Opinió

Dietari setmanal

El voraviu

Joan Vall

i Clara

jvall@lrp.cat

Divendres. 10. FEBRER

Alcarràs és dogma de fe

Estigmatitzar la pagesia ve d’anys, és constant i si poden li obren nous fronts

Toni Romero signava dijous a El Punt Avui una columna genial, “Alcarràs és veritat”, escrita amb doble coneixement de causa. Amb el fil conductor del seu sogre i del que li va deixar dit en vida, i amb el fil conductor de la llorejada pel·lícula de Carla Simón. El sogre d’en Toni era pagès a l’Urgell. Sabia el que ens venia a sobre i veia venir el que ja hi tenim, el final de la pagesia autòctona. Durant anys s’ha desprestigiat la feina al camp, s’ha fet la competència al pagès amb tot tipus de males arts polítiques, socials i comercials i s’ha provocat la inviabilitat de l’explotació agrària familiar. De veritat de veritat, tot s’orienta a l’agricultura extensiva, l’entrada del gran capital i el control de la producció alimentària per grans corporacions. La publicitat que en els darrers anys ens fan de la filosofia del km 0, el retorn a la vida rural i la diversificació cap a energies renovables i el turisme sostenible no passa de ser això, publicitat. Propaganda, que diria l’àvia Neus. De mesures clares i contundents per aturar la desaparició del model tradicional i revertir la situació, cap. O poques. L’estigmatització del pagès és constant. No es perd oportunitat, i quan es pot s’obren nous fronts. Els pagesos són ara culpables de la contaminació dels aqüífers (amb els nitrats que han usat) i culpables de la sequera (el 80% de l’aigua que consumim la consumeix l’agricultura). Coi de pagesos! Alcarràs és més que veritat! Alcarràs és dogma de fe!

Dissabte. 11. FEBRER

Enya no para de robar

És un patró, una pauta i un sistema de vida. L’estat és multireincident

Quan crèiem que el procés anava fort perquè crèiem que la comunió entre la ciutadania i els electes era de veritat, ens atrevíem més a dir algunes coses pel seu nom. Com “Espanya ens roba”, per exemple. L’unionisme i l’unionisme emmascarat s’enfilaven per les parets cada vegada que ho sentien. Lògic. Si dius les veritats perds les amistats, deia l’àvia Neus. L’infrafinançament i la manca d’inversió crònica no tenen altre nom que robatori, i si els pica que es gratin. La situació ja existia molt abans de la mutilació de l’Estatut pel TC. Va continuar i va créixer durant els deu anys del procés. I continua en aquests temps que en diuen del retrobament i el retorn a la normalitat constitucional. I no dubtin que continuarà, continuarà i continuarà. És un patró. És una pauta. És un sistema de vida. Espanya és un multireincident que no para. Si hi ha un comú denominador en la relació entre Catalunya i Espanya els darrers vint-i-cinc anys és l’espoliació de la caixa dels catalans. I dic els darrers vint-i-cinc perquè els vint primers, després de la mort del dictador, la solidaritat i la redistribució de la riquesa entre territoris les enteníem tots i no les discutia ningú. La situació l’han tornat a remarcar aquesta setmana un grup d’economistes, associacions empresarials i cambres de comerç. Parlem de 20.000 milions anuals. La meitat del pressupost més gran de la història de la Generalitat. La meitat. Poca conya! Enya no para de robar. I no s’hi posa per poc!

Diumenge. 12. FEBRER

Mor o el maten, ‘L’Avenç’?

Som en el compte enrere. vint-i-cinc anys més i la Galàxia Gutenberg serà als museus

El setmanari satíric El Jueves ha passat a ser mensual des d’aquest mes de febrer i L’Avenç deixarà de publicar-se després del número d’abril. Podeu pujar-hi de peus –diria l’àvia Neus– que en el proper quinquenni la llargada de la llista de publicacions de paper que petaran es farà esgarrifosa per als que estimem el periodisme d’impremta i tinta. Som en el compte enrere. Vint-i-cinc anys més i la Galàxia Gutenberg serà als museus. Què i qui mor quan El Jueves passa de 52 edicions a 12? Què i qui mor quan un producte com L’Avenç deixa d’editar-se? I una prèvia més transcendent. Mor o el maten? O és com el cas de la vaqueta de Berlanga, que entre tots la varen matar i ella sola es va morir? Presagia res, la desaparició de L’Avenç, a més de la falta de competitivitat del paper com a distribuïdor de notícies enfront l’opció digital, que coneixem des de fa vint-icinc anys? Es podia evitar que s’acabi fent fonedís un sector que havia generat milers i milers de llocs de treball al periodisme, la impressió i la distribució? I també una prèvia més transcendent que si es podia evitar. Es volia evitar? Temo que no, que més aviat al contrari. Direu que no és un fenomen de casa nostra, que és tecnològic, que és global i que ha portat a un canvi d’hàbits mundial. I és cert. Però els resultats no seran òptims per a tothom. Com a poble, com a cultura i com a llengua haurà estat un bon negoci? Ens ho podíem permetre? Probablement no.

Dilluns. 13. FEBRER

La cosa dels experts

Són els empentadors professionals dels contes a la vora del foc (el relat)

Quan els contes a la vora del foc que volen que ens empassem (el relat) necessita un empenta perquè se’ls ha encallat la propagació, apareixen els experts. Els autoanomenats experts o els que així anomenen xarxes i mitjans, normalment ho són; de vegades no ho són tant i d’altres s’ho fan més que no pas ho són. Per poc que es grati, sempre es troben altres experts que poden multiplicar per deu o per cent els avantatges que ens han venut els experts inicials, si sem la que han fet curt. Però si cal, perquè la història ha sortit de mare, també es pot improvisar una sèrie d’experts que diguin just el contrari i ens adverteixin del gran perill de la bajanada que proven d’encolomar-nos. Els experts són altament versàtils i adaptables. Groucho autèntic. Tinc aquests, però si no li agraden, tinc aquests altres i aquests altres. Triï i remeni. De vegades els experts apareixen com a tals i de vegades s’especialitzen més. Recordeu els dies previs al 155? Es feien dir negociadors i mitjancers. Mai s’ha acabat de saber si era en nom d’algú o si era purpurina. Ara tampoc se’ls cridava. Han reaparegut per colar quatre quilòmetres de pista sobre el mar a un quilòmetre i mig de la costa. No té res de nou, però com que el quart cinturó ja el varen recol·locar amb el pacte de pressupostos, no us estranyeu si d’aquí a uns dies reformulen el Hard Rock. És la cosa dels experts. Empentadors professionals dels contes a la vora del foc (el relat).

Dimarts. 14. FEBRER

Ni PSOE ni TS enganyen

Rufián mereix un missatge a l’ampolla pels besnets dels meus besnets

La màxima judicatura espanyola ha agafat davantera i a la primera oportunitat que ha tingut “ho ha tornat a fer”, com assenyala avui la portada d’El Punt Avui. No ho havien formulat de manera explícita (al contrari que alguns representants de l’independentisme), però si algú tenia algun dubte sobre com ens repicarien el clau quan en tinguessin l’oportunitat, és que no ha parat atenció a entendre de quina pasta està feta l’alta magistratura espanyola. No enganyen. Ni enganyen ells ni enganya el PSOE. Que això acabaria així, el PSOE ho va dir des del primer dia, perquè el PSOE sap molt bé de quina pasta està feta l’alta judicatura espanyola. Si convé juguen al poli bo i al poli dolent, i a veure si troben mussol que els compri l’article. El més espaterrant és que ara tampoc reconeixem que ens han fet la jugada del cordill i juguem a qui la diu més grossa. Vilalta m’ha semblat la menys original, amb això de tornar a la idea del cop judicial a la democràcia. Molt vist! Ja seria el quart cop d’estat en res! Tampoc s’hi ha trencat gaire el president Aragonès. Diu que el TS es revenja de les dues correccions (indults i reforma penal) que els han fet a la sentència i ara invoca la via dels exiliats. “Europa els corregirà per tercera vegada”, diu. Trobo que el millor, de molt, és Rufián. “Hem pactat la reforma per a les generacions futures”, assegura. Tu sí que la saps llarga, amic. Posaré missatge a l’ampolla per als besnets dels meus besnets.

Dimecres. 15. FEBRER

Bestial pont del Petroli

No sé per què n’han de fer un al Prat i no arreglen el de Badalona

Egoistament parlant no m’interessa gens ni mica aquest pont del Petroli en format bèstia que volen posar al Prat. Preferiria que restauressin el de Badalona. En el meu dia a dia no necessito ni necessitaré volar fins a dotze mil quilòmetres de Barcelona sense escales, que és el que es busca amb l’invent. No ho necessito en el dia a dia i no ho tinc previst de manera extraordinària. Penso que el dia que ho necessiti tampoc trobaré cap gran inconvenient a fer escala i, segons el motiu pel qual viatgi, penso que fins i tot s’hi pot trobar gust, a fer una parada. Sigui o no parada i fonda. A banda dels egoismes personals (que ja entenc que la ciutadania no sigui tan sedentària com jo), l’alegria i convicció dels experts també generen moltes preguntes. Podran venir tants milions de viatgers més. Molt bé. Necessitem que en vinguin tants milions més? A fer què? De turistes? On els enquibirem? Qui els atendrà si no hi ha treballadors en el sector? Diuen que així ens igualem a tants hubs intercontinentals que hi ha a Europa. Molt bé, també. Però si ja n’hi ha molts a Europa, no ens hauríem de diferenciar? I per acabar, si realment hi ha d’haver connexió d’alta velocitat amb Reus i Girona el 2026 i el 2028, no podem esperar que hi sigui i veure què canvia això? A segons quina hora faries més via que del Prat a Barcelona en cotxe. O a totes hores si el servei fos prou continu. És clar que no en soc expert i volo tan poc com puc!

Dijous. 16. FEBRER

Grans èxits espanyols

Valorarem els millors a dilapidar diner públic i riure’s dels que paguem

Fa deu anys de la fallida del Castor i tres que es va decidir segellar i desmantellar. Bon moment per tornar a veure la lucidesa de tota la classe dirigent espanyola. No la del franquisme, ni la de l’inici de la Transició, que ara revisem en un exercici de “memòria històrica”, no. L’actual. La que revisa, precisament. Els fills del règim del 78, que han pres les decisions del segle XXI. El Castor és el tercer “gran èxit” que torna a l’opinió publicada el 2023. Castor, trens de Cantàbria i submarins. Cronològicament, aquest és l’ordre, però al podi, el dipòsit de gas que provocava terratrèmols ocupa clarament el segon lloc. No li falten arguments, i vist que ni els submarins han sortit encara de port, ni a la plataforma del Castor li han descargolat cap vis, ja veurem fins on arribaran les incompetències i si no hi haurà alternances en el lideratge. Que vigilin els submarins! Després de provocar el pànic com va provocar al territori amb els tremolors, i haver-nos fet rascar la melsa amb 1.750 milions d’euros d’indemnització a Florentino Pérez, ara ens costa 8 milions d’euros de manteniment cada any que triguem a desmantellar-lo. Per imports està molt per sobre del tema trens grossos per túnels petits. Per temps que fa que dura la gresca, també. Les excuses són igual de divines. No desmantellen perquè es retarda l’estudi d’impacte ambiental, però per tirar-lo endavant se’l varen passar per l’arc de triomf. 1. Submarins. 2. Castor. 3. Trens.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor