El poder de l’art

Aquests dies, veient els cartells de campanya, no he pogut evitar pensar en els dazibaos, una eina molt poderosa que va servir als xinesos per revoltar-se, ara fa més de cinquanta anys. El 25 de maig del 1966 va aparèixer el primer dazibao a la Universitat de Pequín, considerat el primer pòster de propaganda política: l’art al servei del poble. Literalment, el terme dazibao es refereix a un tipus de periòdic manuscrit que fa servir grans caràcters. Eren uns grans cartells murals, enganxats a la paret, a través dels quals es comminava la població a aixecar-se. Mao Tse-tung en va fer un ús extraordinari i es van estendre per tot el país. Encara ara, sobretot a la Xina i a Corea del Sud, es fan servir aquests cartells murals per enviar missatges contraris al govern, però són ràpidament esborrats o despenjats. Antigament, els ciutadans descontents escrivien o imprimien rètols per criticar el govern dels magistrats imperials, s’enganxaven a les parets cèntriques de les grans ciutats perquè tothom els pogués llegir i el poble es reunia al voltant dels cartells per comentar-los i treure’n les seves pròpies conclusions. Els pòsters transmetien idees i consignes, sàtires i crítiques, però també assenyalaven amb noms i cognoms conductes corruptes i comportaments denunciables. Eren una eina de canvi polític i social important que els corresponsals dels principals mitjans d’arreu del món s’havien d’aturar a llegir i aprendre a interpretar si volien entendre la realitat xinesa canviant. Un instrument que també va suposar un suport imprescindible per a l’aprenentatge del poble. Diverses generacions de xinesos reconeixen que van començar a aprendre a escriure i a llegir fent aquests pòsters o recitant el contingut dels dazibaos. És per aquest esperit amb ganes de subvertir, crític, revolucionari, pertorbador, que el dazibao s’ha anat utilitzant per criticar el poder establert. A la Xina de Xi Jinping han sorgit veus dissidents que malgrat les noves tecnologies han tornat a les velles eines de propaganda política per fer arribar la seva veu crítica al poble precisament a través d’aquests murals. Per desgràcia, han estat ràpidament esborrats, silenciats. El poder polític sempre ha temut el poder de l’art.