El voraviu

Hi ha un ampli consens que la taula de negociació va per llarg. La ministra Rodríguez hi insistia dijous a l’Escala. No hi ha, per tant, un lloc adequat on portar que passin el ribot a la darrera ocurrència de l’acord de claredat. És hora que el govern canviï la prioritat de les seves trobades. Les altes instàncies farien bé de personar-se a la taula de cogestió del conill i farien bé de crear una taula de cogestió del senglar i, si és el cas, fusionar-les. Han dit els tècnics que per restaurar un cert equilibri lògic de les dues espècies al territori s’han de pelar 6.700 senglars a les Gavarres i Rocacorba. Als camps de Lleida s’hi han de matar 285.000 conills. És una mortaldat considerable i no es farà pas així com així. Cada any que passa sense que aturin les plagues, el problema es multiplica. No hi ha depredador competent i els danys a l’agricultura, el trànsit rodat i les persones augmenta exponencialment. L’àvia Neus ja en parlava, de criar com els conills, i ara ja hi crien els senglars. S’explicava l’acudit d’un pastor a qui li passava el tren prop dels prats on pasturava el ramat i que li espantava les ovelles. La feinada era seva, després de passar el tren, per recollir-les. Un dia que va baixar a la ciutat i en un aparador va veure voltar un tren elèctric, va entrar i el va capolar a cops de garrot. “O se’ls atura de petits, o de grans no et deixen viure”, va justificar. És el moment de la taula del conill i el senglar, un gran substitut de la taula de negociació.

L’àvia Neus no parlava de la gent de bé per la qual Feijóo es mou aquests dies, de la qual mira de protegir els interessos i que prova de mantenir lluny de les urpes de Sánchez, que s’especialitza (segons la visió Feijóo) a tocar els oremus a la gent de bé. No sé si estem sota la mantellina protectora que estén el líder popular. Som gent de bé, vostè i jo? On s’expedeixen i qui les expedeix, les certificacions? A la cartera no hi porto carnet acreditatiu ni mai me l’han enviat. L’àvia Neus se’n fotia sovint, de la gent de casa bona. Ho deia en castellà: gente bien! Com si fos la productora teatral del sainet de Rusiñol. La preposició, el de, no l’hi posava mai. I en català n’acostumava a dir més aviat els de l’olla. No en vàrem parlar mai a fons, però les tonalitats que usava i modulava ja donaven a entendre que la gente bien (els de l’olla) no era, necessàriament, gent de bé. Parlava d’alguna gent de bé que li constava que hi havia entre els de l’olla, però mai va donar a entendre que tots els de l’olla fossin gent de bé, com sembla reivindicar el líder popular. Ja es veu que Feijóo tira pel camí del mig i simplifica. D’una banda, la gent de bé de la qual s’erigeix paladí, i de l’altra, la que s’alineï amb Sánchez, que serà, inevitablement, xusma, xurma o gentussa. Digueu-ne com més ràbia us faci. Busqueu, això sí, la bona gent que tant hi ha entre la gente bien, la gent de bé i els que som gentussa. Amb bona gent sempre vas millor.

Del 5 de setembre del 2002 (dia del que se’n va dir “casament de la tercera infanta”) al 25 de febrer del 2023 (dissabte passat) hi van més de vint anys. Ha plogut, que diria l’àvia Neus. José María Aznar ja no és el primer ministre de l’Estat espanyol (n’hem patit tres més). Encara que fa calés llargs entre el que li paguem per expresident, les conferències que dona, les comissions dels llibres que ha escrit i l’assessorament a empreses que el tenen contractat; no va tenir el que s’havia de tenir per repetir un espectacle d’ostentació com el del casament de la seva filla, Ana, i Alejandro Agag a la basílica de San Lorenzo de El Escorial. Mil cent convidats que, com s’ha demostrat, eren realment allò que el meu amic Enric Matarrodona havia descrit una vegada com “la flor, la nata i la melmelada”. És clar que el casament de la pubilla és el casament de la pubilla, i fer 70 anys té un aire molt menor per aire que li volgués donar. Varen ser dos-cents a sopar i els va reunir al Teatro Real de Madrid. Ja està bé per celebrar que has entrat al club dels septuagenaris! Què oferirà la vida als dos-cents del Teatro Real? Superaran els èxits dels mil cent d’El Escorial? Un rei fugat (Joan Carles I), el cap d’una trama de corrupció (Correa), el capitost a València (El Bigotes), un vicepresident empresonat (Rato), una ministra de Sanitat corrupta (Mato), un banquer suïcida (Blesa), un tresorer de caixa doble (Bárcenas). El llistó és alt! El temps ho dirà!

Aquesta setmana passada a Badalona no es va poder presentar un llibre i a Barcelona no es va poder fer un acte preelectoral. Així estan els temps per a la llibertat d’expressió! Potser és allò que deia l’àvia Neus, que el que va amb un coix al cap d’un any en són dos, no ho sé, però sí que sé que això és el que cada dia caracteritza més les esquerres d’aquest país, sobretot quan s’acosten al poder. Fa venir plorera, si has cregut i creus en una sèrie de valors menuts però eficients com el diàleg, la tolerància i el respecte. Les esquerres d’avui, molt jovent de les esquerres d’avui, són dogmàtiques, són estalinistes, són intolerants i són homogeneïtzadores del pensament cap allò que s’ha entronitzat com a políticament correcte. Com un calc del que les dretes més perfeccionistes han estat tota la vida! És cert que Eva Parera i l’esbart dansaire de Valents és una burda i mala còpia de l’Arrimadas més esverada i més tòtila, però deixeu-la que vagi davant de Can Vies i que s’hi pengin amb la corda que vulguin. Contraprogramar-los i fer-los callar? Què és això? I les pressions i comunicats perquè no es presenti un llibre? De qui ho hem après, gent d’ERC, En Comú Podem i la CUP? Qui ens ho ha ensenyat? I el que encara és més fotut: ha passat una setmana i no veig gaire ningú a l’opinió publicada que es posi les mans al cap. Com si treure la paraula i fer callar la boca ja ens estigués bé si és a segons qui, si és als que no són dels nostres.

De veritat és necessari, convenient, pràctic i útil que en llocs com el Mobile hi vagi cada any tota la llocarada en pes, que diria l’àvia Neus? De veritat cal besamans i sopar de gala per engegar el suposat congrés de la modernitat? No resulta ranci tant protocol i tanta concentració d’autoritat per metre quadrat? No hi ha feina més productiva i eficient en què tal legió de capgrossos inverteixin el seu temps que anar a fer-se la gara-gara en un esdeveniment com aquest? No fa riure que s’asseguin l’un al davant de l’altre a sopar però que no se saludin a l’arribada? No és l’hora de deixar de banda una parafernàlia que recorda més les arribades sota pal·li de les autoritats franquistes que la sobrietat que haurien de mostrar en ple segle XXI? No toca posar punt final al delit exhibicionista dels que estan investits d’algun poder per la ciutadania? Per què no estalviem el cost que tingui per a la caixa pública tant moviment de senyors i senyores, secretaris i secretàries, xofers i xoferes, guardaespatlles i caps de premsa? No conciliarien tots ells molt més bé la vida laboral i familiar si la representació institucional la fes un en nom de tots? I el medi ambient, que ara està molt de moda..., no en diria bé el medi ambient que es restringissin desplaçaments i que la llocarada es quedés a la feina? I en el cas concret del Mobile, no seria molt més apropiat inaugurar-lo cadascú des de casa per teleconferència? No recomanen el teletreball?

Qui us entengui que us compri, diria l’àvia Neus, en sentir el govern disculpar-se pel cas del suïcidi de Sallent. Vuit dies veient l’autoritat fer la somera una vegada i una altra i va la portaveu i demana perdó en nom del govern en ple. El govern en ple no en té cap culpa i no ha de demanar perdó, a menys que torni a ser una maniobra de distracció de caps de premsa, gabinet i altres proveïdors de disfresses. A algun departament com el d’Interior fins i tot se l’ha de felicitar des del minut 1, quan anava dient que sí, que era un cas d’assetjament, i Ensenyament feia l’espavilat no sabem si de bracet de l’Ajuntament o arrossegant-lo. Aquí s’han gronxat bàsicament dues instàncies. El Departament d’Educació i l’Oficina d’Estratègia i de Comunicació del President i del Govern. No cal socialitzar responsabilitats. Els que han fet el préssec tenen nom i cognoms. Josep González Cambray i Sergi Sabrià Benito. A més, no és perdó el que han de demanar. O no només han de demanar perdó. Han d’explicar tres qüestions. 1. Com és que als centres costa tant de detectar la desesperació d’uns adolescents, els problemes dels quals eren coneguts perquè se’ls atenia a serveis socials? 2. Per què abans d’obrir la boca sobre el que ha passat no es coordinen amb els Mossos? 3. I com és que el cas de la Ràpita, que passa el dia abans que el de Sallent, el sabem quatre dies després quan el pare el penja a les xarxes? Un despropòsit, però no de tot el govern.

Treuen foc pels queixals. Tots sense excepció. Treu foc el govern i treu foc l’oposició. Treu foc l’esquerra i treu foc la dreta. Han col·lapsat. Cap d’ells és capaç de dir-se la gran veritat: és la globalització, estúpid! És el que vàreu fer a l’engròs a Catalunya a cop de trucada reial. És el que busca Ayuso amb dúmping fiscal. És el que cada any fan milers d’empreses que migren d’un lloc a l’altre i de l’altre a l’un passant pel de més enllà. Tenen raons econòmiques. Milloren els estats comptables. Hi ha deslocalitzacions fiscals, laborals, financeres, comercials, patriòtiques, d’accés a matèries primeres, de proximitat als mercats de consum i dotzenes de raons més. Per què s’esveren? Se’ls veu el llautó, que deia l’àvia Neus. Diuen de tot i fan pena. I algunes de les coses que diuen les haurien d’explicar millor perquè fan pudor. Què volen dir quan diuen que Ferrovial li deu tot a Espanya? Què volen dir quan diuen que Ferrovial no pot fer això amb tot el que li ha donat Espanya? Què li ha donat Espanya? O què li ha deixat de donar com crida Ayuso perquè ara, desagraïts, marxin? Ferrovial ha estat present, operativa i activa en processos “mafiosos” que la competència ha detectat i multat en els darrers anys. La darrera, aquest mes de juliol. “Durant més de vint-i-cinc anys (vint-i-cinc anys!) les sis primeres constructores de l’Estat han estat alterant el procés competitiu en les licitacions de construccions d’infraestructures.” Quina pena, que se’n vagin!