Opinió

A fons

Massa ‘gilipollas’

Imaginar uns Països Catalans lliures de ‘gilipollas’, ‘capullos’, ‘liantes’ i ‘cantamañanas’ apareix no sols com un objectiu nobilíssim, sinó també del tot imprescindible
Per un repertori variat d’insults en llengua catalana

Asseguren els experts que, en qüestió de cent anys, milers de llengües hauran deixat d’existir, després de segles de ser emprades pels seus parlants. L’extinció idiomàtica no arriba mai de cop, de forma sobtada, sinó que és un procés lent, sovint imperceptible per als seus usuaris, i és el resultat de diversos factors com ara la minorització per part d’un altre idioma i la seva substitució per aquest, generalment acompanyades per una intensa, regular i efectiva alienació cultural i nacional. Una llengua recula quan va deixant d’utilitzar-se i el seu àmbit d’ús és ocupat per una altra, a l’inici només per algun mot concret, però, progressivament, amb frases senceres ja en la llengua dominant que, al final, fatalment, acaba substituint l’idioma originari d’una determinada comunitat lingüística. I això després de constatar que ja no es produeix cap conversa sense la presència normal de mots o expressions senceres en la llengua dominant.

Però un idioma no comença el seu procés de desaparició per la manca d’ús, sinó que també hi té a veure la qualitat de la llengua emprada. Així, doncs, te’l poden destruir des de fora amb la imposició subtil o descarnada d’un altre, però també es pot fer malbé des de dintre quan els parlants, amb una inconsciència lingüística absoluta, el fan servir sense la més mínima preocupació i amb una deixadesa total. Aquest és el nostre cas i em referiré, avui, a un àmbit tan autèntic, espontani i característic com és l’insult que, en el cas català, ha acabat sent molt ocupat pel francès al nord i l’espanyol al sud. A la televisió, en programes d’humor o en sèries dramàtiques, àmbits diguem-ne no formals al contrari dels telenotícies, han desaparegut la majoria de les formes pròpies d’insult, ara reduïdes a gilipollas, capullos, liantes i, com deien abans, cantamañanas, tots els quals, malauradament, abunden massa per aquests verals. Sembla, doncs, com si en la nostra llengua no disposéssim d’un repertori propi, singular, genuí, per despatxar-nos a gust, amb tota mena d’improperis, contra qui considerem que se’n fa mereixedor, sense haver de recórrer a solucions lingüístiques externes. Tenim el nostre propi sistema de vituperis, fruit d’una determinada visió del món i una herència cultural, al qual no té cap sentit que renunciem per substituir-lo per un altre del tot aliè a la nostra llengua i cultura popular.

Alguns insults són comuns a altres llengües veïnes, com és el cas d’estúpid, idiota, neci, o imbècil (que també pot ser imbecil, sense accent), procedents de mots llatins (stupidum, idiota, nescius, imbecillus) o bé cretí, del francès crétin. Fins i tot, en una llengua tan allunyada de nosaltres com el rus, Fiódor Dostoievski va titular una de les seves obres més famoses: L’idiota. I, a la campanya electoral de Bill Clinton contra George Bush pare, el 1992, la frase “és l’economia, estúpid”, va esdevenir un referent essencial de la campanya demòcrata. Els improperis generalment més nombrosos són aquells que fan referència al suposat baix nivell intel·lectual d’aquells a qui s’adreça el mot ofensiu en un to clarament despectiu, com ara babau, babaia, bajà, bajoc, barjaula, beninoi, betzol, boià, bosses (bosses tristes, bossot), coix de front, colló (collonarro, més colló que en Trompa), cul d’olla, curt d’enteniment, curt (curt de gambals), ganàpia, llanut, liró, llondro, llosc, més curt que les mànigues d’una armilla/guardapits/jupetí, més curt que una cua de conill/que un pany de cop, orellut, palatreco, pallús, pampana, pau, pec, poc saber, sabatot, taboll, talala, talòs, toix, trompellot, totxo, tros de quòniam, virolla, ximple (ximplet), xipòtol o xorc. L’extraordinària riquesa formal que pot arribar a adquirir una mateixa paraula, arreu del territori lingüístic, pel que fa a la progressió de la seva intensitat expressiva ens la proporciona, per exemple, el mot beneit, que disposa de matisos tan variats com aquests: beneit, beneit del cabàs, beneitet, beneitó, beneitot, beneitàs, beneitango i beneitarro. Per a referir-nos al mateix nivell de justesa mental, a Menorca i Mallorca parlen de bàmbol/a, mentre que a Eivissa diuen bambo. Justament, en Pere Bambo és el protagonista del conte eivissenc més popular, personatge al qual Isidor Marí va dedicar una saborosa cançó titulada En Pere Bambo i es fameliar. Un reguitzell variat d’expressions despectives, doncs, a les quals podríem afegir: arreplegat, cap de cony, cony (pronunciat cuny en rossellonès), merda seca (merdós, mitja merda), sonat, tocat de l’ala, tocat del bolet, tocat del bull, xalat, o una forma tan cruel com tros de carn batejada.

El món animal ha fornit prou material pejoratiu per ser aplicat a persones, en referència a alguns dels tòpics que habitualment els són adjudicats, com ara: anguila, animal, ase (cap d’ase, tros d’ase), bèstia (mala bèstia), boc, boca de rap, burro, cabra boja, cabró (cabronet, cabronàs, cabronarro), cap d’olla, cap de seitó, cap de ruc, gata maula, gorà, gos, llagasta, mico filós, orelles de llamàntol, pallagostí, paparra, poll entrat en costura, pop, porc, pua verinosa, rata (rata de claveguera, rata de sagristia,), ruc, sangonera, somera, tòtil, truja, vaca o verro. En alguns casos, l’insult animal empra nom d’ocells/moixons/pardals/insectes dels quals s’ha perdut ja, en general, la condició de tals: apardalat, borinot (borino), cap de pardals, capsigrany, capsoti, cotorra, enze (enze de bosc), gamarús, lloro, mosca collonera, mussol, papamosques, pardal, passerell o verderol, sovint amb les formes femenines corresponents. I també el món vegetal ha traspassat a la parla quotidiana tot d’instruments pejoratius per ser aplicats a persones: bleda (bleda assolellada, bledot, bledot de set soles), cap de carabassa (carabassot), cap de suro, ceballot, cigronet, coliflor, fava (favot, cap de fava, cap de fava amb orelles), figa (figaflor, figamolla, figa seca), mitja figa mig raïm, moniato (moniato de feixa), morros de figa, pastanaga, pebràs, pelacanyes, poma (pomot, cap de poma), soca (tros de soca), suro o tronxo de col.

Amb relació al físic o a la imatge exterior de les persones, tenim tot de recursos propis tan variats i expressius com ara: adam, baldragues, baldufa, bocoi, brut, escanyolit, esquifit, esquitx, greixós, llardós, llord, marcolfa, malforjat, malgirbat, morros de cony, napbuf, nyicris, patufet, pelleringa, pollós, ròssa o tap de bassa. I pel que fa a l’actitud, el comportament o la professió: alcavota (alcavotarro), babarota, badoc, bala perduda, baladrer, baliga-balaga, barraler, bandarra, banyut, barraler, barrut, bast, bavós, bergant, beuarra, beverri, bocamoll, bord, borratxo, botifarra, botifler, bravejador, brètol, bufat, buidaampolles, cafre, cagat, cagabandúrries, calavera, calçasses, calent de cap, capsot, carallot, carnús, carrincló, cràpula, cleca, clot d’arena, cornut, cul d’església, cul de taverna, desgraciat, destraler, dropo, druda, embafat, embambat, embolicatroques, encantat, escalfabraguetes, esquenadret, estaquirot, fleuma, galifardeu, gallina, guripa, gutxo, janot, llefiscós, llepaculs, llunàtic, malànima, mala peça, mala pècora, malparit, manefla, mansuet, meuca, milhomes, mort de gana, nas de mocs, nyeu-nyeu, ninot, pallasso, panxacontent, pendó, peneca, penques, perdonavides, perepunyetes, pet bufat, pilloc, pitof, pixatinters, pinxo de barri, pixafreda, poca-solta, pocatraça, pocapena, pocavergonya, podrit, ploramiques, popona, potiner, pòtol, pudent, quico, renegat, romancer, rondinaire, saltamarges, saltimbanqui, saltataulells, sapastre, setciències, sòmines, tabalot, tanoca, tarambana, tararot, tifa, titella, tocacampanes, trompa, torracollons, torrat, trincó, trinxa (trinxeraire), venut, xaruc, xerraire (xerrameca), xitxarel·lo o zero a l’esquerra.

De la mateixa manera que disposem, com ja hem vist, de prou paraules per al tracte pejoratiu cap a un individu determinat, sense que els exemples inventariats tinguin el més mínim ànim d’exhaustivitat, el català té també recursos propis per a l’insult de grup, referit conjuntament al col·lectiu de persones que comparteixen uns trets comuns de caràcter negatiu. És el cas de: ardat, bagassa, baixúrria, banda, bardaixa, belitralla, berganteria, bordissalla, bretolalla, briva (brivalla), càfila (de l’àrab kafila), escòria, faramalla, farfutalla, feram, gentalla (gent de tro, gentegassa, genterola, genteta, gentola, gentussa), marinatge, morralla, plebs (pleballa), pobretalla (pobrissalla), populatxo (procedent del mot italià populaccio), púrria (purrialla), rampoina, rostoll, soldadesca, taülalla, terregada, trepa, tropa, turba (turbamulta), xurma (xusma). En aquest darrer cas, procedent del genovès antic i l’italià, xurma/xusma fa referència al conjunt de galiots d’una nau, és a dir, als presos condemnats, de vegades de per vida, a remar a les galeres pels delictes comesos. Una paraula ben saborosa és patuleia, referida tradicionalment al conjunt de gent de baixa consideració social, tinguda per indesitjable, sovint soldats irregulars, que en cas de rebomboris, revoltes o guerra s’aprofiten de la situació de desori per al seu interès particular, el saqueig i la destrucció. Es fa servir, actualment per al·ludir al seguici d’acompanyants que envolta un determinat personatge amb un cert poder.

Molts d’aquests insults poden tenir un ús d’àmbit limitat, sigui perquè resten circumscrits a una part del territori lingüístic i no són gaire coneguts a la resta, o bé perquè ja tan sols són familiars per a les generacions de més edat i són aquestes les úniques que els empren. També pot passar que un mateix mot no tingui, exactament, un sentit idèntic arreu, per més que, en realitat, es tracti de matisos diversos a partir d’elements de significat compartit, com el cas de bagassa, que abasta l’aspecte exterior (deixadesa), l’actitud (dropa) o bé l’activitat (prostituta). Joaquim Ventalló, com a traductor al català de les aventures de Tintín, va fer una feina magnífica de divulgació d’insults blancs entre el públic lector més jove, com més endavant els dibuixos de Son Goku. En fi, imaginar uns Països Catalans lliures de gilipollas, capullos, liantes i cantamañanas apareix, doncs, no sols com un objectiu nobilíssim, sinó també del tot imprescindible, car, si ho aconseguíssim, no dubto que podria ser una sensació molt propera a la felicitat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor