del Maresme que cridaven “que nos dejen actuar, que nos dejen actuar”? No m’ha deixat, en canvi, gens perplex ni res que s’hi s’assembli que l’infiltrat de mètodes sexoafectius hagi estat destinat a una ambaixada on cobrarà una picossada que no s’ha precisat. Encara més. Estava esperant el reconeixement. És el que fan els GOI (grup objectiu identificable) que es preen de ser-ho i tenen alta l’autoestima i clara la funció. És el cas de l’aparell repressor espanyol i de tots els aparells repressors de tots els estats que al món ho són. En canvi, els GOI reprimits, com l’independentisme català, tenim més tendència al plany, a llepar ferides abans que hi siguin i a dir-nos el nom del porc entre nosaltres. Així anem! Veurem si canvia en la nova etapa política en què, diuen, entrem.

Trobo que s’ha de tenir molta vista o una sensibilitat especial o un sisè sentit, per veure viu el 52% independentista del Parlament de Catalunya. Jo el veig mort, incinerat i escampades les cendres al cap de Creus un dia de tramuntana. Sumar els percentatges dels tres grups és sumar peres, ornitorrincs i canyella en pols. Però la cosa és que el president Aragonès l’hi veu, de viu, i ho sustenta públicament. Me’n guardaré pla bé, de portar la contrària al president del pressupost més gran de la història. Precisament resulta que, el fet que finalment els pressupostos 2023 hagin tirat endavant amb el PSC i els comuns, ho hem d’entendre com un xarop vitamínic que posarà a cent el 52% independentista. És la mateixa comprensió lectora que han exhibit aquests dos mesos que acabem de passar fins que s’han empassat el gripau del quart cinturó. Dos mesos amb el PSC dient que no hi havia acord i el govern dels 33 diputats, que estava per caure, que hores o dies. Hauran estat mesos. Turull ha dit que el procediment de negociació ha estat “surrealista” i que “comença un nou cicle”. Eulàlia Reguant el troba “el més tòxic de la història”, basat en “el totxo, els cotxes, els avions, la precarietat i la ludopatia”. És la contundència que en aquest marc encara creguin que el 52% és viu el que finalment m’ha fet copsar el sentit de l’acord de claredat i l’aposta montenegrina. No volen tenir cap sorpresa ni córrer cap risc i ho apugen tres punts. Al 55%.

Càgum l’osca, Miquel! Ni en morir-te podies fer un terme mitjà? Ens manes acomiadar el dol abans de saber que estem de dol i mentre païm l’ordre tu ja estàs especejat, perquè t’has donat a la ciència. Podries haver-nos marcat una xefla a la barraca de cala Pelosa o un partit de futbol a Fortià amb esmorzar previ i dinar posterior, com els dels vuitanta del segle passat. Però, no. Res de res. Tossut i marrà a la teva, com sempre. Has volgut el dol acomiadat abans de fer-lo. Tot el que havíem de fer ja ho vàrem fer en vida. No seré pas jo qui et porti la contrària, Miquel. Quan dissabte, des del llit del Trueta, donaves la mà a l’Enric Matarrodona i ell sentia que seria la darrera vegada, ens abraçaves, a tots a qui no ens l’has pogut donar aquests darrers dies. Mentre has tingut força al cor sempre has estat per als teus amics i companys una abraçada entranyable mentre la necessitàvem, un corcó infatigable mentre se’ns havia d’esperonar i un tip de riure boig i sa quan tocava gresca. Serem molts els que, com has demanat, et farem feliç brindant amb cava, rakia, grappa o el que ens vingui de gust; des de l’alegria i no des de la pena. Ho faré, com tants divendres, fent un pop a Can Vidal, Miquel. Celebraré els divendres i els pops que vàrem fer a l’altell del primer Vidal al carrer Anselm Clavé amb tu i l’Enric. Mentre celebrem el que hem viscut saluda l’Espinàs de part de tots, que avui també ha fet cap aquí dalt.

El president de Cantàbria posa el crit al cel i reclama caps perquè ha sortit a la llum que els nous trens que havien encarregat són massa grossos o els túnels de la xarxa ferroviària són massa estrets. Ja veus! Van prendre malament les mides i, ara que se n’han adonat, diuen que comportarà un retard de tres anys en la posada en funcionament. La ministra, ahir, va fer rodar caps a Adif i a Renfe. Hi havia una certa histèria col·lectiva. S’esveren per poca cosa! Al cap i a la fi, és un pressupost que no arriba als 300 milions d’euros. La Robles amb l’estat major de l’exèrcit (per citar el GOI al complet) no s’immuta. Sap que el cas dels trens que no entrarien als túnels pels quals han de passar és una tifa punxada en un pal. Ni el pressupost rebentat és res, ni és res el temps que deixen penjada la clientela. La Robles s’ha arribat a Cartagena a escoltar que el submarí que li havien d’entregar a l’abril no saben ni si el tindran a finals d’any. I això que és un projecte del 2004 que s’havia d’acabar el 2013. El submarí que ara no saben quan entregaran i tres més havien d’estar a punt el 2013. Era un programa de 1.800 milions d’euros, que abans d’aquest darrer endarreriment ja s’havia enfilat als 4.000 milions. Heu vist que a la Robles li canviés aquella cara que l’àvia Neus en diria de gos quan fuig? Això és classe! Trens massa grans, tres anys tard i 300 milions al clatell és una broma! Un acudit, com el president Revilla!

Vista l’oferta electoral que es dibuixa i vist com han caracteritzat els candidats les seves opcions, ja no farà falta que hi hagi ningú en el galdós paper de Manuel Valls el 2019 per evitar que l’alcaldia estigui en mans independentistes. Ni l’alcaldia ni l’Ajuntament de Barcelona, triïn el que triïn els ciutadans amb dret a vot, faran feina per la independència. El procés no és mort, però a la casa gran del cap i casal ja l’han enterrat. Barcelona no serà, aquest nou mandat, municipi per la independència, en podem estar segurs. De paraula, el dia que no se’n puguin excusar, encara provaran de fer-ho veure. Però els fets seran tots de tall i factura unionista, amb alguna concessió a l’unionisme emmascarat i una forta càrrega més o menys visible de l’autonomisme més recalcitrant i l’espanyolisme més militant. El que ve ara, i no serà només a l’Ajuntament de Barcelona, és una etapa “comte duc d’Olivares bis”. Que notem l’efecte i que no els ho puguem tenir en compte. Maragall seguirà a ulls clucs l’acord de claredat, que no fixarà gaire res per als propers mandats, i que segons quins resultats donin les espanyoles, ni hi serà; i segons quins resultats donin, ni se l’esperarà. Trias va tant per la Colau que serà difícil veure si viurà més lluny de la idea independència o de les sigles del seu partit. Potser la CUP en dirà bé i tornarà a entrar a l’Ajuntament. Serà el mal menor. Serà tot el que rascarà l’independentisme. Triïs el que triïs. Una creu!

En el triple front de la batalla política del “només sí és sí” (dreta/PSOE/ UP), s’hi han palplantat de cop quatre mugrons com a artistes convidats. Dos parells de mugrons, concretament, per ser més precisos. En aquest cas hi ha paritat. Un parell són mugrons de femella i un parell són mugrons de mascle. I no són pas uns mugrons anònims, no us ho penseu. Són els de Ione Belarra i els de Santiago Abascal, dirigents de les formacions polítiques espanyoles Podemos i Vox. Els de la dirigent d’UP i ministra de Drets Socials i Agenda 2030, en una fotografia presa aquest diumenge, els ha fet virals un assessor de Vox que li criticava que anés sense sostenidors i amb un jersei ajustat. Els del dirigent de Vox els ha fet virals Pablo Iglesias en defensa de la llibertat de vestimenta de Ione Belarra en una piulada en què utilitza una foto de Santiago Abascal inflant el pit com la cuirassa d’un gladiador romà i amb un jersei també ajustat. S’hi han bolcat tots els mitjans, petits i grans, amb informació i opinió. Canal Sur va fer fins i tot un debat sobre els mugrons de la ministra, encara que posteriorment ha demanat perdó. Hi ha tanta entrega mediàtica i amb enfocament tan divers que a l’hora de posar títol he dubtat molt si era un tema de marcar mugró, de jersei ajustat o de vestir sense sostenidors. L’àvia Neus no me n’hauria donat cap, avui. “De mugrons has de fer un article?”, diria. “Vergonya, te n’hauries de donar”, hi hauria afegit.

Els espanyols han enviat a Turquia el buc més gran de l’armada, el portaaeronaus Juan Carlos I. Es fa difícil entendre que un giny que costa tant calé públic encara porti el nom d’un autèntic bandarra que fa tres anys que és fugat perquè no sabia si podria driblar bé Hisenda. Un autèntic bergant que ja té el domicili fiscal allà baix. El que pagui, si és que paga res, ho pagarà a Abu Dhabi. Hisenda som tots menys ell. Més enllà duna vergonya que ja no ve d’aquí, el Juan Carlos I és una eina considerable que pot fer feina molt decent al servei dels damnificats pels terratrèmols. Pot allotjar 1.200 persones, a més de la tripulació. Els helicòpters i les llanxes de desembarcament que tragina li permeten plantejar tot tipus d’operacions a terra i d’evacuació de ferits. L’acompanyen tres vaixells que li doblen la capacitat d’allotjament i la d’hospitalització, garanteixen l’aprovisionament de combustible i inclouen un cos de 500 infants de marina preparats per intervenir en missió a terra en qualsevol moment. Fa vergonya que aquests recursos públics que mobilitzarem per uns dies en solidaritat amb els damnificats de Turquia es gastin dia darrere dia en “defensa”. No són “exèrcits nacionals” el que necessita el segle XXI. És una força d’intervenció immediata en catàstrofes. El màxim de tecnificada i el màxim de preparada. Aquesta seria una globalització ben entesa. El model de solidaritat està caducat.