REBUTGEM L’HERÈNCIA NEGRERA

El racisme és evident a Catalunya. Es manifesta en identificacions per perfil racial fetes pels Mossos d’Esquadra, en atacs a centres que acullen menors no acompanyats o en dificultats per llogar un pis quan no s’és blanc.

Erradicar el racisme implica entendre’n les causes. El documental Negrers. La Catalunya esclavista, emès al Sense ficció, va en aquesta línia. Com va escriure la política afrocatalana Basha Changuerra, el documental tenia un to efectista destinat a avergonyir l’espectador blanc. Això va fer que, tal com va detallar Quim Gonter, caigués en imprecisions a l’hora de radiografiar la cultura i l’economia esclavista a Catalunya, tot transmetent la imatge que era tan o més gran que la de l’imperi britànic o els Estats Units. El moviment contrari a l’esclavisme hi apareixia de forma anecdòtica, tot i que, segons Carles Herèdia, els primers moviments independentistes n’eren contraris.

Malgrat això, cal que els mitjans parlin d’herència colonial. Les reaccions al documental dels negrers mostren que molts catalans blancs encara són contraris a fer-ho. En el cas dels independentistes, l’aversió es justificava amb la idea que els negrers eren una elit que simpatitzava amb el poder espanyol. Els mateixos que ho defensaven rebutjaven qualsevol proposta de retirar els homenatges a negrers i indians presents en la cultura popular, com ara figures de gegants, fires i rutes temàtiques o lletres d’havaneres. Així doncs, mentre els negrers són espanyolitzats, la seva herència econòmica, social i cultural és catalanitzada perquè va beneficiar el país.

Més enllà del racisme, una part de la resistència a parlar sobre el passat colonial ve de la instrumentalització que n’ha fet l’espanyolisme. D’una banda, ha utilitzat la figura dels catalans esclavistes per alimentar la catalanofòbia, en fomentar un relat de l’imperialisme espanyol a Abya Yala (el que els colonitzadors europeus van batejar com a Amèrica) com una trobada entre cultures on els catalans eren els responsables de la xacra de l’esclavisme. Això no ens pot frenar de fer una revisió crítica de la història esclavista, de la mateixa manera que el fet que l’acadèmia i els mitjans de la resta d’Europa hagin retratat l’imperi espanyol com a més bàrbar que els civilitzats imperis britànic o francès (la leyenda negra) no justifica la banalització del colonialisme feta per l’espanyolisme mediàtic i acadèmic. D’altra banda, la implicació catalana en el colonialisme espanyol ha servit per negar a Catalunya la condició de nació oprimida. Salvant totes les distàncies, que algunes poblacions indígenes dels Estats Units fossin propietàries d’esclaus negres no nega ni el genocidi que van patir en mans dels colonitzadors europeus ni tampoc la seva situació actual d’exclusió social. Amb el cas català passa el mateix.

Les obres de Javier García Fernández, investigador de la Universitat de Granada, i de José Romero Losacco, historiador del Centre Nacional d’Història de Veneçuela, mostren com l’imperialisme espanyol és el resultat d’un entramat de dominacions de diferents grups humans, tant dins del continent europeu com a ultramar: l’expulsió de jueus i musulmans; la dominació dels pobles català, basc o gallec; les colònies a Àfrica, Àsia i Abya Yala. Cada opressió tenia trets propis, fet que portava que ser oprimit en un àmbit no eximís d’exercir opressió en un altre. Tanmateix, l’espanyolisme també utilitzava tècniques similars per dominar, com ara l’eliminació de llengües i cultures. És per tot això que Losacco qualifica Catalunya com a semicolònia, un territori dependent a la perifèria de l’imperi. Fins ara, molts dels qui s’han atrevit a pensar Catalunya com a nació que s’ha beneficiat d’algunes de les prestacions que li oferia l’imperi que l’oprimia són pensadors llatinoamericans, com Losacco mateix o Ramón Grosfoguel. És hora que també ho fem els catalans. Perquè els catalans no blancs pateixen racisme, i perquè tot relat que no fem nosaltres sobre el racisme i el colonialisme serà fet contra nosaltres.