Dietari setmanal
El voraviu
Joan Vall
i Clara
jvall@lrp.cat
Feina feta, consell dat
Míchel i Quique Cárcel han petat totes les costures del Girona a la jornada 31
Sapigueu, els que no sou consumidors de la primera divisió del futbol espanyol, que demà es jugarà la jornada 32 de les 38 que es disputaran en l’actual campionat de lliga. Vol dir que els equips han tingut la possibilitat fins ara de sumar 93 punts i que encara en poden sumar 21 més si guanyen els set partits que queden. Ara que coneixeu el marc general, anoteu-vos que els de Girona i del Girona hi arribem amb totes les costures petades de fa dies. Visca en Quique Cárcel i visca en Míchel! No us penseu pas que el pòquer de gols que Taty va fer als del Madrid ha estat casualitat baixada del cel. El 4-2 de la darrera jornada als de Florentino i el desquadrament de Vinícius (“tonto” li cridàvem, no “mono”) és el punt i a part a una obra col·lectiva que dura fa setmanes. Seguir els de Montilivi aquest any és lluny de l’ensopiment i/o la desesperació dels altres equips catalans de primera. És cert que els culers ens van fotre els tres punts aquí, a casa, però hem empatat al Camp Nou, a Cornellà i al Bernabéu. I als periquitos també els vàrem plomar, aquí. Ara ells són en zona de descens i a quatre punts de la permanència i nosaltres estem desens en la classificació i amb possibilitats objectives d’aconseguir batre el nostre propi rècord de punts en la categoria, els 51 de la primera temporada en l’elit del futbol (2017/18), quan vàrem quedar desens. Ja veurem com acabarem, però com diria l’àvia Neus, feina feta, consell dat.
Perquè ho sapigueu
Teletreballem i editem el diari des de 54 localitats de 14 comarques diferents
A finals dels noranta i començaments de segle, quan la realitat del subsector dels diaris impresos començava a canviar a marxes forçades, El Punt havia arribat a tenir oberts vint-i-dos centres de treball arreu dels Països Catalans i set edicions diàries (Girona, Barcelonès Nord, Maresme, Camp, Ebre, Penedès i Vallès). A les cròniques periodístiques érem “el diari editat a Girona”. Quan el març del 2020 el coronavirus va enviar tothom cap a casa, El Punt Avui ja tenia quasi el 50% del personal fent teletreball. Dels vint-i-dos locals en quedava un d’obert i el diari es distribuïa a tot el Principat. A les cròniques continuàvem com “el diari editat a Girona”. Després del coronavirus els que editem El Punt Avui hem optat per continuar teletreballant. Més del 90% ho fem la majoria dels dies. Hem estrenat una nova seu, molt més petita que l’anterior, al número 13 del carrer Falgàs de Girona. Ni tots els que viuen a Girona ciutat hi acudeixen per sistema. La majoria de dies són vuit o deu, a tot estirar. Les cròniques ens continuen citant com “el diari editat a Girona”. El Punt Avui i aquesta revista que esteu llegint (en paper o en la versió digital) l’editem des de tot Catalunya els cent cinquanta-sis professionals que formem la plantilla. La majoria des de casa nostra. Algun des d’un despatx compartit. Ho fem des de 55 localitats situades en 14 comarques. No és per res. Només perquè ho sapigueu. Des de Girona, sí, i des de 54 localitats més. Seguim!
TV3 baixa un graó
En el cas Verge del Rocío no té la mala llet censora exhibida amb Manel Vidal
La direcció de TV3 i la presidència de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió s’han mostrat forts i ferms davant l’allau de crítiques, denúncies i pressions que han rebut pel gag de la Verge del Rocío. No varen emprendre cap acció ni contra l’actriu, ni contra els guionistes, ni contra els presentadors, ni contra la productora, ni contra els fusters i electricistes del plató. Ben al contrari. Els han defensat tots ells en nom de la llibertat d’expressió des del primer moment, i la defensa és tan decidida que ara es neguen a retirar el vídeo de TV3 a la Carta i dels arxius de TV3, com reclamen formalment i parlamentàriament la federació d’ofesos. S’entén, doncs, que per més cacauet que hagin organitzat i organitzin els protectors de la sagrada custòdia, aquesta vegada “no s’han traspassat els límits”, a parer dels dirigents de la televisió pública. Tot just han passat noranta dies del cas de Manel Vidal a Zona Franca, i es constata que la fúria censora es calma una miqueta. TV3 ha abaixat un graó la mala llet. Els que militem en la convicció que els fets són sagrats i les opinions, lliures, ens en felicitem. A Vidal el varen fer cessar perquè “havia traspassat els límits”, i va ser la mateixa direcció qui en va exhibir públicament el cap i es va vantar de la decisió. A còpia de posar a batre tots els elements d’un cas i l’altre potser un dia arribarem a entendre els límits. Mentrestant, festejarem que TV3 hagi abaixat un graó la mala llet.
D’esquitllentes al final
S’excusa que són municipals i no parla d’independència ni l’independentisme
Escrivia Jordi Grau diumenge, en la seva mirada sobre la vida social de la ciutat de Girona, que havia assistit a una tertúlia aperitiu de precampanya i que la paraula independència només havia sortit un cop, i al final. Tres formacions independentistes assegudes a debatre amb el PSC per parlar del futur de la ciutat entre quatre rius, i la paraula troncal durant tants anys surt només d’esquitllentes al final. “Som independentistes i independents”, va dir un candidat, com si hagués recordat que hi va haver un temps en què d’això se’n fotia un bon tros a l’olla, que deia l’àvia Neus. Però ara és on som, senyors i senyores! La independència, d’esquitllentes i al final. Durant cinc anys només n’han parlat i a partir d’ara, per poc que puguin, ni en parlaran. Entre la classe política ja només és referencial la independència per als hiperventilats de l’unionisme, que mai faran prou amb tot el que ja han arramblat cap a casa. No pateixen sequera perquè els ha anat bé com l’aigua als sembrats l’evolució que han fet fer al procés els dirigents de partits independentistes. Cada dia neix de les essències de l’unionisme un grupuscle nou i furga en l’ensenyament, els jutjats, la llengua, la història o en la projecció exterior. Diran que aquesta és una campanya municipal en què s’han de centrar en el municipi. Donen per mort i enterrat el municipi com eix troncal del procés i no toca ni un record (en el cas de Girona) per l’exalcalde exiliat a Waterloo.
Qui mira Barça TV?
La TDT és un fracàs i una ruïna. Planificada amb les natges, ha anat de mal en pitjor
O hi ha un miracle de la ciència d’aquells que de tant en tant es produeixen en el món de la comunicació o el 30 de juny Barça TV fondrà a negre. El club ho ha anunciat oficialment, i és que Laporta necessita tanta i tanta pasta perquè rodin els engranatges que tot el que es pugui gratar és rellevant. També els 10 o 15 milions que s’estalvia si es tanca la TDT del club. Molt cardat ha d’estar el panorama quan dos anys després de la plorada pública de Messi, que marxava perquè no se’l podia pagar, ara la gran solució sigui que el recuperin i que l’argentí es converteixi en la “palanca” a activar per a la temporada 2023/24. “Palanca”! Les recorden de l’any passat? Doncs Messi, que era un passiu, ara és “palanca”! Per què? Perquè ha guanyat un mundial? Ara que és dos anys més vell i que no ha aconseguit cap objectiu amb el PSG, tenir Messi et revalora el muntatge i la seva contractació s’abarateix? No hi ha cap col·lecció d’americanes de colors per àmplia i de Colúmbia que sigui que ho faci entendre. Potser no importa. No és només l’economia del club el que mata Barça TV. La mata l’audiència, és clar. Es mor perquè no la mira ningú. Es parla d’un 0,1 de share, que seria una desena part de l’actual 8TV (que quan multiplicava per quatre l’audiència d’ara, en temps de Godó, s’hi va deixar 100 milions d’euros). LaTDT és un fracàs i una ruïna perquè al seu moment es va planificar amb les natges i ha anat de mal en pitjor.
Ves que no sigui a Abacus!
Ja cau la cara de vergonya amb l’escut social i l’organització d’oposicions
No he combregat amb la via de la contemplació cap a la independència. No crec en l’estratègia de l’ibuprofèn que varen pactar i entomar, convençuts que s’havia de desinflamar i que es desinflamaria. No m’he cregut que eixamplarien base amb un govern efectiu en el mentrestant. Vistes les altes capacitats de gestió exhibides els darrers dies, dubto molt que l’eficiència independentista decanti cap a la causa ni l’unionista més predisposat i amb antecedents reconeguts. Els suggerim acudits. Fixeu-vos amb el títol de Libertad Digital: “La Generalitat que va organitzar el referèndum colpista no aconsegueix organitzar unes simples oposicions.” Fot tant que tanta incompetència sigui veritat! No cal que posem al cabàs ni el nou episodi de les Rodalies que no ens traspassen els que mantenim en el govern. Ni cal que hi posem la sequera, que ja arruïna una mica més la pagesia. Tornem a acceptar pop com a animal de companyia i convinguem que Rodalies és problema de Madrid i la sequera ho és de molts governs que han mirat ploure. La cara de vergonya ja cau prou i de sobres amb el caos de les oposicions i els 100 euros de material escolar de l’escut social que el mateix president va anunciar al setembre en seu parlamentària. Ara acaben d’improvisar que els enviaran amb un val a les cases, diuen que ja han demanat les adreces als col·legis i que han de mirar on es podrà bescanviar. Ves que no sigui a l’Abacus!
Llamp que els mati!
Van tan sobrats que menteixen sense pensar que és fàcil enxampar-los
Trieu amb quina de les dues versions que usava l’àvia Neus preferiu dir-ho o quina us quadra més. “Mal llamp la mati!” o “Llamp que la mati!”, a l’exalcaldessa de Gavà ara ministra de Transports del govern més progressista de la història, i també al seu segon, en Xavier Flores, secretari general d’Infraestructures. No us poseu cap pedra al fetge. De fet, és el que ells pensen dels 130.000 usuaris de Renfe que durant quatre setmanes veuran alterat el seu dia a dia pel que ara la ministra qualifica com “una polèmica generada artificiosament”. Que mal llamp els mati! O llamp que els mati! La cosa no té perdó de Déu, ni dels homes ni dels elements! Va ser Xavier Flores qui, per explicar la que feia la incidència greu número quatre-cents i escaig en el darrer any, va lluir-se en l’art del que els castellans en diuen “mentir como un bellaco” i que la RAE defineix com “explicar grans mentides, de manera covarda i astuta, i sense avergonyir-se de fer-ho”. Van tan sobrats que no van ni pensar que la mentida era científicament demostrable, i ara caminen, amb tot el desvergonyiment del món, cap al “fet fortuït”. Ja no parlen d’un llamp, però juren i perjuren que amb el que no té a veure és amb la desídia ni l’abandonament del servei. “No és un problema de falta d’inversió.” Ah, no, rates sàvies? El que és segur és que no va ser un llamp. No en va caure cap a Gavà, ni en va caure cap al Baix Llobregat. Plegueu d’un cop, mentiders!