El voraviu

La 8TV de l’inqualificable Nicola Pedrazzoli, per la qual ha lluitat amb decisió i poc èxit el soldat juntaire Francesc Pena, puja llocs en la classificació de les empastifades més llardoses de la història dels mitjans de comunicació. 8TV ja no està en preconcurs. La pantomima de possibles acords o d’un comprador amb cara i ulls no aguanta ni els tres mesos de marge del preconcurs. Han petat costures, repunts i voravius, i ja són a concurs. El preconcurs avisa el mossèn, i el concurs convida a la vetlla. Molt poca pinta de pla de viabilitat i totes les traces de pas previ a la liquidació. Segons deia o feia dir Pedrazzoli, el pla de negoci amb què amenaçava passava primer per la gestió de BTV (17 milions anuals d’ingrés públic) si Trias guanyava l’alcaldia. Fixava dues potes més amb el lloguer dels canals buits. A qui? Un a Toro TV, amics de Vox, que surten del 23-J amb un perdigó a l’ala, i l’altre a Pablo Iglesias, factòtum i sancta sanctorum de Podem, que tanca seus i acomiada la meitat de la plantilla. Quina visió de futur! Fa un any dèiem de 8TV: “És l’enèsim artefacte que genera la «intelligentsia comunicacional» barcelonina i acabarà com els artefactes que els darrers 40 anys s’han maquinat des de les «intelligentsies comunicacionals» que han sigut, són i seran. En res. O pitjor. En deutes, terra cremada i diner públic escolat per la claveguera. Sempre molt de diner públic escolat per la claveguera.” Un any després, vetllem el mort.

Qui té duros fuma puros, deia l’àvia Neus. Des del recompte del 23-J (i molt més des del definitiu) que Carles Puigdemont té duros, molts duros. Paradoxes de les cites electorals i les aritmètiques parlamentàries! Donen duros a qui no fuma puros! Donen duros a algú com Puigdemont, que ja fugia dels puros i els fums quan tots hi vivíem, quan el tabac era políticament correcte en oficines, televisions, parlaments i hospitals. La cosa és que tant li fa si se’ls fuma o no se’ls fuma, els puros. Mentre tingui duros se li obriran escletxes i veurem que es cola per aquestes escletxes. Algun sapastre continua impertèrrit. Com García-Page, supervivent de les baronies socialistes. Troba el 23-J “un vot diabòlic”, no pot estar per les punyetes del comandant Sánchez i continua tractant Puigdemont de pròfug, per més presentat que estigui a la justícia europea, que per a ell no deu ser espanyola. Com impertèrrit continua el bloc “autèntic” del TC, que desestima recursos per la via ràpida a la guàrdia d’estiu, amb el vot de dos il·lustres conservadors (Concepción Espejel i César Tolosa) i el vot particular de la magistrada Laura Díez (nomenada per Sánchez). Però la fiscalia (“De qui depèn la fiscalia?” Per a qui afina la fiscalia?) ha anat tant a la idea com la guàrdia d’estiu, hi ha recorregut i ha forçat que vagi al ple al setembre com era lògic. Ja ho veus, Page! Fiscalia amb el pròfug! I això que no fuma puros, que viu renyit amb el fum! Però ara té duros!

Des del recompte del 23-J no paro de preguntar-me quina seria la foto de portada si Sánchez no fos tan bocamoll (va prometre portar Puigdemont davant Llarena) ni tan mentider (Puigdemont continua amb residència a Waterloo). Pregunto: els suposats empresaris independentistes i els unionistes emmascarats (civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors) que aquests dies eleven el to, tindrien pebrots per apel·lar a la “responsabilitat” a què apel·len i per reclamar l’“oportunitat històrica” que reclamen? Tindrien pebrots de fer l’espectacle que fan amb el 130è president a la presó, que és on el volien, o no els preocupava que hi acabés? No hi perdem més temps i, mentre proven que brams d’ase arribin al cel, diguem les coses clares. No és l’hora de la unitat. Ni dels 14, com predica ERC des de totes les trones. Ara més que mai han de ser ells i han d’anar a la seva, com van fer fins al 23-J. Aquesta negociació (si és que hi ha negociació) serà la prova del 9 per a tant politicòleg i tant estrateg de saló que se les fot a les urnes com se les foten a les urnes. L’independentisme institucional té dues propostes ben diferents a les quals l’espanyolisme institucional també contesta dues coses ben diferents. Mantenim els dos processos fins al final i que tinguin el final que hagin de tenir. L’independentisme civil ja dirà, quan li torni a tocar, el que hagi de dir.

Deia l’àvia Neus que si baixa el cel tots som a sota. Això ho recordo bé. El que no recordo és la versió adaptada d’aquest estiu que el cel baixarà si Junts no investeix. Si Junts no investeix... el cel no baixarà i els independentistes catalans, que també hi vivim a sota, ens hi repaparem ben repapats, amb crispetes o sense, i disfrutarem de l’espanyolisme unionista en hores baixes. Veure com plantegen una nova confrontació electoral en les circumstàncies actuals no és poca cosa. Veure com entra en crisi un dels dos grans partits del règim del 78 i del 155, o tots dos, tampoc és poca cosa. Veure si ho tornen a fiar tot a impedir el pas a la ultradreta tampoc és poca cosa. Ni és poca cosa veure qui i com endolceix la visió que es dona del 130è president de la Generalitat pel que pugui ser. Ni és poca cosa veure qui i com endolceix la visió i les possibilitats de l’amnistia, pel que pugui ser. Ni és poca cosa veure qui i com endolceix les disquisicions sobre l’autodeterminació, pel que hagi de venir. Si Junts no investeix... l’independentisme no desaprofita res. No s’és aquí per les parides que desfullen. Seleccions que competeixin internacionalment? Català al Congrés? Senat a Barcelona? Pacte fiscal? Traspàs de Rodalies? Ara? Hi haurà temps per a tot i més. Després de l’amnistia i l’autodeterminació, que són abans de la investidura. Si Junts no investeix perquè els del 155 i el rei no en volen parlar, ja s’ho faran els del 155 i el rei.

L’àvia Neus era molt i molt partidària de prendre bé les mesures a la realitat i no créixer mai més del compte. De fet sempre deia que no s’havia d’estirar mai més el braç que la màniga, i recomanava sempre tenir present que dura poc l’alegria a casa del pobre. Ho recordo a propòsit que Podem, com a conseqüència dels resultats electorals, ha tancat seus a tot l’Estat i ha posat en marxa un expedient d’extinció de llocs de treball que afecta la meitat de la plantilla. Poca broma! Vist ara, quan al·lucinant era pensar que Yolanda Díaz seria la Bíblia en vers, queda clar que a Podem l’experiment de Sumar hi ha restat. I no pas poc. Dels 220 treballadors n’aniran a l’expedient més o menys la meitat i es tancaran nou seus regionals. L’explicació tècnica és que la caiguda dels ingressos serà del 70% en general i en algunes comunitats autònomes en concret arribarà fins al 90%. Realment la xifra és esfereïdora, i més si es té en compte que no obeeix a una combinació d’elements ni a una tempesta econòmica perfecta. Amb el fracàs electoral n’han fet prou per veure enfonsada la seva economia. Un monocultiu. Així són de febles les estructures polítiques de l’Estat espanyol, i sobretot les de l’esquerra dels partits monàrquics. Ho devoren tot. Es canibalitzen ells mateixos. Varen fer-ho amb el PCE, ho varen fer amb IU i ara ho han fet amb Pablo Iglesias, l’estètica de la cua i l’esperit del 15-M. Nets de ventre, que diria l’àvia Neus.

Quan les aritmètiques parlamentàries no deixen cap opció lògica i s’ha d’obrir pas a l’adversari o s’ha d’enfilar la repetició electoral, apareix l’opció “de franc”. La presenten com molt clara i diàfana. Molt de convicció i molt poc de negociació material. “Ho faig a canvi de res. Ni càrrecs. Ni acord programàtic. Ni coalició de govern.” A Barcelona s’ha usat un parell de vegades per impedir una alcaldia sospitosa d’independentisme. Primer va ser Valls amb Maragall i després, Sirera amb Trias. L’acció generava un automatisme. Colau per Maragall i Collboni per Trias. De franc, segons Valls i Sirera, perquè els seus valors els exigeixen ser “abans d’esquerres que independentistes”. Antes roja que rota, com en el guerracivilisme dels anys trenta. Vox ha anunciat l’opció de franc per a Feijóo, a veure si algú pica i li és prou argument. El PNB, que és el principal candidat a empassar-se l’esquer, s’ha afanyat a dir que no, que a veure quantes vegades ho han de dir i que a veure si no els coneixem. Però això és com no dir res i per posar-se a tremolar. Precisament perquè els coneixem, i perquè les vegades que ho hagin dit no asseguren el que diuen ni el contrari. El sobiranisme institucional basc només mira de reüll si dona pel sac a Catalunya. I l’espanyolisme més recalcitrant sap que el sarró dels conillets és molt més ple per cedir als bascos que no pas als catalans. Ni que sigui per volums. Per això tenen concert! Continuem per a bingo!

Si fas l’exercici (ara amb els buscadors és molt senzill, ràpid, instructiu i divertit) de mirar què s’ha dit més i qui ho ha dit més després del recompte del 23-J, trobes que queda en una privilegiada posició la lletania dels 14. La lletania dels 14 és aquella que fa anar els 14 diputats independentistes per aquí... i que fa anar els 14 diputats independentistes per allà... Com si s’haguessin presentat en coalició. Com si ERC no en tingués set i Junts, set més. Entre els usuaris més fervorosos de la lletania dels 14, s’hi podran comptar sobretot els independentistes institucionals d’ERC i els agents de l’unionisme emmascarat (civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors) que s’han posat a treballar de valent, com un verdader poll ressuscitat. Com un poll ressuscitat que ha d’oblidar la promesa de Sánchez de portar el 130è president davant Llarena. O com un poll ressuscitat que ha de besar la mà del PP. O com un poll ressuscitat que entoma que es repeteixen les eleccions. I amb aquesta gràcia que en parlen! Els 14 diputats independentistes hem... Els 14 diputats independentistes tenim... Si Sánchez no sé què, els 14 independentistes no sé quan... La força que no poden desaprofitar els 14 diputats independentistes... I tu et preguntes: catorze? De què? Ara és hora de sumar? Tantes vegades com la sento, recordo el “7 i 7, 14, agafa un cagarro i esmorza”.