Punts de vista
ESTOCOLM
La síndrome d’Estocolm a la política: la reacció positiva de certes formacions davant d’aquell que saben que pot fer mal
Ara farà 50 anys, el 23 d’agost de 1973, van tenir lloc uns fets que van servir per donar nom a una de les síndromes que, personalment, sempre he trobat més inquietant i al mateix temps m’ha fascinat. Em refereixo a la síndrome d’Estocolm. Les circumstàncies que es van derivar de l’assalt amb hostatges a una entitat bancària en aquesta ciutat sueca va propiciar-ne el nom. Quan una persona és segrestada per un delinqüent que té el poder de matar-la, en qüestió d’hores, l’hostatge té una espècie de regressió a emocions infantils: no pot menjar, ni parlar, ni anar al lavabo sense permís. Fer-ho és un risc i per tant accepta que el seu captor és qui li dona la vida, com ho va fer la seva mare. Això és la síndrome d’Estocolm i, més o menys amb aquestes paraules, la definia el psiquiatre Frank Ochberg, per a l’FBI i Scotland Yard, després que el 23 d’agost de 1973 hi hagués un assalt en un banc suec que va donar nom a aquesta actitud. Un conjunt de símptomes que amb els anys s’han extrapolat a d’altres àmbits però que sempre han partit amb aquesta premissa: una reacció positiva davant d’aquell que et pot fer o et vol mal. És inquietant i fascinant veure com actuem els éssers humans quan se’ns presenta alguna circumstància que posa a prova tot allò que ens conforma com a persona. Com el nostre cap ens fa reaccionar per encarar certs reptes. Sovint veiem que són actituds que tendeixen a protegir-nos per salvaguardar el bé més preuat que tenim: la nostra vida. I, per tant, podria semblar que dona peu a una reacció egoista però justament en aquests casos, i en l’assalt d’Estocolm també es va donar, preval el mal menor, encara que això equivalgui a petits i dolorosos sacrificis. S’accepta minimitzar els riscos, fer el que calgui, fins i tot el mal físic que pugui comportar en un últim cas, la mort. Com deia abans aquesta actitud batejada amb aquest nom, la síndrome d’Estocolm, s’ha traslladat a d’altres sectors, més enllà de cercles criminals. En política, per exemple, hem vist i veiem que hi ha certes formacions que continuen mantenint una reacció positiva i condescendent davant d’aquell que saben que et pot fer mal, te l’ha fet, te’n vol fer, però segueixen plegant-se als seus desitjos.