Agonitzant fins al 23J

Es respira una sensació d’esgotament. Potser perquè hi ha qui ja gaudeix de les merescudes vacances i d’altres perquè estem fent el nostre particular compte enrere tot esperant que arribin. Això explicaria la mandra, traduïda en abstenció, d’abandonar durant una estona la sorra de la platja i moure’s fins a un col·legi electoral el diumenge 23 de juliol, malgrat que hi ha qui, veient que es faria feixuc, ja s’ha avançat i ha recorregut al vot per correu. Feina feta no té destorb. Però el cansament, en el cas català i d’altres comunitats autònomes, s’explica també per haver encadenat dues convocatòries electorals i tenir la sensació d’una campanya permanent que no ens ha donat ni un petit marge de treva. Tot i així, això són només percepcions. Encara queden uns dies de campanya electoral que poden acabar de convèncer alguns i evitar que es quedin a casa. Perquè tots els escenaris són possibles, i la campanya pot ser determinant per incentivar la participació i per decidir cap a on es decanta el vot útil. De fet, capitalitzar-lo és, sens dubte, un dels objectius de moltes formacions.

El que és evident és que el bipartidisme tornarà a sortir reforçat d’aquests comicis, tot i que la clau la tindran la resta de partits. En el cas de Catalunya, les forces independentistes poden tornar a ser decisives per garantir la governabilitat. Per això, aquests dies s’esforcen a explicar com es pot defensar millor Catalunya i esperen que, malgrat la falta de lideratge i de consensos per seguir treballant per la independència, els seus electors no els castiguin a les urnes.

Amb les temperatures disparades i amb la xafogor típica del mes de juliol, no veurem actes de partit multitudinaris però, en canvi, els mitjans de comunicació estan jugant un pes significatiu. Els dos líders, Sánchez i Feijóo, ja s’han passejat per diversos platós de televisió fent entrevistes i han disputat un cara a cara. Perquè saben que part dels seus vots es disputen en minuts de televisió, ràdio i xarxes socials. Per això llancen missatges clars i curts. Ni ells, que encapçalen les dues grans forces, ni la resta de partits han entrat en els debats de fons. No expliquen les propostes que tenen en l’àmbit econòmic, sobretot de fiscalitat, ni les polítiques socials, culturals, turístiques, agràries, d’habitatge... i això és realment preocupant. Significa que ens movem en l’era dels maximalismes, dels discursos redundants i del llenguatge ambigu. Les concrecions no existeixen i les promeses poden quedar sepultades l’endemà de les eleccions. De la mateixa manera que no es rendeixen comptes ni s’avaluen els compromisos que assumeix un o altre líder. Així es fa difícil decidir el sentit del vot i, evidentment, els índexs de desafecció s’enfilen a marxes forçades.

En aquest context, sembla que els dies que encara queden per a la cita electoral es faran llargs, sobretot per als periodistes polítics que segueix minut a minut els moviments de tots els candidats, els titulars que pronuncien o els tuits que piulen. Encara que, en part, és responsabilitat dels periodistes que els líders polítics expliquin allò que voldrien passar de puntetes i que acabin desgranant alguns dels punts dels respectius programes electorals.

Si l’extrema dreta entra al govern i obliga el PP a acceptar els seus condicionants després tot seran lamentacions. Per tant, per no haver-se de preocupar, val més sempre ocupar-se. I això passa, necessàriament, per anar a votar el 23 de juliol i defensar així la llengua o la cultura, els nostres interessos econòmics o les infraestructures imprescindibles per seguir teixint i connectant el país. És hora d’actuar. Per Catalunya.