El voraviu

La plurinacionalitat ja té un estatus molt semblant al del federalisme espanyol, els ulls del riu Guadiana i el monstre del llac Ness. Tots són fenòmens que apareixen i desapareixen i que els pot fer aparèixer o desaparèixer gent diversa. No hi ha un dret de propietat, una marca registrada o una tradició mil·lenària única. Tampoc hi ha model concretat, ni pauta repetida, ni llibre d’estil acurat. Al contrari. Admeten improvisació, indefinició i varietat. Apareixen en temps en què s’ha de fer bullir l’olla, però ningú sap gaire bé quins ingredients donaran el gust que es demanarà perquè tampoc se sap qui s’asseurà a taula ni quins gustos tenen. No sembla que la plurinacionalitat que ara ven Urkullu sigui la plurinacionalitat amb què els socialistes van ensopegar una vegada a Granada i que han exhibit periòdicament com a declaració de Granada. De fet, gaire ningú en sap ni gall ni gallina, però l’han usat d’espantall més d’una vegada. No sembla, tampoc, que la plurinacionalitat que ven Urkullu sigui la que cantava Iceta el 2019 a partir dels estatuts d’autonomia i la Constitució i que a vegades li sortia de vuit nacions i a vegades de nou. Aquesta plurinacionalitat d’Urkullu és, i ja em perdonaran, una collonada. Una pentinada de gat per entretenir la parròquia mentre no saben com endreçar l’embolic. En qualsevol cas, Urkullu, quan facis números, en pots restar una. L’11-S podràs veure clar, per enèsima vegada, quina has de restar.

“A veure si ens entenem!”, que cridaria l’àvia Neus. Ja pots sentir tantes vegades com vulguis el ministre Iceta analitzar la decisió del TAD (Tribunal Administratiu de l’Esport). No et treus del cap la idea que ha perdut una magnífica oportunitat de callar la boca sobre l’assumpte i parodiar Dalí. Una mica com aquell qui és boig. “Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica, els sis polls no haurien sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.” Probablement ningú hauria entès res, però la seva intervenció és pitjor. Queda clar que el món de l’esport és dirigit i gestionat per una faràndula d’impresentables i que la política esportiva la pilota una faràndula d’ineptes. I així estem. Un home que tot ell és abús i mal ús del poder i medul·la carpetovetònica, Rubiales, encara remenaria les cireres si Europa no l’hagués aparcat durant noranta dies. A efectes pràctics, la llei de l’esport del 2022 no existeix. No han sigut a temps de fer el reglament i treballen amb el reglament de la llei vella, segons el qual es podria actuar si el fet fos molt greu, però han entès que només és greu. No hi veuen abús de poder, que seria el que el faria molt greu. El cas és que les llumeneres del TAD les nomena el CSD, el govern. Que bé que hauries quedat, Iceta, embarbussant-te amb la polla xica, pica i pellarica!

S’ha de celebrar que s’acaben les vacances d’estiu i que comença un curs polític que ningú té la més mínima idea de per on anirà (ni aquí a Catalunya, ni allà a les Espanyes). Alguns dels que han passat a la segona i tercera fila han provat de fer nova fortuna mediàtica amb temes vells i mirar de superar la monomania Rubiales. Tenim per un cantó els enginyers i economistes de l’ampliació de l’aeroport amb una pista sobre el mar, que es reivindiquen sobre totes les altres propostes. Gran tema de l’autonomisme! Tenim Jéssica Albiach, pretensiosa com sempre, que es pensa que és algú al govern i que obre el meló de les eleccions anticipades a Catalunya. “O Aragonès reacciona o no té sentit acabar la legislatura.” I tenim Junqueras, que ara que amb els seus diputats i els de Bildu no en fa prou per tornar a investir Sánchez, ja troba que amb l’amnistia no n’hi ha prou i parla de dret a decidir, autodeterminació i unitat independentista. Ben tornat! Encara que resulti poc creïble després de tanta taula! Perquè el cas és que si Feijóo no se’n surt (per la via PNB o per la via del transfuguisme) la dicotomia és “o Waterloo o eleccions”. No n’hi ha més. Dimarts el president Puigdemont dirà el que hagi de dir i el curs polític es podrà donar per inaugurat o per dat i beneït. Potser dissimularem tots plegats uns dies més, però aviat escatirem les tres grans cites del 2024. Generals al gener, catalanes a l’abril i europees al juny?

Des del 23-J, tot el que ha transcendit que es cuinava de l’entorn Puigdemont s’ha anat servint a taula i s’ha tastat, però tenia poc mèrit perquè era la xocolata del lloro. Com diria l’àvia Neus, tot sumat i quatre pessetes no feia un duro. Una de les primeres adjudicacions a Waterloo va ser que Meritxell Batet no repetiria com a presidenta del Congrés. I no va repetir. Va ser un desig personal de Batet (ves quina casualitat!) expressat just dos dies abans. La segona novetat adjudicada a Waterloo va ser que tocaria a Francina Armengol presidir-lo, i no a Patxi López, i també es va complir. Ben relacionada amb Puigdemont des que cadascú va ser president del seu país, Armengol substituïa Batet hores després que es complís la tercera novetat introduïda per Waterloo. “No es fia. Es paga al comptat.” Aquell matí el govern espanyol havia notificat a la UE que volia que el català fos llengua oficial. Ahir va circular la foto de la quarta novetat cuinada a Waterloo. “Les converses les porto jo i les vull tenir amb els de dalt”, havia dit Puigdemont. Asens està nomenat des del moment 0, però si s’han vist i han dialogat, ho han fet enmig d’un silenci mediàtic sepulcral. Fins que ha anat a Brussel·les un peix gros com la vicepresidenta no hi havia constància de res. Ara tenim això, la caverna esparverada en veure el fugitiu i la vicepresidenta rient-se les gràcies. Fins aquí, bé! Comèdia, però bé! I avui, què diràs, cabàs? A escoltar toquen!

Com que això d’en Puigdemont va per llarg i portarà més cua que la núvia, em permetran que ho deixi per a més endavant, que hi ha temps i voravius de sobres per a tots els serrells que en pengen, que no són pocs. Què me’n distreu? Que justament avui el govern ha penjat al web la Memòria de la Comissió Assessora sobre la Publicitat Institucional 2022. És un PDF de 54 pàgines que detalla com es varen gastar els 21.896.429 euros de publicitat que varen invertir. De com ens discriminen perquè no fem la farina plana, n’havia parlat el 2 de novembre del 2022 (“Com les engalta ERC”). N’havia tornat a parlar el 12 d’agost d’aquest any (“Com les engalta ERC (II)”). Eren dades d’elaboració pròpia, i m’atreveixo amb aquest tercer perquè són les seves dades. Signa el secretari de mitjans, Oriol Duran i Torres. La Generalitat ha publicat en 861 capçaleres de premsa, ràdio, televisió, internet i publicitat exterior. En 396 mitjans impresos hi ha facturat 8.995.575 euros, dels quals 4.461.055 euros als quatre diaris nacionals. A aquest diari li han contractat 458.611 euros, i a l’Ara, que ven un 20% menys d’exemplars, 1.034.062 euros, un 125% més. Per cert, tornem al començament. No els ha semblat ben clar que el que ha dit avui en Puigdemont, que és el mateix que ha dit sempre, és el mateix que ha dit de les 155 monedes ençà, la nomenclatura d’ERC? És el primer que he pensat en sentir Patrícia Plaja. Tens raó! Diu el mateix que heu dit vosaltres aquests últims anys!

Recorden on érem fas dos anys, el setembre del 2021? Feia vint mesos (gener 2020) que l’independentisme havia facilitat la investidura de Pedro Sánchez, amb l’abstenció dels diputats d’ERC (13) i Bildu (5). Vint mesos de la investidura i no hi havia manera d’acabar de cobrar (perdoneu el to pagès, botiguer i burgesot, però és ben volgut). No hi havia manera de cobrar bo i que el preu era una taula de negociació. S’havien d’estalviar cap resultat i, si podia ser, la fotografia. Volien mirar si passaven amb la paga i senyal que havien deixat al juny en indultar de manera individual, parcial i reversible els nou empresonats en el judici del procés. El PSOE de Pedro Sánchez, criatura morosa a més no poder, s’havia afegit a la llarga cartera d’impagats de l’Estat espanyol amb Catalunya. Com tot morós professional, exhibia una rastellera de raons ridícules. Una de les que més s’exhibien és que la taula era entre governs i que, per tant, de la delegació de Junts (Puigneró, Nogueras, Turull i Sànchez, Jordi) només podien acceptar el llavors vicepresident del govern, Jordi Puigneró. Ho deia el PSOE i ho executava el president Aragonès. O hi posaven membres del govern (més tard vindria la pèrdua de confiança i la destitució) o Junts no seria a la negociació. I no hi va ser. Ves a saber si és per allò que deia l’àvia Neus que Déu nostre senyor té una maça que pica sense fer remor, però ara la negociació ja no és entre governs.

L’èxit és fugaç i passatger i tocar el cel a vegades és un infern. Batet i Vilda en són exemples clars. No hi ha recepta quan l’èxit et devora. Diria l’àvia Neus que és pels seus pecats que la cabra porta els genolls pelats. I com recordava avui en el cas del president Aragonès i la negociació entre governs, Déu nostre senyor té una maça que pica sense fer remor! Al cap de sis setmanes de l’èxit electoral, Batet ja ha estat esborrada del mapa. Si els socialistes no haguessin tret el resultat tret a Catalunya, ja no es cantaria ni gall ni gallina de la investidura de Sánchez ni de reeditar el govern més progressista, però la victòria de Batet ja no val un borrall. L’aritmètica electoral ha convertit l’actiu de l’expresidenta del Congrés en un passiu. Ara el català a la cambra baixa és moneda de canvi i la seva actuació dels darrers anys a la presidència fa caure la cara de vergonya. Fora! Com ha d’anar fora Vilda, flamant campió del món, que no entén per què. Com no ho entenen els que el fan fora, que només en saben lloar virtuts i feina. La vida pública (o l’exposició al públic de la vida professional) té això! Però jo no els planyo. Ensumo que cauran bé, com els gats. No hi deixaran la carcanada. Ara no sabem qui ha pactat ni què ha pactat amb ells. Ni on ni quan reapareixeran. Però segur que no els veureu fent de manobres en el seu àmbit professional. La vida pública també té això. Ara llepen, però tindran torna, gratificació, porta giratòria o com n’hi vulgueu dir.