El voraviu

De la mateixa manera que hi havia acarnissament manifest en la persecució jurídica de la presidenta Laura Borràs, hi ha acarnissament manifest en la persecució política del conseller Miquel Buch i del sergent dels Mossos Lluís Escolà. De la mateixa manera que hi havia una desproporció manifesta en la petició de penes per a la presidenta Laura Borràs, hi ha una desproporció manifesta en la petició de penes per a l’exconseller Miquel Buch i el sergent dels Mossos Lluís Escolà. Tinc la temença que de la mateixa manera que la presidenta Laura Borràs ja ha tingut una primera sentència condemnatòria, l’exconseller Miquel Buch i el sergent dels Mossos Lluís Escolà també s’hauran d’enfrontar a una primera sentència condemnatòria. Sospito que de la mateixa manera que els recursos de la presidenta Laura Borràs seran desestimats per les diferents instàncies judicials espanyoles, també seran desestimats els recursos de l’exconseller Miquel Buch i el sergent dels Mossos Lluís Escolà, per les diferents instàncies judicials espanyoles. De la mateixa manera que arribaran les decisions judicials europees sobre la presidenta Borràs quan ja no serveixin per posar-ne cap tros a l’olla, també arribaran les decisions judicials europees sobre l’exconseller Miquel Buch i el sergent dels Mossos Lluís Escolà quan no serveixin per posar-ne cap tros a l’olla. Recorden qui mana a la fiscalia? Aquell que vol que tinguem por que guanyi la dreta.

Sentir Jaume Collboni dir que està “obert a tota mena d’acords amb Junts per a un govern sòlid” a l’Ajuntament de Barcelona et posa entre la pell de gallina dels ciutadans normals i la gallina de pell dels ciutadans amb dots extraordinaris. En el vídeo de l’entrevista a BTV (on dimecres va fer tan genial declaració) no s’acredita amb claredat si mentre deia tal astracanada se li posava pell de gallina o el que se li posava era gallina de pell. És un tipus normal o un tipus extraordinari, l’alcalde Collboni? En qualsevol cas, el cert és que s’ha de tenir un fetge extraordinari per ara sortir a oferir tractes a Junts per a un govern sòlid. Definitivament, com més anem, menys preparat em trobo i menys situat em reconec per estar a l’altura dels professionals de la representació pública. Aconsegueixo l’alcaldia gràcies al suport compartit d’àngels i de dimonis amb l’únic objectiu de desplaçar el pastor en cap de la llista més votada. I ara que el tinc a la cuneta, m’hi obro a “tota mena de pactes per a un govern sòlid”. Com dimitir de l’alcaldia que els he pispat i facilitar-los l’accés a ells? Això sí que seria obrir-se de veritat! Collboni s’obre que fa pena. Com s’obren les cireres per l’aigua de maig, o com s’obren les figues per l’aigua de setembre. Dit amb propietat, no és ben bé que s’obrin. És que s’esbardellen, bo i que la pluja més aviat les acaroni que no pas les violenti. No t’obris, Collboni, ni hi posis tant de fetge ni tanta barra.

En quatre anys, a Laura Rosel li ha tocat el rebre dues vegades. Ha rebut de la Corpo, del diner públic i del dèficit, que l’ha bufetejat amb la mà plana i sense miraments. Com plantofegen els rics. Sense explicacions. Aquí la tens i és ben teva. Buenafuente i Sanchis la varen fer fora del FAQS i ara Bordas la fa fora d’El matí. En els dos casos s’ha fet contra les dades d’audiència que tant se sublimen habitualment. Rosel, quan van botar-la, havia millorat les d’Ustrell, predecessor al FAQS. I ara també havia millorat lleugerament les d’El matí. El FAQS després se’l varen carregar i no s’ha dit si això compta com a antecedent per al futur d’El matí, que ara dirigirà Ustrell. De moment no consta que en portin de cap alguna de dràstica! Bordas ha dit al Parlament que quan va entrar ja va posar un grup a reflexionar sobre el programa, que és el que ha aconsellat el canvi. O sigui que la Rosel era vigilada des del moment zero. Per què? Diuen que per donar un impuls i ser més competitius, que dit sense dades i xifres és com no dir res. Quant costarà l’impuls? De quants oïdors ha de ser? En quant de temps s’ha d’aconseguir? La direcció ha dit també en seu parlamentària que tot el que comença acaba, que és una gran veritat, però que només fa que els ciutadans (els pagadors de l’invent) ens sentim una mica acollonats. Imagino com es deu sentir la Rosel! Però em temo que a la direcció no li preocupa gaire. Deuen pensar que tot va en el sou!

No soc dels que criden a l’abstenció per la traïció de l’independentisme institucional a l’independentisme civil. Ni dels que esgarrapen i posen el crit al cel perquè l’abstenció aplani el camí dels unionistes en la política institucional. Malgrat que acabaré votant (encara que ho faci per palletes i amb el nas tapat), cada dia entenc més els abstencionistes i tinc més ganes que s’acabi aquest debat, perquè torna a ser un altre episodi caïnita. Se’ls cridi o no a l’abstenció, hi ha molt bona gent independentista que es planteja no anar a votar, com no va anar a votar a les municipals. Dubto molt que sigui oportú de cridar-los, renyar-los i amenaçar-los com se’ls crida, se’ls renya i se’ls amenaça. Ara no cal tanta crida al vot! La feina s’hauria d’haver fet abans! Els que es plantegen l’abstenció tenen moltes raons per fer-ho. És prou evident, com diria l’àvia Neus, que és pels seus pecats que l’independentisme institucional porta els genolls pelats. En lloc de tanta crida a la participació seria molt més polit, net, pràctic i eficient que estiguessin mostrant un propòsit d’esmena real. En els pactes de govern dels ajuntaments i les institucions supramunicipals s’han perdut massa oportunitats de refer ponts entre independentistes. Els acords dels uns i els altres, aquí i allà, amb el PSC, no treuen ningú de l’abstenció, per molt que crideu a la participació. Ja cal que no us equivoqueu amb la Diputació de Barcelona! És una autèntica ballesta!

Per força ha de generar tots els efectes que genera el joc ras i la patacada al fetge que la proposta que feia Dolors Feliu, presidenta de l’ANC, sobre un tema tan cabdal com el vot independentista el 23-J, hagi estat rebutjada per un 60% dels vots dels socis de l’entitat. Un cop pronunciada la militància en el to i la forma que s’ha pronunciat, l’ANC tornarà a la neutralitat i ja no recomanarà “ni la abstenció activa ni el vot nul polític amb la papereta de l’1-O”. Els que han votat en la consulta de l’ANC estan majoritàriament per anar a votar i no donar avantatge als unionistes amb l’abstenció ni amb el vot nul. La direcció se l’ha hagut d’embeinar ben embeinada. Però encara fot molt més la participació registrada que el resultat comptabilitzat. És per esgargamellar-se cridant. “A Maria! Que hi ha ningú?” Repetim: “A Maria! Que hi ha ningú?” La consulta plantejada a les bases ha estat oberta durant tres dies i només han exercitat el seu dret a vot un 10% (3.773) dels socis i sòcies que hi tenien dret. Un 90% de la militància de l’entitat ha optat per abstenir-se de pronunciar-se sobre l’abstenció! Un 90%! A la búlgara, però a la inversa! A veure si al final tindran raó els unionistes antireferèndum que les consultes les carrega el diable! És desencant? És cansament? És fer prendre a la direcció el xarop que receptava? És que els abstencionistes tenen tantes ganes d’abstenció que han predicat amb l’exemple?

És evident que la sentència del TGUE d’avui és una patacada per a l’exili, per a l’estratègia de l’exili, per als exiliats i per a tota la bona gent independentista que està pel referèndum i està per la república, més enllà de famílies, tribus, tàctiques de partit i vols gallinacis. És un revés judicial clar, que ens interpel·la a tots, que obliga a replantejar estratègies i que genera emocions desencadenades en els unionistes. Se senten més forts i els és combustible de franc per al seu immens aparell mediàtic i la legió de propagandistes que hi tenen repartits. Calcem-nos!, diria l’àvia Neus. Ho allarga tot, sí, perquè s’hauran de plantejar recursos al TJUE (el TGUE només era una primera instància), que amplien el recorregut de la via jurídica europea com a mínim en vuit mesos. Però ni això és nou! No ens enganyem! És incòmode, això sí, perquè hem d’anar a la defensiva. A qualsevol altra sentència també s’hi hauria presentat recurs (per una part o per l’altra) i els temps jurídics serien els mateixos o molt semblants. El contingut i el to de la sentència és el que realment trasbalsa l’ànim. L’ofensiva unionista està servida per part de l’unionisme de cara descoberta i de l’unionisme emmascarat. L’ofensiva està servida i enxarpa l’independentisme (pel seu mal cap) amb les defenses molt baixes. La sentència és la que és, d’acord, però representa el mateix que tants d’altres punts i seguits. No hem de deixar-nos embafar per la propaganda.

Ja som en campanya i la darrera cuina feta pública per l’inefable Tezanos ha establert que ERC, Junts i la CUP s’enfonsen pràcticament per meitats (de 23 diputats que van aconseguir el 2019 ara els en dona 12) i potser més que per meitats i tot. Arriba a dir que és possible que la CUP es quedi fora de l’hemicicle. Es foti una patacada tan forta com ha vaticinat el CIS o no, l’independentisme institucional segurament tindrà tot un paperot el 23 de juliol a la nit. Un paperot complicat i doble. D’una banda, haurà d’entomar (per segona vegada en dos mesos) un correctiu de magnitud còsmica. O espavilen molt els quinze dies de campanya o és molt possible que la pèrdua de vots es torni a comptar per centenars de milers. D’altra banda, és molt probable que la nova aritmètica parlamentària posi la suma de diputats d’Esquerra, Junts i la CUP en el centre de la decisió neuràlgica per formar el govern. És molt possible que, si Feijóo i Vox no fan majoria absoluta, Sànchez necessiti tot (tot) l’independentisme català per continuar com a president o s’hagi d’entregar a la coalició amb els populars si no vol que els seus es quedin sense centenars (o milers) de llocs de treball que pengen dels ministeris i les empreses públiques. Si el 24 de juliol l’acte de contrició, el propòsit d’esmena i la decisió sobre la política espanyola no s’encerten, un tsunami d’independentisme civil arrasarà l’independentisme institucional. Són quinze dies!