ESTOCOLM

Ara farà 50 anys, el 23 d’agost de 1973, van tenir lloc uns fets que van servir per donar nom a una de les síndromes que, personalment, sempre he trobat més inquietant i al mateix temps m’ha fascinat. Em refereixo a la síndrome d’Estocolm. Les circumstàncies que es van derivar de l’assalt amb hostatges a una entitat bancària en aquesta ciutat sueca va propiciar-ne el nom. Quan una persona és segrestada per un delinqüent que té el poder de matar-la, en qüestió d’hores, l’hostatge té una espècie de regressió a emocions infantils: no pot menjar, ni parlar, ni anar al lavabo sense permís. Fer-ho és un risc i per tant accepta que el seu captor és qui li dona la vida, com ho va fer la seva mare. Això és la síndrome d’Estocolm i, més o menys amb aquestes paraules, la definia el psiquiatre Frank Ochberg, per a l’FBI i Scotland Yard, després que el 23 d’agost de 1973 hi hagués un assalt en un banc suec que va donar nom a aquesta actitud. Un conjunt de símptomes que amb els anys s’han extrapolat a d’altres àmbits però que sempre han partit amb aquesta premissa: una reacció positiva davant d’aquell que et pot fer o et vol mal. És inquietant i fascinant veure com actuem els éssers humans quan se’ns presenta alguna circumstància que posa a prova tot allò que ens conforma com a persona. Com el nostre cap ens fa reaccionar per encarar certs reptes. Sovint veiem que són actituds que tendeixen a protegir-nos per salvaguardar el bé més preuat que tenim: la nostra vida. I, per tant, podria semblar que dona peu a una reacció egoista però justament en aquests casos, i en l’assalt d’Estocolm també es va donar, preval el mal menor, encara que això equivalgui a petits i dolorosos sacrificis. S’accepta minimitzar els riscos, fer el que calgui, fins i tot el mal físic que pugui comportar en un últim cas, la mort. Com deia abans aquesta actitud batejada amb aquest nom, la síndrome d’Estocolm, s’ha traslladat a d’altres sectors, més enllà de cercles criminals. En política, per exemple, hem vist i veiem que hi ha certes formacions que continuen mantenint una reacció positiva i condescendent davant d’aquell que saben que et pot fer mal, te l’ha fet, te’n vol fer, però segueixen plegant-se als seus desitjos.