Tribuna republicana
Desmoralització política, cívica i nacional
L’extrema dreta sap capitalitzar astutament aquest clima antipolític en contra dels partits tradicionals i dels seus líders
Que hi ha un clima de desmoralització política entre una bona part de catalans em sembla una evidència. I aquí entenc desmoralitzar en el sentit que hi dona la segona accepció del Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC: “Perdre l’energia moral, l’ànim.” Una desmoralització que, per cert, no és només pròpia dels independentistes, sinó que és molt general entre tota la ciutadania, i que té com a màxima expressió la profunda desconfiança en la classe política, els partits i les institucions democràtiques. No és estrany que la insatisfacció amb la política ja sigui considerat el principal problema de Catalunya.
Aquest clima de desmoralització política es fa palès en unes creixents taxes d’abstenció, bé sigui d’una abstenció activa i crítica, bé sigui simplement per una incompareixença indolent. Però la pèrdua de credibilitat de la política també explica les derives radicalitzades, molt particularment cap a una extrema dreta que sap capitalitzar astutament aquest clima antipolític en contra dels partits tradicionals i dels seus líders. I també dona compte del creixement de partits extraparlamentaris que defensen fílies minoritàries però sòlides, com les dels animalistes o, a l’extrem oposat, les dels caçadors o els protaurins.
Ara bé, més enllà de l’impacte en la dinàmica política parlamentària i governamental, la desmoralització política es converteix en una molt generalitzada desmoralització cívica. Una desmoralització cívica visible en l’incompliment sistemàtic de les normes de convivència, però també present als espais que estan fora de la vista pública. Pel que fa als espais visibles, els més notables són els vinculats a la circulació –particularment, els patinets–, a la seguretat pública, a l’ús irregular dels contenidors d’escombraries, a les pintades a les parets i també al soroll a la via pública o l’incivisme dels amos de gossos als parcs i jardins. Als espais no visibles, es transgredeixen normes principalment vinculades als usos dels serveis públics, abusant-ne discretament en detriment dels drets d’altres usuaris, en conductes deslleials a la feina –tant per part d’empleats com d’ocupadors–, però també amb l’elusió d’impostos i tota mena de fraus econòmics, els petits robatoris als comerços i tants d’altres.
Crec que el tema mereixeria una anàlisi al més objectiva possible, que anés més enllà de les percepcions i les opinions subjectives. No seria difícil, entre més, tenir en compte les dades sobre frau fiscal, mesurar les despeses de les institucions públiques en el manteniment del mobiliari públic o de la neteja, fer observacions sistemàtiques i aleatòries dels comportaments incívics en determinats espais oberts o conèixer les inversions que fan els comerços en sistemes de prevenció per les pèrdues per robatoris. Tot plegat ens donaria unes xifres el màxim de precises possible sobre la magnitud d’aquesta desmoralització cívica.
Una desmoralització que és important per dues raons. Una de pràctica, perquè la constatació individual d’aquests alts graus d’incivisme al nostre entorn conviden a afegir-s’hi, desperten la deixadesa, inciten a la irresponsabilitat i se n’acaba relativitzant la gravetat: “Si tothom ho fa...” La segona raó, encara més de fons, és que la desmoralització cívica posa en risc el sentiment de pertinença a la comunitat. És a dir, convida a l’individualisme insolidari i dissol el vincle social.
I vet aquí com es tanca el cercle viciós: la desmoralització política invita a la desmoralització cívica, aquesta posa en crisi el vincle amb la comunitat –la local i la nacional–, i aquesta falta de vincles justifica la desconfiança en la política. Per això, en lloc de discutir si prioritzar una estratègia a favor de la bona gestió o una estratègia a favor de la pertinença cívica i nacional, és urgent trobar la manera de trencar aquest cercle viciós actuant de manera intel·ligent i simultània en tots i cadascun dels seus revolts.
En definitiva, ens cal un país capaç de recuperar l’energia moral i l’ànim per fer front als grans desafiaments del nostre temps.