El voraviu
Joan Vall
i Clara
jvall@lrp.cat
Pere, Pedro i el geni Oriol
Aragonès aposta per l’estabilitat i Junqueras és el més enfadat d’ERC
De moment, en Pere (Aragonès, el president català) s’ho juga al mateix pal que s’ho jugava en Pedro (Sánchez, el president espanyol) abans del castanyot en les municipals i les autonòmiques. En Pere està a favor de l’estabilitat, com ho estava Sánchez, i assegura solemnement que esgotarà la legislatura. Res d’eleccions fins al 2025. Hi insistia dijous en la 34a trobada empresarial al Pirineu. Veurem si ho manté el 24 de juliol, un cop se sàpiga el nivell del castanyot del dia 23 i un cop sapiguem si en Rufián per eixamplar la base ha de parlar gaèlic, mandinga o amazic, a més de català i castellà. El president admet que la situació de minoria parlamentària l’obliga a guanyar-se l’estabilitat “cada dia amb acords”, i està segur que ho farà fins al 2025. El 23 de juliol el veu com una oportunitat i l’aprofitarà “sigui quin sigui el resultat” per garantir l’estabilitat parlamentària. Jo diria que és una catxa. Ningú li ha dit, a aquest home, que ser 33 de 135 i caure de primera a tercera força no genera cap sensació d’estabilitat ni aquí ni a Groenlàndia, per lletanies que passis, predicots que llancis i sermons que repeteixis? Però cap reacció als resultats de les municipals es farà estranya un cop escoltat el genial estratega en l’entrevista amb en Grasset. Ell és el més enfadat d’ERC. La sublimació de l’absurd, del cinisme i de l’eixamplament invers de la base arriba amb Junqueras en directe al 324. El més enfadat d’ERC! Es fa estrany, però potser no sap amb qui emprenyar-se!
Nacho Martín ‘la Moma’
Un altre que es garanteix el futur gràcies a obtenir un estrepitós fracàs
Són joves i a primer cop d’ull semblen trempats i un bon partit, que deia l’àvia Neus. Han aconseguit més d’un títol en més d’una universitat i els han completat amb màsters i altres herbes mentre preparen doctorats. És a dir, que tenen estudis, i que els acompanyen de molta xerrameca i molt de morro. Vet aquí els seus poders, uns poders que més d’hora que tard acabaran venent al millor postor. Durant un temps viuen als límits que alguns creuen difusos entre el periodisme (normalment com a tertulians), la politologia (com a articulistes i conferenciants), l’ensenyament (en acadèmies i universitats privades) i les institucions (amb càrrecs ben pagats que no exigeixin confrontació electoral directa i personalitzada). De seguida que poden es professionalitzen en la política institucional, que és la que els brinda millor zona de confort de tots els àmbits en què han après a prosperar. Si ho juguen bé, estan al lloc oportú en el moment adequat i, com que tenen estómac, es garanteixen viure de la moma. Fins i tot si són protagonistes d’estrepitosos fracassos. Només han de fer el que en homenatge a l’actualitat de la setmana en direm un Nacho Martín Blanco, i a qui podem rebatejar com a Nacho Martín la Moma. Ha transvasat d’un dia per l’altre de portaveu de Cs al Parlament a futur candidat al Congrés pel PP. Des de la discrepància, tots els respectes per a un pencaire com García Albiol i tots els fàstics per als Nacho Martín la Moma.
L’esquerra fantàstica
Pablo Iglesias, que es va iniciar petant tertúlies, ho petarà amb sèrie a Netflix
De l’esquerra en vaig perdre el domini i el control periodístic quan el PSUC i el PCC varen començar els processos de “reunificació” i les crides a la unitat, que és com en diuen a l’esquerra del PSC d’engrunar-se, engrunar-se i engrunar-se. Entre els amics que tenia als dos llocs, algun que tenia al PT (Partit del Treball), algun a BR (Bandera Roja) i algun a la LCR (Lliga Comunista Revolucionària), no vaig parar boig perquè vaig decidir analfabetitzar-me més enllà de la façana amb què aconseguissin entrar en el ventall parlamentari. Ara tinc molt clar que ja s’ho faran, ells i les seves guerres intestines. Jo menjo crispetes. No és fantàstic que mentre duien a segellar l’acord de coalició ja se’l fotessin pel cap? No és fantàstic que el voluntàriament retirat Iglesias carregui contra Díaz, a qui va nomenar a dit per substituir-lo? No és fantàstic que l’acusi de ser “l’executora final d’una violenta campanya orquestrada des dels més sinistres aparells de la dreta”? No és fantàstic que la campanya que denuncia l’exvicepresident sigui arraconar de la vida política la ministra Irene Montero, que li és parella sentimental i mare dels seus tres fills? S’entén la situació extrema. Tenint tots els ous a la mateixa cistella, els ingressos familiars tenen un estrip de més de 200.000 euros l’any en quatre dies. Però controli el ridícul, amic Pablo! Va començar petant-ho a les tertúlies i ho acabarà petant amb una sèrie a Netflix o ves a saber on!
Cara a cara amb sis
La contraproposta de Feijóo avorriria menys les pedres que la de Sánchez
Han trigat quasi una setmana, però els equips de campanya de Feijóo han acabat girant bé la truita dels sis debats cara a cara a Sánchez. El president del govern més progressista de la història havia reptat el candidat popular, convençut que podria vendre que li tenia por i que fugia del debat, i així ho havia començat a fer. Jugada mestra! Però una setmana més tardi li han arrebossat ben arrebossada l’excentricitat (que és el que en primera instància van considerar els populars). Passat el primer espant, ara Feijóo brama que si Sánchez vol tenir sis cara a cara, que els faci amb sis líders diferents, i que ell ja farà per un dels sis. Si tant li agrada el debat, si tan bé es troba en un plató de televisió, que doni oportunitat a tothom, diuen ara els populars. I proposen, fins i tot, amb qui creuen que els hauria de fer. A l’hora de tocar el botet no s’estan de res, sabedors que enquestes, sondejos i trackings els hi pintaran tots a favor fins que el CIS de Tezanos digui que no, que encara hi ha possibilitats clares per a la reedició del govern més progressista de la història. Proposar per proposar, diuen que voldrien veure Sánchez en un cara a cara amb Arnaldo Otegi, amb Carles Puigdemont, amb Yolanda Díaz, amb Irene Montero i amb el Pedro Sánchez del 2018, a més de Feijóo. Proposta per proposta, estaran amb mi que no hi ha color, i que la de Sánchez de tornar-hi cada setmana amb Feijóo és per avorrir les pedres.
He acabat una etapa
Com diria aquell: “Gent de l’ensenyament, sou molt bona gent!”
Acabo la segona etapa de la meva vida a l’ensenyament obligatori. Acabo l’etapa pare de família, tan transcendent o més que la d’alumne. Han sigut vint anys llargs des que en Martí, el gran, va entrar a P3, a l’escola Santiago Sobrequés de Bescanó. En espera del final de curs, el punt final litúrgic va ser divendres, quan la petita, l’Aminata, va disfrutar la festa de graduació de la desena promoció de quart d’ESO de l’institut La Miquela, també de Bescanó. Entre l’un i l’altra també hi han fet els primers aprenentatges obligatoris el dos mitjans, l’Eburahima i l’Aina. La casualitat fa que coincideixin els meus darrers dies amb el final de Cambray a la conselleria. Tant de bé ha fet Aragonès a la vista de l’historial de mà esquerra i capacitat de diàleg que exhibeix el cessat! Consellers a banda, han estat vint anys llargs que exigeixen treure’s el barret davant l’entrega i la professionalitat amb què he conviscut. Hi ha hagut episodis complexos i emprenyades, però, com deia l’àvia Neus, qui no en remena no en trenca, i en l’ensenyament dels nostres fills i filles arriben a ser infinites les que es remenen cada dia. La meva primera etapa a l’ensenyament obligatori, la d’alumne, va ser tota a la privada (La Salle i carmelites) i n’estic content i agraït. La segona, la de pare d’alumnes, ha sigut tota a la pública i la tanco també content i agraït. Molt content i molt agraït! Com diria aquell: “Gent de l’ensenyament, sou molt bona gent!”
Ayguadé, ofegat a Rialb
“Fem l’estudi que hem de fer, i la presa no es farà. Fem el que farem, i es farà”
Hi va haver moltíssims detalls que hem d’anotar a perpetuïtat en el reportatge sobre Rialb de dimarts a TV3 (que independentment de com anés d’audiències va tornar a mostrar amb arguments per què és la nostra). De tots els detalls, que com diu Guardiola és on hi ha l’excel·lència, remarcaria unes declaracions de l’històric dirigent del PSC, la UGT i Unió de Pagesos Pere Ayguadé, la vida política del qual varen ofegar, precisament, per l’oposició a la construcció del pantà. El diputat és la demostració primerenca del que espera en els partits als que creuen que la diversitat real és possible i que es pot tenir un parer diferent del de la direcció i mantenir-lo. O no surts a la foto, mètode que preconitzava Guerra per als que es movien, o t’ofegues en les aigües que volies impedir que neguessin el mig Segre, cas de Pere Ayguadé. És per emmarcar el moment en què al diputat li queda clar que només té un camí decent. O fa costat als opositors a Rialb i aconsegueixen que el pantà no es construeixi o s’ofega políticament en la primera avinguda de les aigües. El moment és quan, en la seva condició de diputat socialista, és rebut pels tècnics que han de fer l’informe sobre seguretat de l’obra. No tenen ni un pèl a la llengua. “Si fem l’estudi de seguretat que hem de fer, la presa no es farà. Però si fem el que farem, la presa es farà.” I és d’aquí que plora, tanta aigua (o tan poca) després, la criatura, com diria l’àvia Neus. Han faltat Ayguadés!
Colau, Colau, Colau!
I Mena! Mena també es trepitja el sentit del ridícul i el de la vergonya
No arribo a poder qualificar què és el que s’ha de tenir per proposar un any d’alcaldia a Maragall (el primer) quan en la darrera negociació n’hi vas fotre quatre de la manera com els hi vas fotre i gràcies a un pacte de la naturalesa del pacte amb què els hi vas fotre, i amb qui els hi vas fotre. Una cosa és que Maragall s’hagi empassat el que s’ha empassat per ERC, i l’altra és voler fer-li la clenxa al mig i en públic. La lideressa havia dit que no estava tot perdut i que es podien trobar propostes imaginatives, i alguns palmeros encara li han trobat que el repartiment del mandat entre tres alcaldes ho era, d’imaginatiu. Però era una proposta de pena, lluny del més mínim sentit del ridícul i del més mínim sentit de la vergonya, i per això ha triomfat com ha triomfat. Tampoc arribo a poder qualificar l’habilitat política de presentar la proposta en què has dipositat les darreres esperances en un programa de ràdio, abans de dir res als potencials socis, com va fer Ada Colau. I com a súmmum de la meva incapacitat per poder qualificar propostes i actituds hi ha l’explicació de Joan Mena a la col·locació de la madrilenya Verstrynge a la llista del Congrés per Barcelona. Imposada pels mateixos que veten Montero i Echenique, Joan Mena es trepitja el sentit del ridícul i el de la vergonya amb la mateixa gràcia que Colau, i assegura que no és cap cacicada centralista. Són els catalans que mostren “generositat amb Madrid”. Ha dit.